Aquest no és el meu primer confinament. Fa prop de setanta anys vaig estar tres mesos tancada a casa per evitar la poliomielitis, que ja havia contagiat a diverses nenes del meu entorn. Van ser els meus pares els que van decidir aïllar-me perquè el Govern franquista del moment mai va donar instruccions ni adoptar mesures per protegir la població d’aquella terrible epidèmia. A la manca d’informació oficial es va sumar la precarietat mèdica de l’època, la mala alimentació que el país havia suportat des de la guerra i la ignorància de la gent sobre uns mals que es consideraven inevitables. Un càstig de Déu.
La poliomielitis atacava sobretot a menors d’entre sis mesos i deu anys. Per sobre d’aquesta edat també hi havia casos, però menys. El virus causava la mort, però, sobretot, paràlisi a les extremitats. Fins a 1958, gairebé una dècada després que la malaltia hagués començat a fer estralls a Espanya, el règim no la va reconèixer com un problema de salut pública.
Donada la manca d’estadístiques fiables sobre els efectes de la poliomielitis paralítica a l’Espanya de la postguerra, és difícil, gairebé impossible, establir quin va ser el seu veritable abast. Estimacions oficioses apunten que entre 1949 i 1964 van morir almenys 2.000 persones i 32.000 van patir danys en el sistema nerviós central que van produir paràlisi en braços i cames i danys a la columna vertebral. No obstant això, l’Associació Afectats de Síndrome de Pòlio i Post-Pòlio d’Espanya, en una informació recollida per El País s’estimava en 300.000 els afectats pels últims brots de la malaltia, citant un estudi realitzat en 1970. Molts d’ells encara sobreviuen.
Però xifres a banda, el que sí que està demostrat és que la pòlio va ser un dur flagell durant gairebé dues dècades, i que es va alternar amb epidèmies de grip, xarampió i altres malalties infantils, a més de la temible tuberculosi, endèmica des de feia dècades. El règim va ocultar les dades, va manipular i mentir propiciant amb la seva actitud que la malaltia fos present a Espanya molt més temps que en altres països. Les autoritats mai van establir un protocol de protecció col·lectiva i les dues vacunes que es van desenvolupar es van utilitzar amb molt de retard. Nou anys la Salk i tres la Sabin.
Sense instruccions oficials a seguir, quan la malaltia va castigar les meves companyes de col·legi i a nenes de l’edifici on vivia i el contigu, els meus pares van decidir actuar pel seu compte. Relativament ben informats, però sense ser sanitaris de professió, em van imposar una quarantena que, donada la gravetat de la situació, es va perllongar tot un trimestre. No he estat capaç de recordar si el brot del meu aïllament va ser el de 1950 o el de 1952. Jo havia nascut al 44, per tant, tenia sis o vuit anys.
La nena del 2a esquerra, malalta; la de l’edifici del costat, també; la filla del lleter, a la vora de la mort; gravíssimes dues de les meves millors amigues (totes dues van estudiar després medicina). Totes érem alumnes de la mateixa escola, encara que no del mateix curs. I no hi havia xifres, però als meus pares no els feia falta conèixer-les. La malaltia hi era, a la porta del costat.
La meva mare, amb ajuda d’alguns llibres de divulgació mèdica, es “va inventar” un protocol. I com tant ella com el meu pare havien de seguir treballant, l’única aïllada vaig ser jo. Es van prohibir les visites. Res d’àvies, amigues ni de bon tros veïns. Vivíem al primer esquerra d’un edifici de tres plantes amb sis apartaments, i al replà els meus pares es treien el calçat i la roba de carrer, i entraven directes a la dutxa. Es fregaven el cos amb un aspre sabó casolà fabricat en la nostra pròpia cuina amb l’oli del racionament, que per cert va acabar, precisament, en 1952. Després es vestien amb roba neta i usaven mascareta i guants dins de casa. Durant els brots la meva mare aplicava als aliments el mateix tractament que quan es produïen les alertes de còlera (aigua bullida fins i tot per rentar-se les dents i només aliments cuinats). Entre un brot i l’altre, les amanides i les fruites es rentaven amb aigua abundant i unes gotes de lleixiu.
Els col·legis crec que no es van tancar -per descomptat, el meu seguia obert quan els meus pares em confinaren- però sí que hi va haver una desbandada considerable d’alumnes. Els que tenien família al camp enviaven allà als nens per allunyar-los de la ciutat, de l’escola, dels seus germans malalts i dels seus amics. I queien un darrere l’altre. Vam perdre molts dies de classe perquè els brots es van succeir diverses tardors, amb intervals de dos anys, però recuperàvem els programes d’estudis sense contratemps.
No obstant això, les terribles seqüeles de l’epidèmia no es van superar. Fins al final del batxillerat vaig seguir convivint amb les amigues afectades per la poliomielitis, contemplant els estralls de la malaltia en les seves extremitats deformes. Els nens també es van veure afectats, però només les recordo a elles perquè el meu col·legi era segregat, com gairebé tots en aquells anys.
El confinament actual m’ha portat a la memòria aquell malson i he tingut curiositat per conèixer alguns detalls de la malaltia. He descobert que els poliovirus que causaven la pòlio són també d’ARN, com els coronavirus. I m’ha sorprès llegir que el 95% dels infectats són asimptomàtics, que els virus no produeixen en ells cap malaltia. Hi va haver moltíssims més infectats dels que es creia!
Dins d’aquell terrible escenari vaig ser una nena afortunada. Filla única d’una parella ‘añosa’, terme una mica despectiu que s’aplicava a pares grans que per la guerra no van tenir oportunitat (o desig) de procrear més joves, vaig rebre una atenció gairebé obsessiva. Jo ja havia observat, molesta, que les mesures d’higiene sempre anaven a casa meva molt més lluny que en les de les meves amigues, així que quan em van tancar m’ho vaig prendre fatal. Però quan vaig tornar a l’escola vaig entendre molt bé el que allò havia significat. Mai sabré si les “excentricitats” de la meva mare i la meva llarga absència de col·legi van servir d’alguna cosa. Sí que sé que la malaltia va passar per davant de la meva porta.
