La breu narració que fa la Wikipedia de la mort dels quatre presidents dels Estats Units que han estat assassinats és un bon exercici per a la memòria històrica de la medicina. Amb tots ells, Lincoln el 1865, Garfield el 1881, McKinley el 1901 i Kennedy el 1963, la medicina de l’època va fer tot el que va poder per salvar-los la vida. Dels quatre magnicidis, el més il·lustratiu és el de Garfield, que va rebre dos trets que no van afectar cap òrgan vital. L’il·lustre ferit va estar més de dos mesos en un llit a la Casa Blanca, mentre els metges -en el seu afany per trobar una de les bales- van anar convertint una ferida d’uns mil·límetres en una ferida greu. I va acabar morint “per culpa de la infecció i de l’hemorràgia interna que li van causar els metges”.
El cas pot sorprendre pel poc temps transcorregut. Però en aquest escàs segle i mig la medicina ha canviat profundament. El 1881, ja havia abandonat l’època precientífica de les sagnies, purgues, trepanacions i altres tractaments que mataven més que curaven. I, per primera vegada, tenia una explicació científica per a l’origen de moltes malalties, una vegada que Pasteur havia presentat en la dècada de 1860 proves que els microbis eren la causa d’infeccions. No obstant això, els metges seguien sense acceptar una cosa que no podien veure i es preguntaven “on són aquestes petites bèsties?”, aferrats a una pràctica clínica sustentada en l’autoritat i la tradició. Mentre Garfield moria a mans dels seus metges, Koch mostrava aquestes petites bèsties en el seu microscopi, inaugurant la bacteriologia.
La medicina es feia científica amb un retard de diversos segles respecte a la física o l’astronomia, però la immensa majoria dels metges ni estaven al cas de la ciència ni pensaven com a científics. En els 80 anys que van des de la teoria microbiana a l’ús mèdic de la penicil·lina el 1941, el progrés clínic no va ser realment apreciable. A partir de llavors, els avenços mèdics es van començar a disparar. Quan Kennedy va morir el 1963, els metges tampoc van poder fer res per salvar la vida d’un home amb el cervell destrossat, però la pràctica mèdica tenia ja unes sòlides bases científiques i s’havien aconseguit èxits com el dels trasplantaments d’òrgans. Els metges no eren científics -i la majoria d’ells segueixen sense ser-ho- però la medicina era ja plenament científica, perquè en la professió prevalia l’actitud científica, aquesta actitud que implica aprendre de l’evidència empírica, revisar-la contínuament i modificar d’acord a la pràctica i, si cal, les pròpies creences. Aquest ha estat el gran canvi.
No sempre és fàcil diferenciar la ciència del que no ho és i de la pseudociència. Mario Bunge va proposar a Pseudociència i ideologia fins a 12 condicions necessàries que havia de complir un camp de coneixement per a ser considerat científic. Però l’aventura intel·lectual d’aconseguir una definició de ciència d’acord amb les lleis de la lògica sembla finalment en via morta davant la impossibilitat d’identificar les seves condicions necessàries i suficients. Alguns filòsofs de la ciència segueixen donant-li voltes al problema de la demarcació i reivindicant el mètode científic, però es van obrint camí idees més pragmàtiques com la de l’actitud científica que defensa el filòsof Lee McIntyre com el més genuí de la ciència i que implica un compromís col·lectiu ferm amb l’evidència. Aquest compromís no evita que hi hagi fraus, errors i exemples de mala ciència, però permet identificar-los, esmenar-los i avançar. 140 anys després de la mort de Garfield, els tractaments mèdics segueixen sent una causa de malaltia i mort gens menyspreable. Però la preeminència de l’actitud científica a la medicina és el que garanteix que cada vegada es conegui millor el que cal fer i el que no cal fer.
