Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Sembla un simple punxada. Però està carregat de significats: esperança, investigació, logística, dosi, temors, ètica. La vacunació de la Covid-19 representa una fita en molts camps. I tots som conscients de tot el que hi ha en joc.
Després del primer assoliment, és a dir, desenvolupar diverses vacunes en un temps rècord, es planteja un altre gran repte: immunitzar una porció considerable de la població en un temps igualment rècord. Això posa a prova els recursos i organització de tots els sistemes sanitaris, però també els valors i prioritats d’una societat. Perquè no cal obviar que és impossible disposar de totes les dosis de vacuna necessàries i injectar a totes les persones a el mateix temps.
Com es prioritza?
Per respondre a aquesta pregunta primer cal analitzar per a què es vacuna. La finalitat principal de la vacunació és prevenir que les persones emmalalteixin. Però també ajuda a reduir la gravetat i mortalitat un cop es contreu la malaltia. A més, immunitzant a una part substancial de la població s’intenta controlar l’epidèmia.
Amb aquests objectius en ment, cal decidir com es distribueix aquest recurs limitat. I cal aplicar algun criteri, preferiblement basat en els coneixements tècnics i en l’ètica, per garantir un accés i una distribució justa i equitativa, sense desigualtats.
En això està basada l’estratègia de vacunació enfront de Covid-19 establerta a Espanya. Se centra en un marc ètic que contempla els principis d’igualtat i dignitat de drets, necessitat, equitat, protecció a la discapacitat i a el menor, benefici social i reciprocitat. També considera la participació, transparència i rendició de comptes, així com la importància de la informació i l’educació.
Sabent que, al principi, la disponibilitat de vacunes seria limitada i s’incrementaria progressivament, es van establir tres etapes. La primera es dirigeix a vacunar grups altament prioritaris. En la segona, la intenció és que puguin accedir altres grups prioritaris. I en la tercera, completar la vacunació de la resta de grups de població.
Les primeres vacunacions
Per decidir qui formen aquests tres conjunts, es van valorar diferents grups de població (residents a centres de gent gran, personal sanitari i sociosanitari, població en diferents grups d’edat o situació de dependència, treballadors essencials, etc.). També es van aplicar criteris de risc (d’exposició, d’impacte social o econòmic negatiu, i de transmetre la infecció a altres). Fins i tot van tenir en compte la factibilitat (facilitat per identificar les persones d’un determinat grup) i l’acceptació i/o rebuig.
El resultat és que, per a la primera etapa, s’ha considerat com altament prioritaris a:
- Residents en centres de gent gran i personal sanitari i sociosanitari que treballa en aquests centres i d’atenció a grans dependents.
- Personal de primera línia en l’àmbit sanitari i sociosanitari.
- Un altre personal sanitari i sociosanitari.
- Persones considerades com a grans dependents no institucionalitzades.
I en això estem. Perquè l’etapa 1 no ha conclòs encara, i l’escassetat de la vacuna persisteix. En la segona actualització (de 21 de gener de 2021) s’ha concretat més l’estratègia, especificant quines persones concretes componen cada grup, inclòs el personal de l’àmbit sanitari i sociosanitari.
Igualment, s’ha avançat ja quin serà el següent grup que s’inclourà en la propera etapa: la població de 80 i més anys. Queda per decidir qui seran els següents.
Prioritats i prioritzats
Si hi ha pautes i criteris establerts, com és possible que estiguem assistint a aquests “salts de la cua” (o “vacunes d’estraperlo” com diu Elvira Lindo)?
Són diversos els motius:
- En la primera versió de l’estratègia no es concretaven alguns conceptes. Dir, per exemple, “personal sanitari” és molt ampli. Tot i que la ambigüitat s’ha anat corregint en les actualitzacions, encara persisteix un cert marge d’interpretació. Per exemple, no tots entenen de la mateixa manera això de “en funció del risc d’exposició”. El que està clar és que en cap lloc es parla d’alcaldes o consellers dins de la primera etapa.
- A cada territori és l’administració responsable la que s’ocupa de la implantació de l’estratègia. Tot i que és absolutament lògic i necessari, implica que s’incrementa la quantitat de possibles “interpretacions” d’aquells aspectes no suficientment tancats.
- Hem vist que, a més de l’estratègia nacional, hi ha altres a més petita escala. Per exemple, la sotssecretaria del Ministeri de Defensa va dictar una instrucció amb criteris de priorització diferents als ja esmentats. Aquests incloïen als contingents militars desplegats en diferents operacions, al personal sanitari i al personal d’unitats operatives -també a la seva cadena de comandament- que tinguessin un major risc de contagi en funció de les missions encomanades. Però no hi ha constància dels criteris utilitzats per a aquesta priorització. A més que l’ambigüitat permet discrecionalitat en aplicar-la.
- La maleïda sisena dosi dels vials de la vacuna de Pfizer / BioNTech ha estat un altre element clau. Tot i que cada vial subministrat conté una quantitat que permetria administrar 6 dosis, per desconeixement s’han utilitzat oficialment 5. Ara, l’Agència Europea del Medicament (EMA) ha aclarit que pot utilitzar-se la sisena si s’empra el material d’injecció adequat. Però durant un temps hem disposat de dosis addicionals, oficialment no contemplades, que, per desgràcia, s’han utilitzat en ocasions a conveniència, en absència d’un protocol que estandarditzés l’ús d’aquestes dosis.
- Després hi ha la picaresca, l'”estraperlo” esmentat. Malauradament, i malgrat totes les consideracions ètiques i de solidaritat que es facin, sembla que sempre hi haurà qui les interpreti al seu favor i no al de la col·lectivitat. I amb escassa assumpció de responsabilitats.
Transparència i control
Lamentablement aquests episodis acaben posant en qüestió tota l’estratègia de vacunació. I especialment els criteris de priorització que tan costosament s’han consensuat. La transparència i el control són la millor opció ja que, afortunadament, es disposa d’informació de tot el procés. I millor és que es parli de prioritats i no de “prioritzats”.
Aquest és un article publicat originalment a The Conversation
