És la crisi pel Coronavirus la que comporta una crisi econòmica o és que el capitalisme, que ja està en la seva fase inicial de crisi periòdica, aplica la “doctrina del xoc” per fer passar com a culpable un virus quan en realitat és una crisi general: econòmica, social i política de la globalització i del model financer?
Què podem aprendre d’aquests fets per aprofitar per caminar cap un model social i econòmic més just i equitatiu, modulant el creixement i la globalització a una escala que defensi els drets de totes les persones?
Amb aquesta “crisi” hem après que per la Salut els Sistemes Sanitaris Públics són millors que la iniciativa privada concertada, a més de la responsabilitat i implicació de totes les persones en la seva salut, les cures i la salut de la comunitat.
Per llei, la prestació de serveis essencials a la ciutadania, sempre que es pugui, ha de ser pública. Jurídicament el Servei Nacional de Salut és l’establert a Espanya i per transferències a les comunitats autònomes, per la Llei General de Sanitat (1986) que integra tots els serveis sanitaris d’una comunitat en una organització única.
Els components d’un sistema sanitari públic poden ser dirigits i controlats al 100% per òrgans derivats d’eleccions democràtiques. Encara que les diferències reals entre públic i privat també és un problema de governança i de democràcia real, ja que poden haver-hi empreses públiques que per manca de transparència i de governança democràtica funcionin com a privades dels interessos lucratius i/o de poder social d’uns quants (recordem tots els casos de corrupció).
Els sistemes públics poden garantir la permanència, estabilitat i continuïtat dels serveis, cosa que no pot fer la iniciativa privada, on si no hi ha negoci directe o indirecte, no hi ha servei perquè poden tancar l’empresa. A més, la privada té una selecció de riscos.
Els serveis públics de salut poden dedicar recursos a vigilància i promoció de la salut comunitària i prevenció de la malaltia, epidèmies, intoxicacions alimentàries, vigilància del medi i altres, d’una manera planificada i poblacional i no només d’atenció a la malaltia.
Suposant igualtat de qualitat i d’eficiència, amb bona gestió, els públics són menys costosos econòmicament, ja que no hi ha beneficis pels accionistes ni directius.
Els públics asseguren l’equitat, igualtat d’accés i de tracte igual per a tothom, d’acord amb la solidaritat impositiva. Dins del Sistema públic també els concertats amb els criteris i valors que haurien de signar els proveïdors de serveis de salut adscrits per concerts al SNS, si es demostra clarament la seva necessitat ineludible.
Encara que el nostre sistema català és de provisió de serveis dual: uns de propietat de l’administració autonòmica (ICS), altres públics d’administracions com ajuntaments, diputacions o empreses públiques i altres concertats amb entitats “sense afany de lucre” o privats amb lucre. Com menys dispersió i tipologia jurídica dels proveïdors, menys costos de seguiment i avaluació, més transparència i major control públic. Cal anar pensant a recuperar al sector públic serveis ara externalitzats
Com més unitaris i integrats són els serveis majors possibilitats d’ajustar-se a la planificació, de fer sinergies de serveis clínics, de continuïtat assistencial, de tenir serveis comuns mancomunats: de compres, sistemes de TIC integrats, de manteniments, etc. per tant més eficient i sostenible serà el sistema públic.
La formació dels professionals, la gestió del coneixement i la recerca, poden ser planificades i finançades segons necessitats socials i de salut (no segons interessos particulars, corporatius i de negoci). Majors possibilitats de participació real i control per part dels ciutadans i dels professionals. Més governança democràtica i transparència.
