Opinió

Perquè la prevenció de les malalties cròniques no és una prioritat?

A finals del segle XIX i principis del XX, predominaven a Europa les malalties infectocontagioses, com la tuberculosi (TBC), el tifus, el còlera, l’escarlatina i la verola, que eren la principal causa de malaltia i mortalitat. Si observem les estadístiques de mortalitat, per exemple per TBC i escarlatina (en menors de 15 anys) en la població anglesa entre 1838 i 1970, podem comprovar un descens notable, en què la mortalitat per aquestes causes a la fi del període considerat, pràcticament havia desaparegut. La quimioteràpia per a la TBC i els antibiòtics per al tractament de l’escarlatina es van descobrir en la dècada de 1950, quan la corba ja havia baixat, és a dir, el final d’aquestes malalties no es va deure als avenços ni a l’acció de la medicina.

El que va permetre el control d’aquestes malalties va ser una millora substancial de la qualitat de vida i el control de les determinants socials de la malaltia: reducció de la jornada de treball i augment de les hores de descans, millores en l’alimentació i l’habitatge, sanejament higiènic ambiental (aigua potable i clavegueres).

Avui, a la nostra societat, si llevem la pandèmia per la Covid-19, predominen les malalties cròniques: el càncer, les malalties cardiovasculars, la diabetis de l’adult i l’obesitat. Totes elles estan originades per la exposicions relacionades amb la forma de vida, com l’excés de consum de tabac i d’alcohol, una alimentació no saludable (excés de consum de carn vermella i productes d’origen animal i dèficit d’aliments d’origen vegetal com hortalisses , fruites, i cereals integrals), excés de consum de sucre, begudes ensucrades i de sal.

Tots aquests factors són potencialment modificables, és a dir, aquestes malalties podrien ser previngudes o en part evitades, amb un canvi en la nostra manera de vida i de consum. Les evidències científiques i els organismes internacionals de salut, reconeixen que com a mínim un 30% de les malalties cròniques podrien ser evitades mitjançant hàbits de vida més saludables. He estimat que a l’estat Espanyol es gasten cada any gairebé al menys 40 mil milions de euros (un 2.9% del PIB) en el tractament d’aquestes malalties (“Emergència climàtica, alimentació i vida saludable”. Editorial Icaria 2020).

Cal preguntar-se perquè la prevenció no és la prioritat i no s’imposa un canvi de paradigma de l’atenció de la malaltia a la salut. Perquè tots els esforços s’orienten a la tecnologia mèdica, quan el que va passar amb les transmissibles ens ensenya que la millor estratègia és un canvi en la manera de vida?

Hi ha diverses raons:

1. La prevenció no és patentable. En el sistema capitalista el que no ofereix un benefici als emprenedors, no té interès empresarial. No es pot patentar la dieta mediterrània, ni la dieta sostenible.
2. A la indústria farmacèutica no li interessa la prevenció de les malalties cròniques, ja que el seu negoci és vendre fàrmacs als malalts. Si les malalties cròniques es pateixen durant molt de temps, obtindran més beneficis, perquè els pacients necessitaran consumir els medicaments més anys.
3. En el sistema sanitari predomina la cultura de la curació i l’alta especialització i tecnologia, que absorbeix més del 90% de pressupost sanitari. Els metges dels hospitals no són responsables de les mesures de prevenció i si aquestes de desenvolupessin amb èxit, es necessitaria menys hospitals i menys especialistes.
4. Hi ha potents interessos empresarials que obtenen enormes beneficis amb la comercialització dels factors de risc com el tabac, l’alcohol, les begudes ensucrades i les carns vermelles. Pensem en la Coca-Cola o en Philips Morris. La indústria de la carn a Espanya és el quart sector industrial, per darrere de la indústria de l’automòbil, combustibles i electricitat, amb un negocis de més de 26 mil milions d’euros.

En les polítiques públiques no hi ha consciència ni voluntat de fer de la prevenció una prioritat. La majoria de les polítiques neoliberals no tenen interès en augmentar la despesa social per millorar la qualitat de vida de la població. El creixement exponencial de les desigualtats socials és un exponent d’aquesta realitat. Vegem com a exemple els programes d’acció post Covid, que prioritzen les inversions en tecnologia mèdica i hospitals, mentre s’ha desmantellat la medicina de família i comunitària.
Canviar el paradigma de la malaltia a la salut és l’única estratègia raonable i compatible a més amb la mitigació del canvi climàtic, però no és ni serà una tasca fàcil i hem de prendre consciència que és un canvi imprescindible, si volem tenir una vida més saludable.