Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Sota el nom ‘Violències fora de contextos bèl·lics’, l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) organitzava un seminari sobre la violència múltiple, diversa i complexa que es viu en països sense aparent guerra en curs. Una de les regions que tot i no tenir un conflicte armat reconegut viu en situació de violència és Amèrica Llatina. Una violència que des de l’ICIP assenyalen que arriba a determinar la seva agenda política, econòmica i a condicionar la vida dels seus ciutadans.
Una de les organitzacions que treballen en contextos de conflicte armat però també fora de contextos bèl·lics és Metges Sense Fronteres (MSF). Establerts a diverses regions, una d’elles és Amèrica Llatina. Marc Bosch, vinculat a MSF des de l’any 2000, és el responsable de les Operacions per a Amèrica Llatina de la organització. En el marc de l’ajuda humanitària, ha desenvolupat la seva experiència en l’àmbit de les operacions en contextos afectats per “Altres Situacions de Violència, més enllà dels conflictes armats” i l’assistència a població migrant i desplaçada per la violència.
Bosch assenyala que entre els reptes que viuen diàriament es troba la coordinació amb les institucions a territori, ja que no poden gestionar per si sols els centres mèdics com podria passar a zones en guerra, la preservació de la salut mental en víctimes de violència o l’accés a la sanitat.
Què enteneu des de Metges Sense Fronteres per ‘contextos d’altres violències’?
Entenem els contextos d’altres situacions de violència com a contextos diferents dels clàssics on opera l’acció humanitària com els conflictes, els camps de refugiats, les epidèmies… els entenem com aquells contextos on es genera una situació de violència que jurídicament, internacionalment i pràcticament no està reconeguda com a conflicte.
Això no significa que les conseqüències humanitàries d’aquesta violència no siguin similars a una situació de conflicte: trobem homicidis, ferits, violència sexual, desaparició forçada… Pel que fa a l’origen és diferent: no hi ha unes parts que estan disputant-se un territori ni és un conflicte internacional. Per tant, conseqüències similars però origen i marc legal diferent.
Nosaltres ho abordem des de les perspectives de les conseqüències: el patiment que genera i el marge que tenim nosaltres per incidir en el benestar de les persones.
La imatge ràpida en associar MSF és pensar en camps de refugiats o la imatge de la fam: una imatge que es focalitza en un lloc concret. Com estructureu la feina?
És la imatge que té a veure amb més del 90% del tipus de projectes que tenim. En aquesta àrea desenvolupem diferents eixos. Un és des de la perspectiva de les conseqüències per la salut mental de la població. Tota aquesta violència acaba generant un desgast, un patiment, uns quadres d’ansietat, de depressió, d’estres post traumàtic… que poden ser abordats des de l’àmbit de la psicologia social i des de psiquiatres i psicòlegs clínics.
Hi ha un altre eix que té a veure amb les formes de desplaçament o de migració forçada: gent que es veu obligada a transitar a través de Mèxic i les necessitats que puguin tenir a nivell humanitari.
Hi ha una part que té a veure amb l’accés a la salut. En els territoris on tenen lloc aquestes violències hi ha restriccions a la mobilitat, hi ha desplaçament forçat, hi ha amenaces a personal de la salut… l’accés es veu limitat. Podem establir tan clíniques mòbils com ambulàncies per cobrir certes àrees d’algunes ciutats a Mèxic o El Salvador.
Hi ha també l’atenció a víctimes de violència sexual o l’atenció mèdica o psicològica a víctimes de tortura. A més els graus d’aquestes violències són tan grans que generen dinàmiques de tortura, segrestos, tràfic de persones, esclavitud sexual…
En aquest ambient de tensió, teniu acords amb centres mèdics d’allà?
Una cosa que ens distingeix de projectes a altres àrees de conflicte és que aquí hi ha certa institucionalitat. Estem parlant de països com Mèxic, com Colòmbia, El Salvador, Hondures, Nicaragua… hi ha institucionalitat, hi ha serveis de salut i no els pot obviar.
Hi ha una coordinació, una inversió que fem en termes de capacitació com ara en assegurar certs protocols per exemple en víctimes de violència sexual que tinguin preparats els kits amb els antiretrovirals perquè puguin controlar el VIH o perquè no es quedin embarassades. També hi ha un treball per assegurar que les institucions treballen per implementar aquests protocols.
Hi ha una part doncs d’enfortiment de la capacitació institucional però també hi ha una part d’atenció directa, del dia a dia i una altra part de sensibilització i de cridar l’atenció sobre buits que pot haver-hi al país. La salut mental no està abordada de manera correcta tenint en compte les grans necessitats que hi ha derivades de la violència per exemple.
El títol de la xerrada parlava sobre els reptes. La meva pregunta és quina diferència hi ha entre els reptes a Amèrica Llatina, zona que cobreixes, i una altra regió del món en context de conflicte armat?
Una seria treballar i coordinar-nos amb unes institucions que també tenen unes responsabilitats de salut. No ens hem de veure aleshores com un actor isolat que té responsabilitat sobre tot un hospital com podria ser el cas del Iemen.
Com gestionar l’accés dels nostres equips en aquesta zona també és un repte. No és el mateix entrar en una àrea de conflicte, on estem emparats en el dret internacional humanitari, on d’alguna manera les organitzacions humanitàries poden entrar i negociar, que en unes àrees que qui ostenta el control real del territori és el crim organitzat. Dialogar amb el crim organitzat per poder entrar en certes zones suposa una sèrie de reptes que normalment no ens trobem en àrees de conflictes tradicionals. Són molt més imprevisibles, no tenen cap responsabilitat ni s’erigeixen com a representants de la població i per tant hi ha certes inseguretats a gestionar. També com ho fem a través de la comunitat.
Hi ha el tema també de la protecció: a part d’assistència mèdica ens trobem amb víctimes que sistemàticament pateixen violència sexual en l’entorn d’una pandilla o d’una mara a El Salvador. Què fas més enllà de cuidar-la o d’assistir-la mèdicament? Com la vincules cap a altres organitzacions que s’encarreguen de la protecció, que la poden treure d’aquest context? Hi ha una part mèdica però una que no podem fer nosaltres que té a veure amb mecanismes de protecció, doncs.
A nivell operacional hi ha el repte de com incorporar les tecnologies en els nostres projectes. Estem parlant de societats connectades: com promocionem serveis, com sensibilitzem…
Pel que fa a l’estructura interna, teniu personal contractat, rebeu sovint voluntaris? Sovint pel que fa a ajuda humanitària hi ha hospitals que donen excedències al seu personal.
En general la major part del personal és contractat perquè és dels països on estem treballant. En aquests contextos el 90% de personal des del mèdic fins al de suport és del país i el 10% restant és internacional. Hi ha gent que s’agafa excedències però altres vénen per grans crisis.
Com són projectes regulars sí que necessitem certa estabilitat, ja que també hi ha tot un treball d’interacció amb les institucions i així necessitem gent que es pugui quedar més temps que no uns mesos.
de les Operacions per a Amèrica Llatina de Metges Sense Fronteres / Carla Benito
Quina relació teniu amb altres regions del món des d’Amèrica Llatina?
Estem organitzats per regions. Aquí a Barcelona tenim la seu i tenim els països agrupats en regions: Amèrica Llatina, Àfrica subsahariana, l’Orient Mitjà… Entre tots hi ha diàleg i retroalimentació perquè hi ha situacions que es poden donar en altres regions i les solucions també seran pertinents. Per exemple l’ajuda mèdica i psicològica que apliquem a població d’Hondures o El Salvador que passa per Mèxic no és diferent que el que es troba aquí al Mediterrani amb els rescats a la gent que transita pel mar o cap a Grècia des del nord d’Àfrica o Síria. Igual que tenim uns protocols per còlera o Ebola doncs també tenim unes polítiques de salut mental que apliquem a cada context.
A l’últim informe de Metges Sense Fronteres les dades econòmiques mostren que heu tingut 197 milions de despeses i 182 d’ingressos. Com expliqueu aquest desnivell? A què es deu?
Perquè hi ha una voluntat de l’organització de créixer perquè les necessitats no paren de fer-ho. Estem a Iemen que és la missió més gran ara mateix però si fóssim capaços de tenir més fons, més personal, arribaríem a més població amb més vulnerabilitat.
El 98% dels fons són donacions privades. En els últims anys el volum d’ingressos no ha crescut al mateix ritme que el pressupost de les despeses. Tot i així, segueix sent un pressupost alt, tenim capacitat de fer moltes coses però ara mateix a nivell internacional les donacions privades, i no parlem ja de les públiques, no diré que estan disminuint però sí que s’estan moderant. Va començar el 2008 i així segueix.
En el mateix informe assenyaleu que el 60% de les despeses van encarades a víctimes de conflictes armats. Quins són els àmbits que més feina i inversió us requereixen?
El gruix va a conflictes i situacions d’emergència per crisis. Tenim emergències de caràcter epidèmic. També hi ha dinàmiques en altres situacions de violència i cada vegada menys acabem fent desastres naturals, terratrèmols, tifons… que potser fa 15 anys se’ns coneixia per això. Ara estem més orientats en acció humanitària en situacions de conflicte.
Entre un 5 i un 6% del pressupost. És petit. Àfrica s’emporta la major part. Ara la República Democràtica del Congo té el mateix que cinc països d’Amèrica Llatina. Entenem que les necessitats d’aquestes àrees de conflicte on hi ha moltes menys organitzacions humanitàries, on el paper dels estats és molt més dèbil, si no hi som nosaltres, probablement no hi haurà ningú més. Ajustem les prioritats a això. I per sort, no deixem de ser una organització independent que té fons propis i pot prendre aquest tipus de decisions.
