Si analitzem objectivament l’evolució dels serveis públics de sanitat o d’educació, no hi ha motius per a la satisfacció. Sense anar més lluny els resultats del darrer informe PISA, que certament han estat dolents per a tota Europa, segueixen essent pèssims per a nosaltres. I en el cas del sistema sanitari les dades disponibles són també dolentes, en termes absoluts i també si les comparem amb les altres autonomies espanyoles, destacant les d’accessibilitat.

Fora molt convenient que el sistema sanitari que vol generar el pacte fos bastit des de plantejaments conceptuals i estratègics més transversals, que visualitzin l’assistència sanitària com un element instrumental que contribueix a la millora del benestar i qualitat de vida personal i col·lectiva i, dintre d’aquest, al manteniment d’un nivell de salut satisfactori i suficient per gaudir d’una vida autònoma.

Cal exigir als nostres governants i líders polítics que guardin a la ciutadania i als professionals sanitaris el respecte que es mereixen i que, sense més dilació, posin negre sobre blanc en el Butlletí Oficial de la Generalitat les disposicions executives necessàries per solucionar amb visió de curt, mig i llarg termini els greus problemes que pateix la nostra APiC.

Les interrelacions existents entre els problemes sanitaris i els socials són òbvies. I creixen a mesura que s’incrementa l’esperança de vida i augmenten les malalties cròniques. La salut és, més que un objectiu en ella mateixa, una facultat que ens ajuda a poder gaudir d’una vida plena, del benestar individual i col·lectiu. En l’últim capítol, parlem de tres factors claus per aconseguir aquest objectiu: l’Atenció Primària, Atenció sociosanitària i dependència i la Salut Pública

AMB EL SUPORT DE

FUNDACIÓ
PERIODISME
PLURAL

El Diari de la Sanitat, 2026