Tot el que envolta aquest coronavirus succeeix en un terreny de sorres movedisses, on escassegen les certeses a les quals agafar-se. Això mateix passa amb els pacients que, després d’emmalaltir de COVID-19, veuen esperançats com el test PCR que mesura la presència de virus dóna negatiu. No obstant això, al cap d’un temps, aquesta mateixa prova torna a ser positiva, el que significaria que, o bé el virus ha tornat, o bé mai es va arribar a anar.
Hi ha investigadors que plantegen una tercera hipòtesi: encara que la PCR doni positiva, el coronavirus SARS-CoV-2 pot haver perdut la seva capacitat infectiva i el que revela la prova és la seva mera presència, però no tindria capacitat de transmissió a altres persones.
És el que manté un equip de metges de Corea de Sud que, a finals d’abril va anunciar en una roda de premsa que els 260 casos de pacients que havien tornat a donar positiu podrien explicar-se perquè les proves detecten material genètic (ARN) de virus “mort”.
Oh Myoung-do lidera el comitè clínic central per al control de malalties emergents d’aquest país i va ser un dels experts que va participar en l’anunci. L’investigador explica a SINC per què, segons ells, podria passar una cosa així. “La PCR està dissenyada per detectar una part específica del material genètic de virus, per tant, encara que sigui positiva, no indica si la part del material genètic prové de virus ‘viu’ o mort ‘-matisa-. “La prova pot detectar un segment genètic del bacteri de la tuberculosi d’una mòmia egípcia, és a dir, el material genètic encara roman allà mil anys després de la mort del bacteri”.
Aquest professor de la facultat de Medicina de la Universitat Nacional de Seül manté que, de moment, no té constància de cap estudi que demostri amb claredat que hi hagi restes de virus ‘viu’ aïllat en una PCR positiva d’un pacient que prèviament s’hagués curat.
La hipòtesi del fals positiu
Unes setmanes després d’aquesta roda de premsa, els Centres de Control i Prevenció de Malalties de Corea de Sud (KCDC per les seves sigles en anglès) van publicar un informe després d’analitzar 285 casos d’un total de 473 que havien tornat a donar positiu en el test .
El seguiment dels contactes d’aquests 285 casos (un total de 790 persones) va revelar que la majoria no s’havia contagiat per la interacció amb els pacients durant aquest nou període d’infecció. No obstant això, l’informe apunta a tres noves infeccions en aquests contactes, cosa que les autoritats sanitàries atribueixen a possibles relacions amb un grup religiós o amb altres casos contagiats de les seves famílies.
Per comprovar si el virus conservava la seva capacitat infectiva, els científics van realitzar cultius cel·lulars de mostres respiratòries amb coronavirus de persones que havien tornat a donar positiu en la PCR. Aquests cultius van tenir un resultat negatiu, el que significaria que el virus hauria perdut la seva facultat d’infecció.
Els científics consultats per SINC es mostren cauts davant d’aquests resultats i conclusions. Sonia Zúñiga, viròloga experta en coronavirus del Centre Nacional de Biotecnologia del CSIC, manté que és aviat per saber si aquesta hipòtesi és sòlida. “Crec que actualment no hi ha dades suficients per saber si eren falsos positius, bé la primera vegada o bé les vegades següents, o si en realitat el virus va romandre en algun altre òrgan de el cos i posteriorment va tornar a aparéixer”, apunta. A més, la viròloga subratlla que alguns possibles pacients reinfectados als quals es refereix l’informe dels KCDC sí van contagiar als seus contactes -hi va haver tres nous casos-, el que podria suggerir la presència de virus infectiu.
Per la seva banda, Tina Colom, professora de Microbiologia a la Universitat Miguel Hernández i membre de la Societat Espanyola de Microbiologia, coincideix que no hi ha una única resposta, ja que la situació pot explicar-se de diverses formes i, a dia d’avui, cap està confirmada ni descartada.
Els falsos negatius
En tractar-se d’un virus i una malaltia que fins fa només uns mesos no existia, els estudis científics sobre aquesta qüestió no són abundants. En una carta a l’editor de la revista Journal of Medical Virology -revisada per altres científics abans de ser publicada- Philippe Gautret i la resta d’autors descriuen casos de PCR positives en pacients donats d’alta després de dos test negatius consecutius.
Els científics plantegen com explicacions més plausibles que es tracti de falsos negatius, reactivació del virus o una reinfecció. Gautret, que és investigador en VITROME (Vectors, Infeccions Tropicals i Mediterrànies en francès), explica a SINC que un fals negatiu d’una PCR es pot demostrar analitzant mostres preses de diferents zones de l’organisme.
Per exemple, si l’habitual mostra nasofaríngia (quan s’introdueix un bastonet fins al fons de la cavitat nasal) dóna negativa, es pot analitzar líquid de rentat broncoalveolar -un procediment amb el qual s’analitzen mostres pulmonars-. Si dóna positiu, estarem davant d’un fals negatiu.
De fet, una investigació publicada per científics de la Xina a la revista JAMA l’onze de març va mostrar com les taxes de PCR positiva van variar segons el tipus de mostra analitzada. En 205 pacients hospitalitzats amb COVID-19, els metges van prendre hisops faringis fins a tres dies després del seu ingrés. A més, en el transcurs de la malaltia, van recollir flegmes, sang, orina, femta, hisops nasals, raspallat bronquial o líquid de rentat broncoalveolar.
Del total de les 1.070 mostres analitzades amb RT-PCR -un tipus de PCR-, les que van obtenir taxes de resultats positius més altes van ser el líquid del rentat broncoalveolar (un 93%), flegmes (72%), hisops nasals (63% ), raspallat bronquial (46%), hisops faringis (32%), femta (29%), sang (1%) i orina (0%).
En vista d’aquests resultats, els autors plantegen que fer test de mostres preses de diverses zones podria millorar la sensibilitat i reduir els falsos negatius. La mateixa Organització Mundial de la Salut recomana que, si s’obté un resultat negatiu d’un pacient amb un alt índex de sospita de COVID-19 i només es van recollir mostres del tracte respiratori superior (nas, cavitat nasal, boca, faringe o laringe), s’han de prendre mostres addicionals, de les vies respiratòries inferiors si és possible (tràquea, pulmó o bronqui).
Baixa presència d’anticossos
“El sistema immunitari de les persones infectades és el responsable de prevenir la progressió a una malaltia greu o la reinfecció pel mateix patogen”, indica a SINC María Montoya, investigadora de el Centre d’Investigacions Biològiques Margarita Salas (CSIC) i membre de la junta directa de la Societat Espanyola d’Immunologia.
Una altra possibilitat que estudien els investigadors per als nous positius és que la immunitat generada pel pacient no hagi estat suficient per fer front a un nou contagi. “Podria ser que la immunitat específica que havia desenvolupat cap al virus fos molt escassa o de curtíssima durada i, per tant, la persona torna a ser susceptible de patir una nova infecció i es pot haver tornat a infectar”, comenta Dolo Vidal , microbiòloga de la Universitat de Castella-la Manxa.
De fet, donar positiu en un test d’anticossos podria no garantir protecció contra el coronavirus. El primer estudi al respecte realitzat a Espanya apunta que un 44% de les persones que han patit la infecció de manera lleu o asimptomàtica tenen un nivell d’anticossos molt baix i amb poca capacitat neutralitzant. Per això, els autors recomanen mantenir les mesures de precaució per evitar noves exposicions.
Durant quant de temps estarem protegits si hem passat la COVID-19? És la pregunta del milió i, ara per ara, segueix sense resposta. “Encara no sabem quin tipus d’immunitat es requereix per estar protegit enfront de la infecció de SARS-CoV-2 ni la seva durada”, recalca Montoya.
També podria passar que l’organisme hagi estat capaç d’eliminar el virus en alguns punts però segueixi present en altres zones. Segons la immunòloga, en aquests casos -que solen produir-se en les fases més avançades de la malaltia, quan el virus es replica en àrees com els pulmons- la detecció d’ARN viral en una mostra de la faringe pot no correspondre amb el que està passant realment en altres òrgans de l’pacient.
Restes de virus ‘morts’
Pel que fa a la possibilitat estudiada pels científics coreans que la PCR donés positiva per la presència de material genètic de virus “mort”, és a dir, sense capacitat infectiva, els experts confirmen que tècnicament és possible.
“La tècnica RT-qPCR -un tipus de PCR- és tan sensible que és capaç de detectar fins i tot fragments de genomes virals residuals que no necessàriament siguin viables”, assegura a SINC Santiago Elena, viròleg a l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes (I2SysBio ) de l’CSIC-UV. Segons el científic, una vegada que el virus està “mort”, amb el genoma incomplet, completament trossejat o la càpside desestructurada, els seus fragments podrien persistir un temps i anar desapareixent a poc a poc.
“De fet, una persona curada, el sistema immunitari de la qual hagi controlat la infecció i el virus no tingui possibilitat de reproduir-se, pot seguir eliminant restes de virus inactivats o residuals, probablement sense risc de contagi, però detectables per PCR”, assenyala a SINC Víctor Jiménez Cid, catedràtic de Microbiologia de la Universitat Complutense de Madrid.
Per assegurar que el coronavirus ha perdut la seva capacitat infectiva es pot realitzar un cultiu en laboratori amb una mostra del pacient, com el que van realitzar els científics coreans. Així es comprova si el virus és capaç d’infectar a les cèl·lules i replicar-se.
“En el cas d’un virus emergent, sense vacuna ni tractament i potencialment letal, el cultiu hauria de realitzar al menys en un nivell de seguretat BSL-3, que no està a l’abast de la majoria dels serveis de microbiologia clínica dels hospitals, sinó en grans centres d’investigació o instal·lacions especials “, al·lega Magdalena Martínez Cañamero, microbiòloga de la Universitat de Jaén.
Els experts descarten que aquest tipus de cultius puguin realitzar-se de forma massiva, de manera que aposten per comprovar abans els altres supòsits: repetir la prova, verificar que s’ha realitzat correctament, prendre mostres de diferents parts de l’organisme, mesurar el nivell d’anticossos generats i aïllar el pacient com a mesura de precaució, fent un seguiment rigorós dels seus contactes. Davant la manca d’estudis concloents en aquest camp, els científics demanen més investigació.
Quan parlem de reinfecció?
Els microbiòlegs recalquen que és important saber en quins casos estem davant d’una reinfecció pròpiament dita. Segons Dolo Vidal, un reinfecció ha de complir aquestes premisses: que abans hi hagi hagut una infecció demostrada (per test d’anticossos o per PCR) i que ara hi hagi de nou un quadre clínic compatible amb els símptomes de la infecció, amb detecció de el mateix virus a través d’una segona PCR.
Per tant, si una persona pateix només una recaiguda en els símptomes després d’un període d’aparent curació, no es tractaria d’una reinfecció sinó d’una reincidència de la mateixa infecció primària, com recorda Kika Colom. “Hi ha persones que mantenen càrrega viral durant períodes de temps més llargs. El virus no acaba de marxar i pot haver recrudescència de símptomes que semblen una nova infecció “, descriu Colom.
