Cada tarda, més o menys a la mateixa hora, Maribel rep una trucada del seu centre de salut. Una metge o una infermera li pregunten com es troba i si estan remetent la febre i la tos. Encara que no li han fet el test per saber si és positiu en coronavirus SARS-CoV-2, Maribel, com Esteban, Jesús i altres moltes persones presenten símptomes compatibles amb la malaltia que causa el virus i el seu seguiment s’està realitzant des dels seus respectius centres de salut via telefònica.
Així ho contempla el document tècnic del Ministeri de Sanitat Maneig domiciliari de la COVID-19. “L’atenció primària amb ajuda del telèfon està aconseguint que milers i milers de pacients infectats estiguin sent tractats i seguits en els seus domicilis sense necessitat d’acudir a l’hospital, evitant el seu col·lapse”, destaca a SINC Hermenegild Marc, representant nacional de metges d’atenció primària rural del Consell General de Col·legis Oficials de Metges (CGCOM).
Per fer-nos una idea del volum de treball d’aquestes teleconsultes, hi ha infermeres que han arribat a efectuar entre 400 i 500 trucades al dia, segons explica a SINC Guadalupe Fontán, infermera a l’Institut de Recerca Infermera del Consell General d’Infermeria.
Les consultes telefòniques o amb ajuda d’una càmera són una petita part d’un concepte més ampli que es coneix com telemedicina. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) el defineix com la prestació de serveis d’atenció mèdica per part de tots els professionals de la salut que utilitzen tecnologies de la informació i comunicació (TIC) quan la distància és un factor important.
Això permet un intercanvi d’informació no només per al diagnòstic o el tractament dels pacients; també per a la prevenció de malalties, la investigació i l’avaluació. L’OMS anima els estats membres a explorar el potencial de les TIC aplicades a la salut recalcant que la telemedicina hauria d’enfortir (en lloc de competir amb) els serveis sanitaris.
Segons fonts del Ministeri de Sanitat, la telemedicina “és un element imprescindible en un sistema sanitari”. Com expliquen aquestes mateixes fonts a SINC, “suposa també un repte”, ja que exigeix un canvi de cultura per part de tots els agents implicats, en modificar els mecanismes, els rols tradicionals i la forma en què es proporciona l’assistència sanitària.
Comoditat per als pacients
Si ens referim al sistema públic de salut, a Espanya bona part de les especialitats mèdiques utilitzen recursos telemàtics. Des de fa més de 40 anys, hi ha iniciatives de telemedicina que faciliten la col·laboració entre l’atenció primària i l’especialitzada, segons Sanitat, amb serveis com l’informe a distància de proves diagnòstiques , la consulta de casos de pacients entre professionals i la teleformació.
“La dermatologia, oftalmologia o cardiologia van ser potser les especialitats que més aviat es van incorporar, però avui en dia són la majoria les que amb més o menys dinamisme s’han unit a aquests sistemes i s’ha desenvolupat també la telemedicina pacient-professional. El seu creixement és patent”, afirmen des del ministeri.
L’endocrina Teresa Martínez Ramonde realitza telemedicina amb els seus pacients de diabetis tipus 1 des de fa anys pels avantatges que suposa per a ells. “No han d’acudir a l’hospital, ni deixar la seva feina, escola o universitat, ni han de donar explicacions d’on van … En definitiva, així varia el mínim possible la seva vida”, declara a SINC la metgessa, que és Cap de Servei d’Endocrinologia de l’Hospital Universitari de la Corunya.
L’endocrina ofereix aquest servei via telefònica o per videoconferència des de 2012. Primer va començar amb un estudi pilot amb metges d’atenció primària i després el va ampliar a tota l’àrea sanitària.
“A Galícia tenim l’avantatge de comptar amb IANUS, la nostra història clínica informatitzada, que permet fer això amb facilitat”, afegeix. “A l’hospital jo veig les proves que s’han realitzat i puc sol·licitar noves analítiques”. Com a principals barreres de la telemedicina en el conjunt de país destaca l’accés a les dades del pacient, que no sempre estan disponibles, i la voluntat de professionals i pacients enfront de la tecnologia.
Esther Cub, neuròloga especialista en trastorns del moviment a l’Hospital Universitari de Burgos, és experta en utilitzar la telemedicina amb pacients de malaltia de Parkinson o de Huntington. En un estudi publicat a la revista Current Neurology and Neuroscience Reports, va concloure que la telemedicina i la teleformació en el seu camp redueixen costos i temps de viatges i proporcionen una atenció similar a les visites en persona.
“Es pot establir una comunicació via telèfon, email, videoconferències o textos en apps. En alguns casos es poden realitzar exploracions remotes i gestionar terapèuticament sobre la base de la informació obtinguda”, detalla la neuròloga a SINC.
No obstant això, considera un obstacle l’ús d’aquestes tecnologies per part de la població envellida. La neuròloga també reclama sistemes encriptats que permetin la confidencialitat de les dades.
Les barreres
En estar en un sistema nacional de salut descentralitzat és cada comunitat autònoma la que gestiona i implementa aquest tipus de serveis. A Catalunya, per exemple, la Generalitat ha posat en marxa eConsulta, una eina de comunicació digital entre pacients i sanitaris que complementa l’atenció presencial.
Com expliquen a la seva pàgina web, aquest servei permet als ciutadans enviar consultes en qualsevol moment i des de qualsevol dispositiu al seu metge o infermera d’atenció primària i rebre resposta en un termini màxim de 48 hores en dies laborables.
“El sistema públic espanyol té ja implementats sistemes de telemedicina, amb casos de teledermatologia en diverses autonomies (Astúries, Múrcia, Madrid), teleictus, teleoftalmologia, teleendocrinología (Astúries), telecardiologia (Múrcia) i així molts més”, enumera a SINC Hans Eguía, membre del grup de treball de Noves Tecnologies de la Societat Espanyola de Metges d’atenció primària (SEMERGEN) i metge d’atenció primària al centre mèdic Rudkøbing de Dinamarca.
A la telemedicina “no se li dóna l’impuls que es necessitaria per a tenir-la com un recurs permanent i moltes vegades el projecte ha estat abandonat, a vegades, a causa de les retallades en sanitat”, diu Hans Eguía
Segons l’expert, a la telemedicina “no se li dóna l’impuls que es necessitaria per a tenir-la com un recurs permanent i moltes vegades el projecte ha estat abandonat, a vegades, a causa de les retallades en sanitat”.
Des de SEMERGEN atribueixen la falta d’inversió en sanitat com la principal barrera d’aquest servei en atenció primària. Francisco Javier Sanz García, coordinador nacional del grup de treball de Noves Tecnologies de SEMERGEN, denuncia la falta línies de telèfon suficients en alguns centres de salut.
“En el meu centre [a Alcoi, Alacant] per sobre de cinc trucades alhora es col·lapsa”, al·lega a SINC. Si és el cas, les videotrucades amb pacients les realitza amb el seu telèfon personal perquè els ordinadors de les consultes no disposen de cambra.
En aquesta manca de recursos coincideixen també des de la Federació d’Associacions d’Infermeria Comunitària i Atenció Primària (FAECAP). “Els professionals no tenen telèfons amb comunicació directa a l’exterior pel qual han de realitzar-se en un sol despatx a l’àrea d’Administració. Això redueix bastant els temps en què es poden realitzar les consultes telefòniques”, indica a SINC Esther Nieto, secretària d’organització de la FAECAP.
Tampoc hi ha dispositius de telefonia mòbil per a cada professional i pel que fa als pacients, quan truquen per telèfon als seus centres de salut, sovint troben les línies saturades, cosa que dificulta la consulta, segons Nieto García.
Iniciatives solidàries com Escurçant la distància intenten suplir aquestes mancances durant la crisi del coronavirus. El seu objectiu és connectar a pacients i familiars amb dispositius mòbils cedits que els sanitaris poden sol·licitar omplint un formulari.
Estalvi de costos
“Crida l’atenció que en una època tan tecnològica com la nostra la telemedicina estigui tan poc desenvolupada”, es lamenta Marc, que proposa aprofitar la pandèmia per donar un impuls a aquest tipus de serveis. “Amb un programari i un control de seguretat adequat en l’accés a la història clínica electrònica es podria potenciar el teletreball, facilitar la conciliació laboral-familiar i, a la pandèmia actual, desplaçaments innecessaris”, planteja.
Precisament sobre la complicada conciliació laboral i familiar per part de personal d’infermeria feia referència a una entrevista Fontán, qui demana un canvi cultural en pacients i professionals sanitaris perquè la teleassistència s’estengui. A més, proposa una major investigació que permeti unificar els diferents sistemes en una eina universal i incloure anàlisi dels costos perquè es vegin els beneficis del servei.
Tot i que és cert que cal un desemborsament econòmic inicial per adquirir els dispositius tecnològics, una investigació realitzada a les comarques catalanes de Bages, Moianès i Berguedà amb quatre especialitats de telemedicina (dermatologia, úlceres, oftalmologia i audiometries) va concloure que entre 2011 i 2019 aquests serveis van estalviar 780.397 euros. Segons els autors això es tradueix en uns 15 euros d’estalvi per visita. El pacient és el major beneficiari, amb temps d’espera més curts i menors costos per desplaçaments.
La telemedicina “ha de perseguir l’eficiència , que no és altra cosa que un augment de la productivitat, una reducció de costos i un increment i millora en els resultats del sistema sanitari”, recalquen des del Ministeri de Sanitat. Potser és ara, en temps de coronavirus, quan la telemedicina aconsegueixi l’impuls que fins avui no ha tingut.
