La Marta fa 18 anys que treballa com infermera en àrees de salut mental. La pràctica diària i els cursos que ha anat realitzant garanteixen que controla l’àmbit i que n’és especialista. No obstant els anys de feina i un seguit de formacions que ho podrien acreditar, per no tenir un títol oficial, la Marta podria ser desplaçada del seu lloc de treball.
Amb l’inici del Fòrum de Diàleg Professional, es va fer palès que la sanitat catalana necessita un 40% més d’infermeres per assolir la mitjana dels països avançats. Els Centres d’Atenció Primària i els hospitals haurien d’incorporar 17.753 professionals per complir les xifres de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Incrementar el personal és una de les demandes històriques dels col·legis de professionals i de les societats científiques d’infermeria però també reconèixer les especialitats.
En el mateix article de periodisme de dades on analitzàvem quantes infermeres calien, també veiem que un 92,15% de la infermeria catalana no té cap especialitat reconeguda. Ara, a nivell estatal, s’ha creat una plataforma anomenada en castellà Enfermer@as Especialistas Sin Título Oficial (EESTOs). Els seus integrants són personal d’infermeria que fa anys que treballa en diferents especialitats del sistema nacional de salut realitzant funcions assistencials especialitzades però també fent formació continuada, recerca i fent docència als nous residents a les àrees de treball concretes. Àrees que formen part de les 7 especialitats recollides dins el RD 450/2005, de 22 d’abril. Ara, des d’EESTOs , reclamen obtenir el reconeixement i l’habilitació a l’especialitat que han desenvolupat al llarg de la seva carrera professional. Asseguren que donada la seva experiència, formació continuada, coneixements en recerca i gestió i altres aportacions a la professionalització de la infermeria i les cures de qualitat, estan capacitades per aquesta habilitació.
Ara per ara, existeixen dues maneres d’aconseguir una especialitat: a través de l’examen d’accés a la residència (IR: Infermera Resident) o a través d’un examen de competència. Mitjançant el primer cas, veiem que a Catalunya només hi ha un 7,85%. El 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. Entre les que sí: un 2,93% són llevadores, un 1,25% estan especialitzades en salut mental, un 1,12% són infermeres de Família i Comunitària i un altre 1,12% ho són a geriatria. Per últim, un 0,84% són infermeres del treball i un 0,59% pediàtriques.
if(“undefined”==typeof window.datawrapper)window.datawrapper={};window.datawrapper[“HkBoG”]={},window.datawrapper[“HkBoG”].embedDeltas={“100″:720,”200″:615,”300″:544,”400″:517,”500″:500,”700″:473,”800″:473,”900″:473,”1000”:473},window.datawrapper[“HkBoG”].iframe=document.getElementById(“datawrapper-chart-HkBoG”),window.datawrapper[“HkBoG”].iframe.style.height=window.datawrapper[“HkBoG”].embedDeltas[Math.min(1e3,Math.max(100*Math.floor(window.datawrapper[“HkBoG”].iframe.offsetWidth/100),100))]+”px”,window.addEventListener(“message”,function(a){if(“undefined”!=typeof a.data[“datawrapper-height”])for(var b in a.data[“datawrapper-height”])if(“HkBoG”==b)window.datawrapper[“HkBoG”].iframe.style.height=a.data[“datawrapper-height”][b]+”px”});
La segona via (l’examen de competència) encara està per convalidar i és la possibilitat de fer una prova per equiparar-se a l’especialitat. Pel que fa a Infermeria Primària i Comunitària ara sembla ser que l’examen es podria celebrar a finals de 2019 i i la previsió es que es presentin més de 3.000 persones només a Catalunya. La convocatòria d’aquest examen s’espera des del 2011. En aquest cas, 8 anys d’espera per fer l’examen representen 8 anys d’incorporació d’infermeres sense especialitat que han anat suplint les vacants i els buits que es generaven dins l’especialitat.
“En el seu moment no hi havia especialistes i se’ns contractava sense títol. Ara hem anat adquirint experiència fent màsters i postgrau, formem als que roten per les nostres àrees i que després obtindran el títol d’especialista”, explica Begoña, una altra de les integrants d’EESTO. Demanen urgentment que s’obrin vies excepcionals per no quedar-se penjant en un llimb administratiu. A més, indiquen que els metges ja han tingut 3 vies excepcionals i els psicòlegs 2 i es senten en desigualtat de condicions.
Pel que fa a les relacions amb aquell personal d’infermeria que sí que té una especialitat reconeguda, des d’EESTO volen fer entendre que els interessos d’uns no aniran en detriment dels interessos dels altres però sí que consideren que la compensació amb els especialistes no pot passar per damunt dels drets laborals de qui no té el títol. Algunes de les integrants de la plataforma denuncien que per no tenir l’especialitat els seus centres els hi diuen que ja no poden promocionar i, per tant, no els hi donen opció de demanar un canvi de torn a matins des de tardes o des de cap de setmana. “No té cap sentit que de matins calguin especialistes i no als altres torns… ho fan perquè amb un bon contracte, amb una plaça fixa, les retenen i no les perden, ja que abans moltes es formaven i després marxaven”, denuncien membres d’EESTO.
Aquesta cura cap a l’especialista ha fet que ja a Andalusia i al País Valencià , on ja existeix aquesta norma de desplaçament, ja hi ha hagut diverses persones EESTO afectades. Ara s’han denunciat aquests casos i s’han pogut paralitzar. No saben si per la pressió de la plataforma o perquè no hi ha prou especialistes i es segueix necessiten personal. Així doncs, la norma existeix però no s’està fent efectiva. A Catalunya no està tan sols creada la categoria professional ni la norma de reconversió de plaça. Per intentar paralitzar el cop, abans que passi tot això, volen provar de regularitzar la seva situació. Per fer-ho, de moment s’han reunit amb el Consell General d’Infermeria, amb Rodrigo Gutiérrez, director general d’Ordenació Professional del Ministeri de Sanitat i ahir es van reunir amb la Ministra de Sanitat per tornar a parlar de la seva situació. En general l’actitud de resposta és de comprensió i escolta però no han aconseguit cap compromís de ningú per escrit.
La plataforma seguirà difonent la necessitat de regular la seva situació perquè, com assegura la Marta, són “la solució per desembussar aquest problema”. “Tenim anys treballats i tenim competències. Només cal mirar quins requisits es volen establir i que ens deixin treballar”, demana. Més que res, segueixen, que “no es pot posar a un EESTO a la mateix alçada que a un graduat”, ja que no té sentit que “després de 18 anys treballant es demani fer un examen i després fer dos anys de rotació en una residència potser a l’altra punta de l’estat”.
“Que com ens afecta que no ens reconeguin? Ens desplacen forçosament, no tenim les mateixes possibilitats a l’hora de fer una oposició… però el què fa més mal és que sentim un desprestigi professional perquè l’argument que donen les administracions per defensar les especialitats és que si no tenim treballant gent titulada està en risc la seguretat del pacient i la qualitat de la cura. Com si amb nosaltres no hi hagués seguretat ni qualitat. Com poden dir aquestes barbaritats?”, s’exclamava Begoña.
