Tothom està a l’espera de tractaments eficaços contra el coronavirus. I, sobretot, de l’anhelada vacuna que permeti recuperar la normalitat. Però quan es desenvolupi i aprovi, entrarem en una situació en què tots els països la voldran per a si i en la qual no sabem què preu podríem haver de pagar. Ara, mentre el món espera, és el moment de crear les condicions perquè pugui administrar de forma assequible i universal.
L’organització Salut per Dret porta anys treballant per un accés global als medicaments i als serveis sanitaris. Fa poc han publicat un informe sobre la inversió pública que s’està fent contra la COVID-19. A més, van signar juntament amb altres organitzacions una carta en protesta contra la petició d’una aprovació accelerada del remdesivir, un antiviral que sembla modestament eficaç contra el nou coronavirus i que podria comercialitzar-se en règim d’exclusivitat. La companyia va retirar al cap de pocs dies la sol·licitud.
Parlem amb la seva directora executiva Vanessa López sobre qui està invertint en la investigació contra la COVID-19, sobre els passos que convindria donar per garantir l’accés a la vacuna i als tractaments i sobre un model de patents cada vegada més qüestionat.
Molts dels projectes per aconseguir vacunes o medicaments contra el coronavirus estan liderats per companyies privades. Què pot suposar això pel que fa a l’accés universal quan estiguin disponibles?
El primer que crec que hem de tenir clar és que la gran majoria de la inversió que s’està fent en la investigació, tant de medicaments com de vacunes contra el nou coronavirus, és pública. Pot semblar que les empreses estan treballant només amb els seus propis recursos, però no és així. Dit això, si volem que els resultats siguin béns per a tothom, necessitarem no només preus assequibles, sinó que hi hagi diversos productors que puguin elaborar-los. Si es concedeix una llicència exclusiva per a una companyia que sigui l’única que pot fabricar i comercialitzar una vacuna, això serà impossible.
Hi va haver un exemple recent quan Gilead va sol·licitar l’aprovació de remdesivir per procediment accelerat i, tot i que ho van aconseguir i això podria donar-los exclusivitat, van renunciar per la pressió popular. El fet que ara el món estigui tan pendent pot frenar aquest tipus de moviments?
Sí, la pressió popular és fonamental. Nosaltres mateixos com a organització vam signar una carta juntament amb més de 150 organitzacions i personalitats demanant que es retirés la sol·licitud. Ens dediquem a això! [somriu]. Però crec que no hem de deixar que aquestes coses succeeixin i després reaccionar per veure si una companyia es fa enrere. Són els Governs, que a més estan invertint els diners, els que han de crear les condicions perquè això no passi. I això implica establir-les per contracte.
Com haurien de regular la situació dels governs?
Aquí podrien diferenciar dues línies. Com actua un país a nivell nacional i internacional. Quan un país decideix donar fons a grups de recerca pot introduir clàusules que obliguin a aquests equips, ja siguin públics o privats, perquè si s’obté un producte reeixit, es compleixin certs requisits. Per exemple, que el preu sigui assequible i que l’Estat es reservi la facultat de regular-lo. També que les llicències que puguin resultar siguin obertes per evitar monopolis i que pugui haver-hi diversos comercialitzadors.
En el cas actual és més necessari que mai perquè si no serà impossible abastir tota la població. Això és el que estem demanant als Governs, i en el fons és la mateixa lògica que hauria d’operar a nivell internacional. Per exemple, la CEPI [Coalició per a les Innovacions en Preparació per Epidèmies] porta recaptats més de 800 milions d’euros per finançar el desenvolupament d’una vacuna -pretenen arribar fins a 2.000 milions- i la major part són públics. Si la vacuna és reeixida haurien de seguir les mateixes premisses.
Com hauria de fixar-llavors el preu?
Caldria considerar la part d’inversió que ha estat pública i privada. A partir d’aquí, haurien de cobrir els costos que han suposat a les companyies més un benefici raonable, que podria ser d’un 10%. D’aquesta manera, obtenen guanys, però no a través de l’exclusivitat i el monopoli.
Mariana Mazzucato fa anys que reclama que es tingui en compte la inversió pública prèvia en recerca en negociar els preus. Segons la seva tesi, els Estats fan molta inversió de risc, però després solen desmarcar d’aquest esforç en la fase de negociació final.
Sí, la lògica hauria de ser aquesta, la qüestió és que mai ho hem fet així. Es podria fer perfectament, però no hi ha hagut voluntat ni transparència. Les companyies es beneficien de tot l’invertit pels Estats en investigació bàsica, però no només, també del que s’inverteix en les fases finals i més aplicades. A Espanya, per exemple, més del 60% de la investigació mèdica és finançada per l’Estat.
També en assaigs clínics hi ha exemples en el món com el del trastuzumab [un fàrmac contra el càncer de mama] on el 50% dels assajos es van realitzar amb pressupost d’universitats, centres de recerca o fundacions sense ànim de lucre. O el de l’alemtuzumab [contra l’esclerosi múltiple] en més d’un 70%.
Però a l’hora de fixar els preus, les empreses sostenen que desenvolupar un medicament és molt car i que hi ha molts projectes que es comencen i fracassen. Solen parlar d’una mitjana de 1.000 milions de dòlars per fàrmac aprovat.
Sí, fins i tot es va parlar de fins a 2.500 milions, però aquestes xifres cada vegada estan més discutides per moltes raons. Primer, perquè les publica un grup d’investigació que paga la indústria farmacèutica. Segon, perquè no hi ha cap transparència en aquests números, no sabem d’on vénen, és un acte de fe. I tercer, perquè cada vegada estan sortint més investigacions que les refuten i que les situen molt per sota, fins i tot incloent en els costos dels projectes que fracassen. No sabem el que va suposar desenvolupar el remdesivir, per exemple, però sí que els costos de producció són únicament de 0,93 dòlars per dia de tractament.
Tornant a la COVID-19 i als possibles medicaments i vacunes. Els països que més han invertit en algun d’ells, no podrien reclamar a altres una compensació per la seva inversió de risc? No podrien tractar de fer negoci ells també?
Sí, però torna a ser un problema de voluntat que es podria resoldre. Per exemple, es podrien fixar acords perquè el preu en països diferents a què ha fet la inversió és superior, però raonable. I també caldria tenir en compte les possibilitats de cada un d’ells perquè no tots podran pagar aquestes quantitats.
Alguns exemples posen difícil ser optimistes. A la pandèmia de grip A, el 2009, Austràlia va retardar la comercialització de la seva vacuna per vacunar abans a la seva població. I Trump diu que prioritzarà a la població dels EUA si la vacuna es desenvolupava allà…
És cert. Per això necessitem acords globals i evitar mesures proteccionistes que serien absolutament indesitjables.
Fa poc, l’OMS va fer una crida a l’acció buscant la unió i la col·laboració entre estats, institucions i empreses. Però de moment unir-se a ella és només una cosa voluntària. Fins a quin punt té rellevància?
Des de Salud per Derechos donem la benvinguda a aquesta iniciativa que busca crear un fons comú tecnològic sobre productes de salut futurs i existents contra la COVID-19. No obstant això no és suficient, ja que com dius el fons serà voluntari. Calen compromisos més ferms i vinculants per part de tots els governs. Per això ens sembla tan important que Espanya se sumi, però lamentablement no ha estat així fins ara.
En els últims dies hi ha hagut força polèmica amb el paper de GAVI, l’aliança mundial per a les vacunes. Podries explicar-nos el paper d’aquest tipus d’organitzacions i el seu valor? Amaguen alguna amenaça per interessos particulars, com s’ha suggerit?
GAVI és un partenariat o associació global per impulsar la immunització en els països empobrits. És una iniciativa fruit de la solidaritat global en què participen governs, sector privat i organismes internacionals com l’OMS o UNICEF. El seu paper és important per a finançar part dels plans d’immunització de països amb pocs recursos que necessiten el suport de la comunitat internacional per a la compra de vacunes i el reforç dels seus sistemes sanitaris.
La seva funció en la COVID-19 serà fonamental, pel que és necessari que aquesta organització serveixi per impulsar la capacitat de producció de futures vacunes i assegurar un preu assequible i, en aquest sentit, és molt important que en GAVI els governs fixin amb les companyies un preu adequat de la possible vacuna des del principi.
Una opció de la qual es parla, en cas que la situació no sigui la desitjable, és que els països vagin a les llicències obligatòries i així facilitar l’accés als tractaments. És possible? En què consisteixen exactament?
Sí, això és una cosa que també estem demanant, juntament amb la societat civil amb la qual estem treballant. És una salvaguarda recollida en l’acord dels TRIP o ADPIC [Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç] que permetria als Estats, en situacions com l’actual, suspendre temporalment l’exclusivitat d’una patent i produir un medicament com a genèric . En contraprestació, la companyia que posseeix la patent rebria uns royalties. O fins i tot, si un país no pot fer-ho, tindria la possibilitat d’importar-lo a un altre país que l’ha produït sota una llicència d’aquest tipus. El problema és que hi ha alguns països, com Espanya, que van dir que mai s’acollirien a aquesta última clàusula.
Les patents van néixer per estimular la innovació, però de la conversa subjau que esteu en contra d’aquest model.
Sí, nosaltres som d’aquesta opinió. En lloc d’estimular la innovació, les patents la frenen per diverses raons. Per exemple, poden allargar artificialment la seva vigència per diversos mecanismes, com introduir noves indicacions o treure al mercat petites modificacions. És el que s’anomena ‘reverdiment’. Si poden seguir explotant-, no tenen estímul per innovar.
D’altra banda, tot el relacionat amb la propietat intel·lectual suposa un fre per compartir el coneixement. Es poden usar altres incentius per estimular la innovació que no siguin tan perversos i que no tinguin tants efectes negatius. L’objectiu dels investigadors mai va ser el d’obtenir una patent, fins que es va demanar com a requisit en els currículums.
A més, tal com està muntat el sistema fa que només es desenvolupin els medicaments que seran molt rendibles des del punt de vista econòmic, però no sempre els més necessaris en qüestions de salut. Un clar exemple d’això són els antibiòtics, en els quals les companyies no estan interessades a invertir.
Quines podrien ser altres mecanismes o incentius?
Per començar, els Estats haurien de posar prou diners en el sector i desenvolupar els mecanismes necessaris per poder traslladar un producte de salut fins al mercat. A més, es poden incentivar models de negoci amb companyies interessades, hi ha múltiples formes. Per exemple, es pot determinar quin tipus de producte es necessita i posar premis econòmics a la innovació [ com suggereix el premi Nobel en Economia Joseph Stiglitz]. I després hi ha d’haver competència entre els fabricants, el sistema no pot estar basat en el monopoli. ‘De fet, hi ha pocs productes regulats així! Els marges de benefici de les grans companyies farmacèutiques són fins a tres vegades més grans que en qualsevol altre sector.
No obstant això, ni Mazzucato ni Stiglitz estan a favor d’abolir les patents per complet. Aquest últim sosté que en alguns àmbits, fins i tot sanitaris, poden continuar tenint un paper.
Bé, Mazzucato va ser molt clara respecte a la situació actual fa poc en la seva intervenció durant la crida a l’acció de l’OMS contra la COVID-19 [que proposa compartir la propietat intel·lectual, regular els preus i distribuir la fabricació dels medicaments. Mazzucato ho va resumir en un: “No hi ha una altra opció”].
En teoria, les patents es van crear perquè aquells que innoven obtinguessin una compensació pels seus esforços econòmics i un incentiu per invertir i investigar. No obstant això, els 20 anys d’exclusivitat tenen conseqüències desastroses que es deriven del monopoli, entre elles, els alts preus dels fàrmacs i les limitacions per compartir coneixement.
Les empreses recuperen les seves inversions molt aviat i, a més, gran part de diners invertits és públic. Compensar i incentivar els actors públics i privats que fan innovació biomèdica podria fer-se d’una altra manera, sense l’exclusivitat que concedeixen les patents. La qüestió és que les tecnologies sanitàries no poden ser un producte de consum qualsevol perquè d’ells depèn la nostra vida.
