«M’aixecava cada dia a les set del matí i recorria uns vuit quilòmetres a peu per poder dutxar-me i menjar», relata el Davide Andreoli. Va estar vivint als carrers de Barcelona durant més de vuit anys i ara, gràcies a l’ajuda de la Fundació Arrels, té un sostre on acollir-se. Explica que adaptar-se a tenir una casa després d’haver estat tants anys vivint al carrer no és gens fàcil. «Em va costar molt adaptar-me a tenir un llit, al principi dormia al sofà perquè, si no, no podia dormir. Encara ara, després d’un any, dormo amb la llum encesa, perquè estava acostumat a dormir amb la llum de les faroles a la cara».
Segons l’últim recompte de la Fundació Arrels, realitzat el passat 14 de maig, 1.239 persones viuen al carrer a la ciutat de Barcelona. I la xifra no ha fet més que augmentar amb els anys. Calculen que en els darrers dotze anys, el nombre de persones que dormen al carrer ha augmentat en un 80%. Així ho recull la Fundació Arrels a l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar, un estudi realitzat a partir d’entrevistes a més de 1.400 persones sense llar durant els darrers quatre anys.
Des de l’entitat denuncien que el nombre de persones que dormen al carrer és tan sols «la punta de l’iceberg», perquè el cens que elaboren no arriba a cobrir la totalitat de la superfície de Barcelona i hi ha persones que no volen parlar i no volen donar les seves dades. A més, el sensellarisme no només inclou les persones que dormen al carrer. Segons Arrels, actualment hi ha 4.200 persones sense llar a la ciutat de Barcelona, 2.171 d’aquestes estan allotjades en recursos públics i privats i 836 viuen en assentaments – solars, fàbriques, locals en desús -, un 93% més que l’any 2015.
«Viure al carrer no és viure. Comences a pensar i a pensar i caus dins d’un pou del qual no pots sortir», explica el Davide. «Pateixes molt. Viure al carrer comporta molt dolor interior, i això et produeix moltes seqüeles», afegeix. Remarca que el pitjor de viure al carrer és la soledat. «Estàs sol davant el món sencer, ningú t’estima... això és el més dur».
L’efecte de la COVID-19
Amb la pandèmia de la COVID-19, les persones que viuen al carrer s’han fet més visibles, ja que no es podien confinar. També tenien dificultats per poder seguir les recomanacions sanitàries per prevenir el coronavirus, com rentar-se les mans amb sabó o gel antisèptic.
Davant l’emergència sanitària, l’Ajuntament de Barcelona va habilitar més de 600 places que han acollit persones que viuen al carrer i persones que vivien en habitacions i albergs però que s’han quedat sense allotjament amb l’estat d’alarma. D’aquestes 600 places, 160 es mantindran fins a finals d’any i la resta tancaran al setembre.
Des de la Fundació Arrels es mostren preocupats per què passarà amb les persones que no tindran on anar quan tanquin els equipaments de l’Ajuntament. «Esperem que a aquestes persones els hi donin solucions i que no s’incrementi el nombre de persones que viuen al carrer», assenyala Ferran Busquets, director de l’entitat. Per altra banda, remarca que hi ha moltes persones que no s’han acollit a aquestes places i que han preferit seguir dormint al carrer. «Hi ha persones que tenien por a contagiar-se en espais massificats com el de la Fira de Barcelona», explica.
Aquestes persones que no han tingut un lloc segur on confinar-se han quedat més exposades al coronavirus i també a situacions d’abusos i agressions. Des d’Arrels expliquen que durant les setmanes del confinament total, tres persones que viuen al carrer van ser assassinades, una persona va morir a causa d’una baralla i una cinquena va morir de manera accidental. A més, també es van registrar diverses sancions a persones sense llar per no estar confinades quan, òbviament, no tenien manera de fer-ho.
A més, especialment durant les primeres setmanes de confinament, hi ha hagut dificultats per cobrir les necessitats bàsiques de les persones que viuen al carrer, ja que una vintena de recursos per dutxar-se, menjar i descansar han hagut de tancar des de l’inici de l’estat d’alarma perquè no podien complir amb les mesures de seguretat o perquè no tenien suficient personal, ja que hi havia hagut contagis. A això se li ha sumat que durant el confinament van haver de tancar parcs públics, caixers i altres espais on les persones podien resguardar-se a la nit, de manera que les persones sense llar s’han vist obligades a canviar el seu lloc habitual per dormir.
Les persones sense llar, cada vegada més joves
L’informe presentat per la Fundació Arrels indica que gairebé la meitat de les persones que viuen al carrer tenen entre 36 i 55 anys i que en els darrers anys ha augmentat el nombre de persones d’entre 16 i 25, que representa actualment el 13% del total. «Aquest increment de persones joves es deu a la complicada situació en què es troben joves tutelats quan compleixen els 18 anys i es queden fora del sistema de protecció, sense que se’ls ofereixi una solució per a poder desenvolupar la seva vida», explica Busquets.
Respecte a l’origen d’aquests joves, Arrels destaca que tres quartes parts de les persones d’entre 16 i 25 anys han migrat des de països extracomunitaris. Únicament el 5% són nascuts a l’estat espanyol i un 17% són persones migrades des de països comunitaris. Per aquest motiu, des de l’entitat assenyalen que haver migrat és un factor estructural de vulnerabilitat i exclusió, de manera que ser migrant esdevé un risc.
L’impacte en la salut
Viure al carrer té un impacte molt gran en la salut i en la vulnerabilitat de les persones. Segons assenyala Ferran Busquets, viure al carrer pot suposar que una persona vegi reduïda la seva vida fins a vint anys de mitjana. «A partir dels sis mesos d’estar vivint al carrer, es dispara la vulnerabilitat de la persona», explica Busquets. Ateses les dades d’Arrels, entre les persones que fa entre 5 i 7 anys que viuen al carrer un 40% estan en situació de vulnerabilitat alta.
Segons l’informe de l’entitat, gairebé vuit de cada deu persones que viuen al carrer a Barcelona es troben en una situació de vulnerabilitat alta o mitjana, que indica que necessiten una intervenció social des de serveis especialitzats. D’entre els grups de població amb una vulnerabilitat alta destaquen les persones de més de 65 anys, la meitat de les quals es troben en una situació de vulnerabilitat alta, i les persones d’entre 16 i 25 anys.
A més, un 32% de les dones i un 28% dels homes que viuen al carrer afirmen tenir algun tipus de malaltia crònica. En els últims anys, també ha augmentat el nombre de persones que viuen al carrer que afirmen tenir una malaltia o trastorn mental que els impedeix viure de manera independent: d’un 4% el 2016 s’ha passat a un 9% el 2019. Entre les persones en situació de vulnerabilitat alta la xifra és molt més elevada i s’ha doblat: d’un 15% el 2016 a un 32% el 2019.
Pel que fa al gènere, l’informe assenyala que les dones que viuen al carrer tenen, proporcionalment, una vulnerabilitat més elevada que els homes. Una dona de cada quatre té vulnerabilitat alta. En aquest sentit, l’entitat remarca que les dones sense llar pateixen una exclusió residencial menys visible, perquè abans de viure al carrer, «acostumen a buscar altres alternatives, com pisos sobreocupats, okupació d’habitatges buits, acolliments temporals o acolliment per part de familiars i amics». Busquets remarca que tenir una xarxa és molt important. «El suport és fonamental. A mesura que es van trencant els lligams que van aguantant a la persona, aquesta cau. Els que tenen la sort de tenir una xarxa poden no arribar al carrer», destaca el director d’Arrels.
Sortir del sensellarisme
«Sempre he dit que del carrer se’n pot sortir, però has de voler-ho molt», assenyala el Davide. «El primer pas és tenir un sostre, només així es pot sortir d’una situació de sensellarisme. Després també és important conèixer gent, tenir amics… tenir una xarxa que t’ajudi a tirar endavant», explica. Ara col·labora com a voluntari amb la Fundació Arrels que, segons diu, s’ha convertit en la seva «família». «Treballo aquí perquè vull ajudar a la gent que ho ha passat tan malament com jo. Vull contribuir al canvi i servir-los d’ajuda», explica el Davide.
Segons Ferran Busquets, el punt principal per revertir una situació de sensellarisme és l’habitatge. «Aquest és el punt de partida, només així es pot sortir d’una situació de sensellarisme», remarca. A curt termini, des de l’entitat es proposa obrir espais petits als barris per acollir persones sense llar que s’adaptin a les necessitats de les persones usuàries. «S’ha de tenir un coneixement profund de les persones que viuen al carrer i a partir d’aquí, veure com es pot abordar cada situació. Calen solucions específiques per dones, per joves, per persones que fa molts anys que viuen al carrer i tenen una salut molt deteriorada… cal un donar-hi un suport molt particular en funció de la realitat de cada persona», conclou.
