Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Dolors, de 89 anys, ha trucat al seu metge perquè últimament té els ulls molt malament. Quan descriu els seus símptomes des de l’altre costat del telèfon els identifica amb “una conjuntivitis”, però fa temps que li van diagnosticar un glaucoma greu que ha de tractar de forma presencial perquè no derivi en una ceguesa. “Encara sort que em van veure en persona, perquè jo no sé explicar-me”, admet.
Tot i això, des del començament de la segona onada ha tingut diverses consultes rutinàries per trucada per limitar al màxim les visites a l’hospital. “El problema és que no sento bé”, continua. “La pobra metge de capçalera m’ha de trucar dues o tres vegades per repetir-me les dates i a la fi em manen les cites per correu postal”, explica Dolors.
A l’altre costat de la línia es troben professionals com Maria, una metge resident de família a Madrid que cada dia atén pacients que no acaben de manejar-se bé amb el telèfon. “Em passa molt amb gent gran”, revela. L’atenció a distància és “útil per a consultes de resultats sempre que la persona es manegi bé en conversa telefònica, però això no sempre és així”.
Des de l’inici de la crisi de la COVID-19 la telemedicina s’ha instaurat com a alternativa a la congestió de les consultes presencials i als possibles contagis entre pacients de risc. No obstant això, tot i que la càrrega de treball es reflecteix en una llista telefònica en lloc de la sala d’espera, Maria no creu que hagi alleujat el col·lapse en l’Atenció Primària.
En el seu centre de salut, situat a Vallecas, ella i les seves companyes fan una mitjana de 40 o 50 trucades cada dia. “La telemedicina no ens allibera de la càrrega de treball perquè el temps que inverteixes en un pacient és el mateix o fins i tot més. Ens suposa moltíssima estona de conversa telefònica”, admet. A més, “té una part estressant perquè no saps si t’estàs fent entendre bé a l’altre costat”, comenta sobre la manca de comunicació no verbal.
Elles només compten amb una línia de telèfon, però moltes vegades aquesta simple via ja suposa una “bretxa digital” per a molts pacients. “Per a mi aquest és el principal desavantatge, a més que hi ha molts problemes de salut que necessiten una exploració física i pot ser que estiguem fent-ho menys del compte”, reconeix. A la Comunitat de Madrid, a diferència d’altres, el protocol de Salut Pública no els permet rebre fotos dels pacients ni utilitzar aplicacions de missatgeria o videotrucada: “Fins i tot enviar informes per correu està limitat”, es lamenta. Però, en el fons, tampoc creu que aquests avenços anessin a flexibilitzar l’accés a la sanitat pública pels qui ja es troben fora de l’era de la telemedicina.
“Dels meus pacients, gairebé cap té una càmera de qualitat suficient per a millorar el diagnòstic”, explica Maria. “Al final aquest tipus d’innovacions tecnològiques deixen de costat als que solen necessitar més atenció mèdica i no poden accedir-hi, ja sigui per edat o per nivell socioeconòmic”, argumenta, així que “no serveix de res que donem facilitats als que menys ho necessiten”.
A diferència de Maria, altres professionals han vist avantatges a aquest sistema des del primer dia de la pandèmia. L’Hospital Sant Pau de Barcelona, de gestió públic-concertat, va posar en marxa un programa pilot de consulta no presencial que la pandèmia de coronavirus va accelerar “de manera sobtada”. Hector Corominas, el director de Reumatologia, va ser dels primers a fer ús d’ell al costat de companys d’Endocrí i Ginecologia. “Si no requereix una exploració, estalvia temps al malalt”, defensa el doctor.
Durant aquests mesos han descobert la seva utilitat, per exemple, per al seguiment d’embarassos avançats, el monitoratge de resultats d’anàlisi o per a consultes rutinàries de patologies conegudes pel pacient. En definitiva, “el requisit exigible no depèn tant de la malaltia com de l’estabilitat del malalt”. Si empitjorés, assegura que li convocarien d’urgència per a una cita presencial.
“Hem dividit en dues les agendes per estratificar els pacients segons necessitin una consulta en persona o els valgui amb una trucada de vídeo, explica Corominas, que confia a poder seguir usant-les després de la pandèmia. En aquest moment, calcula, gairebé un 30% de les cites mèdiques es farà a través de càmeres i en temps real. “La telemedicina no ve a substituir la visita mèdica, sinó a complementar-la”, tranquil·litza. No en va, ell també li troba diversos defectes en la línia dels esmentats anteriorment: manca d’accessibilitat tecnològica i la mateixa congestió hospitalària.
“Ens caldrà un canvi generacional perquè aquests avenços comencin a estar integrats per la societat”, reconeix Corominas. Igual que Maria, pensa que “els pacients s’estalvien costos de desplaçaments” però ells no estalvien temps en l’acte mèdic: “La nostra intenció per a res és minimitzar les visites ni fer-les més breus”, diu el director de Reumatologia. Per contra, com il·lustra la metge de família madrilenya: “El factor més limitant en el nostre sistema és l’humà i, mentre no hi hagi més personal, les llistes d’espera seran les mateixes encara que les consultes es facin per telèfon”.
Els pacients, els més reticents
Una de les principals queixes dels pacients durant la pandèmia de COVID-19 ha estat la pèrdua de contacte humà en les consultes. Un perjudici conjuntural que temen que s’instauri en les estructures mèdiques amb l’arribada de la telemedicina. Carmen Flores, directora del Defensor del Pacient, ha recollit aquestes reclamacions en la seva associació però també assumptes més greus com denúncies per negligències o males praxis. “La gent se sent mal tractades perquè moltes vegades ni tan sols els diuen qui els està atenent l’altre costat del seu centre de salut”, critica Flores.
Assegura que, en els 23 anys que porta al front del col·lectiu, mai no ha escoltat tants “horrors” relacionats amb les consultes telefòniques. “Si el metge, que és un ésser humà que s’equivoca, ja fa diagnòstics erronis en persona, imagina’t per telèfon”, infereix. “Jo entenc que sigui més còmode per a l’administració, però la disponibilitat dels professionals ha de ser sempre presencial perquè la confiança només s’obté cara a cara i perquè hi ha patologies que només es veuen des de la proximitat”, valora. La Defensora del Pacient opina que s’està abusant d’aquest sistema i que “fracassaríem com ciutadania si ho permetem d’ara endavant”.
A més, considera també que aquest sistema discrimina a la gent gran, a la gent de les àrees rurals i als que no tenen un nivell socioeconòmic suficient per permetre un telèfon amb càmera i menys encara una tablet. “El lèxic que utilitza el metge és complicat i moltes vegades ha de completar-lo amb imatges o informació no verbal, així que escoltar-lo però no veure’l no avança en res”, raona Flores, pel que sembla que “la pretensió és anar cap a una medicina freda i que desprotegeix als pacients”.
El tros del pastís que s’emporta la medicina privada
Mentre que en l’assistència pública se succeeixen aquests debats i temen un segon col·lapse pels casos de COVID, les asseguradores i els hospitals privats ofereixen aquest servei telemàtic prometent posar en safata als seus clients “consultes sense esperes”. Cada vegada són més les que se sumen a la telemedicina com a reclam i usen tots els mitjans al seu abast per promocionar-lo. “Aquests anuncis poden causar un perjudici gravíssim per al sistema si les persones que no tenen mitjans es pensen que les consultes privades són la panacea, sobretot si els donen cita d’un dia per l’altre”, pensa Carmen Flores.
En la seva opinió, això succeeix perquè l'”administració ho consenteix”, però “quan hi ha una patologia costosa de veritat, la privada la deriva a la sanitat pública”. El mateix pensa Mario Fontán, resident en Medicina Preventiva i Salut Pública i excoordinador de la plataforma ARES. “La naturalesa de la privada és atendre només el que li reporta un benefici econòmic, per això no ajuda a la pública amb simbiosi, sinó que la parasita”, descriu.
Alerta que aquests anuncis generen “fascinació per la seva oferta de serveis i per la seva inversió en tecnologia”, però no “repercuteixen en una menor mortalitat”. De fet, mentre que els hospitals privatitzats promocionen les seves avançades aplicacions, “alguns públics segueixen funcionant amb paper i sense les dotacions bàsiques”. “No equipar a la sanitat pública no és només una qüestió de màrqueting, ja que deixes que la seva imatge es deteriori a ulls de la ciutadania mentre que els gurus de la privada juguen a fascinar, sinó que és una decisió política”, replica Fontán.
No obstant això, també creu que si els centres de salut i hospitals públics comptessin amb una tecnologia puntera, només aixecarien més murs amb la gent que no pogués replicar aquesta mateixa tecnologia a casa seva. “Potser molts vivim en la nostra bombolla, però la telemedicina afegeix una barrera en l’accés al sistema”, creu aquest metge de preventiva.
A més, pel que fa a la seva especialitat, creu que cal mantenir el difícil equilibri entre no exposar a la gent a virus i deixar de prevenir certes patologies no COVID-19. “Ha de servir per alleugerir processos al pacient, però no per descuidar, ni posar-li més traves”. Finalment, com resumeix la defensora el pacient, la pandèmia “ha servit per adonar-nos que la nostra sanitat no era tan pública com pensàvem, ni tan universal”.
