Aviat farà un any que el tren de la ciutadania mundial i, per tant, també de l’espanyola, inicià amb la pandèmia Covid-19 la travessa d’un llarg túnel, negre com la gola del llop. Els mapes dels raïls, antics com el mateix tren, no recollien l’existència del túnel i la seva sobtada aparició i la consegüent foscor ens va sorprendre a tots. Els maquinistes no sabien què fer i els passatgers van caure en la por i, fins i tot, en el pànic, i molts arribaren a pensar que la fi del món era a tocar. En aquesta situació de desconcert, no foren pocs els que es van llançar a les palanques d’alarma per intentar aturar el tren. Però les alarmes i la resta de la instal·lació elèctrica no funcionaven i el comboi es va continuar endinsant, donant forts cops a banda i banda i cada vegada a més velocitat, en la foscor del túnel. Una part dels passatgers va patir greus ferides i alguns van morir a conseqüència dels cops i dels desplaçaments, especialment els més vells o impossibilitats.
Alguns passatgers, una minoria, provaren de convèncer a la resta de la necessitat de mantenir la tranquil·litat, d’actuar amb seny per fer front a la situació de la forma més positiva possible per tothom, reduint al màxim les seves conseqüències negatives. Van començar assegurant-los que, com en qualsevol altre túnel, encara que fos molt llarg, s’arribaria al final i que la foscor donaria pas a la lluminositat. Els aconsellaren engegar mesures per reduir el risc de colpejar-se en la foscor i per superar l’angoixa. La veritat és que aquesta minoria del passatge no va tenir massa èxit amb aquestes senzilles argumentacions i, mentre el tren continuava la seva boja carrera pel túnel, la majoria dels passatgers i els mateixos maquinistes es van embardissar en agres discussions que començaven per criticar els responsables del ferrocarril per no avisar a temps de la situació del túnel i pel mal estat del tren i dels mateixos raïls i continuaven per si era o no convenient encendre foc als vagons per poder-se veure entre ells o confinar-se tots plegats en un únic vagó. La discussió anava pujant de to a mesura que creixien les pors sobre les conseqüències negatives que sobre ells mateixos, les seves famílies, treballs i negocis tindria el segur descarrilament del tren. Alguns, els més excitats, arribaren a les mans i, perdut el control dels seus impulsos, es van enfonsar en una mena de tempesta de moviments desordenats, donant-se uns a altres cops furiosos amb tots els objectes del mobiliari del tren que trobaven a mà, deixant-lo destrossat.
Després d’un temps llarg, etern, el tren arribà al final del túnel i la desitjada llum ho va inundar tot amb una intensitat que va deixar tothom enlluernat i cec. Pot ser que aquesta fos la causa que la tranquil·litat i seny continuessin absents. Encegats per la llum els maquinistes, no sabien què fer per dominar el tren, mentre que els passatgers continuaven esbatussant-se amb més violència que abans. Ningú es va adonar que el tren estava a punt d’entrar en un segon túnel i, per tant, en una nova foscor absoluta. No va servir de res l’experiència viscuda en el primer túnel per posar fi a les discussions violentes amb nous ferits i morts.
Amb aquesta nova repetició dels aldarulls, la minoria de passatgers que en el primer túnel havien intentat introduir racionalitat i tranquil·litat en l’anàlisi i en les propostes de solució dels problemes no es va trobar amb forces suficients per tornar amb el seu argumentari previ i va decidir esperar nous esdeveniments davant la impermeabilitat als raonaments dels maquinistes i de la majoria dels passatgers del tren que, a més, els van acusar de negacionistes de la tragèdia i de proposar un nihilisme inacceptable.
Després d’un segon túnel i nous enlluernaments, arribaren un tercer i un quart i, aleshores, del tren pràcticament solament restava l’esquelet. Quan aquest embogit trajecte de successives foscors semblava no tenir fi, el comboi va sortir a un immens altiplà i, ja sense nous túnels, arribà a l’estació final del viatge on, sobtadament, es va aturar.
Els lectors que han tingut la paciència d’arribar a aquesta alçada del conte no necessiten cap explicació sobre les grolleres metàfores que descriu. És obvi que aquest relat no acaba bé malgrat el tren, la nostra societat, superi aquesta adversitat, ja que ho farà després de patir deterioraments molt importants, sanitaris, socials i econòmics, possiblement excessius per la irracionalitat de moltes conductes humanes, per la incapacitat individual i col·lectiva d’analitzar amb serenitat certes situacions negatives i per actuar amb manca de resiliència davant les catàstrofes, la malaltia i la mort. És possible que hi hagi motius per al pessimisme sobre el futur la nostra espècie i que s’incrementin si som incapaços, com els maquinistes i passatgers d’aquest conte, de reflexionar, de corregir els nostres errors i voler continuar caminant a cegues, tant en la foscor com en la llum.
