Barbara Stilwell és infermera, investigadora i acadèmica britànica. Els darrers 25 anys ha treballat internacionalment en la gestió del personal sanitari a espais tan importants com l’OMS. Fruit d’aquesta feina i conscient de la invisibilització a la que són sotmeses les infermeres, Stilwell ha estat una de les responsavles en reivindicar la necessitat de l’especialització de les infermeres, augmentant-ne els gastos de formació i repensant les lògiques que regeixen la migració entre els professionals de la salut.
Per tota aquesta tasca Stilwell, nombrada una de les 60 infermeres més influents, està al front, com a directora executiva, de la Campanya Nursing Now, una iniciativa del Consell Internacional d’Infermeres i l’OMS per a empoderar les infermeres per a liderar els reptes de la salut. Stilwell va visitar Barcelona, per l’acte en el que es va formalitzar l’adhesió del Departament de Salut i el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya a Nursing Now.,
Quin és l’objectiu de Nurse Now i què suposa que Catalunya s’hi sumi?
Som una organització d’ajuda a les infermeres. Intentem posar llum sobre la nostra feina, que acostuma a ser invisibilitzada. Ni els polítics ni la societat ni el mateix sistema sanitari no ho mostren. Massa sovint es pensa que l’infermeria és una espècie de tasca de cura, gairebé domèstica, com una mare que cura una ferida al seu fill. Però el que fem és molt important: som majoria dins el sistema sanitari i omplim buits imprescindibles als que no arriben els metges.
Fem cures, sí, però també som el contacte més proper dins el sistema sanitari que tindrà el pacient. Per exemple, expliquem de manera propera la malaltia, el procés de cura o els tractaments, cosa que no fan els metges. El que fem sobrepassa el que ens demana el sistema.
Diu que les infermeres són majoria al sistema sanitari. Però a Catalunya, per arribar a la mitjana europea, cal que augmentem la quantitat en un 40%. Què caldria millorar?
Seria increïble per a Nurse Now tenir feedback des de Catalunya, per a poder fer un treball seriós basat en un estudi sobre els costos, les competències i la preparació de les infermeres. Dic això perquè, per exemple, a paísos com els EUA formar una infermera costa el 25% del que costa formar a un metge. Ens cal molta inversió en formació. Però, pel que he vist aquests dies a Catalunya, no és un problema greu. És un bon moment per a reformular la política per a incentivar la infermeria, perquè canviaran les competencies i, amb elles, la formació.
Mirant al futur, hi haurà un treball molt diferent del que hi ha ara, canviaran la maquinària, els estris i les necessitats. Però hi haurà coses que sempre es mantindran: sempre treballarem amb persones. I que les cures mèdiques necessitaran un suport euducatiu. Però d’aquí uns anys l’infermeria serà molt diferent de com la coneixem ara.
Com podem incentivar que hi hagi més infermeres?
Hem d’intentar fer-la més atractiva, donar-li més reconeixement. Tot i que ja és una professió meravellosa: fem coses que la resta de professionals sanitaris no fan. És una professió científica, però no és freda: hem d’usar la intel·ligència emocional. Això, que sovint fa que sigui considerada una professió ‘de dones’, és quelcom que els homes també poden fer perfectement. Són competències que s’aprenen.
La feminització de la professió és un factor perjudicial per a que no hi hagi més persones que es decantin per la infermeria?
Parlar de l’infermeria com una professió de dones és una tonteria: hi ha més dones metges que homes també! El problema de les dones no és amb feines concretes, sinó que és un problema del sistema laboral. Moltes, si no tenen ajuda, no es poden dedicar a feines tan sacrificades com les mèdiques. Però, definitivament, podem descartar que les dones no estiguin fetes per la ciència. I aquest és un altre assumpte: la infermeria no és considerada com una feina científica.
És un treball complex del que sovint només es destaquen les cures bàsiques o posar injeccions, però ser infermera vol dir fer matemàtiques per calcular les dosis; enginyeria per a controlar els estris i màquines; psicologia i fent gala d’inteligència emocional…És una tasca molt complicada que porta a lidiar amb situacions molt complicades, com drames personals, malalts terminals o nens malalts. S’ha de ser una gran professional per a fer-ho com toca.
Vostè és una de les que defensa l’especialització de les infermeres, però a Catalunya només el 8% ho estan. Què aporta a la professió?
Afegeix un què a les infermeres que, com he dit, treballen en condicions molt complexes. Els metges s’especialitzen, per què les infermeres no? Quan una persona té càncer se li ha de donar unes cures, un tractament i una atenció diferent. No pot ser que una infermera atengui desenes de persones amb malalties diferents i necessitats específiques. Necessitem dedicar temps de qualitat als pacients i, per això, cal que hi hagi certes nocions sobre un tipus de patologia que es donin per sabudes i que la professional. No té sentit que la professional s’hagi de preparar per a tractar un malalt amb càncer i després passar a l’habitació d’un que pateix paràlisi.
Aquests coneixements també són important si entenem que les infermeres sovint supleixen algunes funcions dels metges, que estan mancats de temps. Hem de treballar i formar-nos per donar qualitat de vida als pacients .
La medecina és un dels camps en els que es donen més mobilitat de professionals. Catalunya és un territori del que marxen metges i infermeres i Anglaterra és un país receptor. Com veu aquesta situació?
La majoria de professionals no volen marxar per sempre. És una qüestió de buscar una millor formació que la que tenen als seus països, o bé intentar trobar unes millors condicions laborals. En definitiva, han estat expulsats. Necessitem compromisos per a retenir a les persones allà on s’hi sentin còmodes, on se sentin a casa. Hem de ser creatius per a cobrir les seves necessitats i canviar el mercat.
Però, per molt que a Anglaterra rebem molts professionals sanitaris, nosaltres també marxem. Estats Units i Austàlia són territoris molt atractius, ho he de reconèixer. Però també és veritat que sovint hi ha massa mobilitat, dels que marxen i els que tornen. Hem de treballar per a que les persones se sentin còmodes per treballar i formar-se als seus països d’origen, però si tot i així volen marxar, hauriem de treballar per a que s’hi puguin quedar.
Per això, hem d’incentivar formacions per a que els que vulguin continuar la seva vida professional on han migrat, puguin fer-ho amb totes les garanties i que sigui una tria lliure. També els hem de formar, però, a la tornada per a que puguin aplicar bé el que han après als altres països.
Parlava de pressionar les institucions. Una de les maneres més clàssiques de pressió en el món laboral són les vagues. Però en el món de la sanitat no són freqüents. A Catalunya se n’havia de fer una la setmana passada però finalment es va arribar a un pacte. Com valora les vagues en l’àmbit sanitari?
Hem de mantenir alerta els polítics sempre i una vaga és un mecanisme molt vàlid. El problema, en el cas de la sanitat, és que deixar de treballar és deixar d’atendre persones que pateixen. Una aturada, si no es garanteixen bé els serveis mínims -que en medecina no responen a xifres sinó a necessitats de persones- pot significar posar en perill els pacients.
Però sempre que es pugui assegurar la plena atenció dels pacients s’han de fer aturades perquè la Salut és una cosa necessària i per a ser excercida amb garanties els professionals han de ser-hi agust.
