La idea que l’atenció primària actuï com a primera línia d’assistència, capaç de resoldre bona part de les necessitats i de coordinar àgilment l’atenció especialitzada en benefici dels pacients, no acaba de funcionar bé. Les aglomeracions als serveis d’urgències hospitalaris en són una mostra.

L’accessibilitat permanent als serveis d’urgència, hospitalaris o d’atenció primària i comunitària, juntament amb el seu progressiu deteriorament a les consultes ordinàries, espontànies o programades, exerceixen una poderosa atracció sobre una població que demanda una solució ràpida als seus problemes o malestars.

Convindria un nou disseny de l’organització i gestió dels recursos de l’APiC amb una perspectiva territorial més extensa que la de les àrees bàsiques de salut, però conservant un alt grau d’homogeneïtat i gaudint d’una millora en l’economia d’escala.

Si analitzem objectivament l’evolució dels serveis públics de sanitat o d’educació, no hi ha motius per a la satisfacció. Sense anar més lluny els resultats del darrer informe PISA, que certament han estat dolents per a tota Europa, segueixen essent pèssims per a nosaltres. I en el cas del sistema sanitari les dades disponibles són també dolentes, en termes absoluts i també si les comparem amb les altres autonomies espanyoles, destacant les d’accessibilitat.

Cal continuar amb l’anàlisi crítica del nostre sistema sanitari públic però sense perdre de vista que s’ha de fer des d’una perspectiva assertiva (no sempre negativa, com deia un entrenador de futbol del Barcelona) en la que sempre predominin les propostes de millora sobre les crítiques dels seus aspectes problemàtics.

Fora molt convenient que el sistema sanitari que vol generar el pacte fos bastit des de plantejaments conceptuals i estratègics més transversals, que visualitzin l’assistència sanitària com un element instrumental que contribueix a la millora del benestar i qualitat de vida personal i col·lectiva i, dintre d’aquest, al manteniment d’un nivell de salut satisfactori i suficient per gaudir d’una vida autònoma.

Cal exigir als nostres governants i líders polítics que guardin a la ciutadania i als professionals sanitaris el respecte que es mereixen i que, sense més dilació, posin negre sobre blanc en el Butlletí Oficial de la Generalitat les disposicions executives necessàries per solucionar amb visió de curt, mig i llarg termini els greus problemes que pateix la nostra APiC.

«Els responsables polítics estan obligats a tenir una visió més global del sistema sanitari i dels seu problemes i han de prestar especial atenció als tipus de missatges que transmeten a la ciutadania»

«Un model d’APiC dissenyada amb criteris centralistes estrictament homogeneïtzadors mai no podrà assolir nivells òptims d’efectivitat i eficiència, ni respondre satisfactòriament a les necessitats i expectatives de la comunitat»

Les interrelacions existents entre els problemes sanitaris i els socials són òbvies. I creixen a mesura que s’incrementa l’esperança de vida i augmenten les malalties cròniques. La salut és, més que un objectiu en ella mateixa, una facultat que ens ajuda a poder gaudir d’una vida plena, del benestar individual i col·lectiu. En l’últim capítol, parlem de tres factors claus per aconseguir aquest objectiu: l’Atenció Primària, Atenció sociosanitària i dependència i la Salut Pública