Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Acabo la meva jornada laboral de 8 hores després de passar visita a 12 pacients Covid-19 ingressats en planta. Estic molt cansat a nivell físic, perquè he treballat vuit dies dels nou últims, amb dos torns de 12 hores. Però el pitjor és la part anímica, espiritual. Els pacients es compliquen, empitjoren, i jo no tinc un tractament realment eficaç que els curi. Cada dia hi ha diverses defuncions.
En estar tots els pacients en aïllament respiratori, he hagut de col·locar-me tot l’equip de protecció individual (EPI) ben posat, i he estat amb ell diverses hores. És com estar a la sauna, mai havia suat tant en el meu lloc de treball. Quan he sortit de la zona de risc he hagut d’anar als vestidors a dutxar-me. M’ha faltat un EPI, la gorra, i me n’he fet un amb paper d’eixugar-se les mans. Disposo de mascareta FFP2, una segona mascareta amb pantalla de protecció ocular, bata impermeable blanca i bata verda fina a sobre, a més de doble guant. He utilitzat el meu fonendoscopi, l’he desinfectat amb tovalloletes desinfectants després de sortir de les habitacions, i a la fi ho he rentat amb aigua i sabó.
Després de fer els cursos clínics i comentar els pacients més complexos en sessió clínica, m’ha tocat informar els familiars per telèfon. El fet que els familiars no puguin estar amb els pacients, ni en el cas que empitjorin o morin, és molt desagradable, molt cruel. Parlar per telèfon amb una persona a la qual no he vist mai i donar-li males notícies sobre el seu familiar proper, és un mal tràngol a què no estic acostumat. Per desgràcia, al llarg de la meva trajectòria professional, he hagut de donar males notícies diverses vegades, però sempre ho he fet en un context més humanitzat: en persona, en un despatx asseguts cara a cara, he vist els gestos de la persona que rebia la notícia, he intentat consolar-la.
Jo vaig escollir ser metge per tenir cura dels malalts i lluitar per la seva curació. Però aquesta malaltia, de moment, no té tractament curatiu, i a més els traiem el consol de la companyia dels seus familiars.
Un altre aspecte complex és l’escassetat de llits d’UCI en comparació amb l’allau de pacients greus. S’ha canviat radicalment el criteri d’ingrés a l’UCI en quinze dies. Ara cal ser més jove i sa que mai perquè t’ingressin a l’UCI.
En conjunt, tinc la sensació de viure un malson, que està en un bucle que es repeteix. Tots els dies són iguals. No veig la llum a la fi del túnel.
I segueixen dient que el pitjor està per arribar. No m’ho vull imaginar. No vull pensar. He decidit tenir cura meu físic i la meva ment. Els dies que no treballo intento desconnectar del tema, fer molt exercici físic i una mica de mindfullness. La societat ens necessita per seguir lluitant contra la pandèmia, no podem defallir. Els aplaudiments de les 20 hores ens recarreguen l’energia. Never surrender!
Francisco José Castro és metge internista del Parc Sanitari Sant Joan de Déu.
Aquest és un article publicat originalment al blog “Covid-19, des de la trinxera”, de Metges de Catalunya.
