És la imatge que des de fa un temps em ve al capdavant quan acudeixo al centre d’educació secundària on treballo als matins: un tsunami que s’acosta i que, excepte algunes excepcions, no es vol o no es pot veure. Un article d’Íñigo Errejón -que també fa referència a una onada- assenyala una mesura a prendre de forma urgent: augmentar el nombre de professionals de la salut mental, tant als centres sanitaris com als educatius. El que sembla una evidència no s’està produint.
Treballo des de fa 15 anys al Departament d’Educació de Catalunya (per cert, en frau de llei, i sota el risc de perdre el meu lloc com a interina arran del Projecte de llei per reduir la temporalitat a l’ocupació pública). Al meu recorregut per un Hospital de dia, una Escola d’educació especial, i diversos instituts de secundària, he constatat l’augment de problemàtiques mentals entre els adolescents. I malgrat la creació de nous dispositius per atendre’ls -Hospitals de dia, Aules integrals de suport- el desbordament dels serveis ha arribat a un punt alarmant, directament proporcional al desbordament de molts adolescents.
Podem hipotetitzar que la pandèmia ha contribuït a obrir encara més una bretxa que va aparèixer fa anys. La falta de sentit davant d’un real que va transformar el món d’un dia a l’altre, que va inundar de mort la quotidianitat, ha d’estar passant factura: escolto, tant a la pública com a la consulta, joves, especialment noies, molt angoixades davant la possibilitat que mori la mare, el pare, els avis, el gos… ideacions de treure’s la vida i deixar de ser una càrrega, passatges a l’acte autolític, una tristesa anomenada depressió, i atacs “d’ansietat” -d’angoixa- recurrents, envaeixen moltes, massa adolescents.
I entre els nois –des de la meva experiència, és un interrogant a investigar– el nombre de descompensacions en el pas de primària a secundària ha estat aquest curs, en comparació amb els anteriors, espectacular. Veiem a les aules nois amb al·lucinacions, envaïts per insults i crits; uns altres amb una composició corporal molt fràgil, que a primària havien pogut mantenir-se més compensats i en arribar als instituts -llocs estressors per a molts, plens de canvis, i sota el pes de la pubertat que travessa els seus cossos- es desborden; nois amb vivències persecutòries que els porten una vegada i una altra a actuar per defensar-se de la certesa d’agressió de l’altre, sent una vegada i una altra expulsats (cosa que no sempre és negatiu, atès que els permet prendre distància del persecutori i estar tranquils durant uns dies).
La incapacitat dels Centres de Salut Mental Infanto-Juvenils per atendre el nombre de demandes d’atenció que s’ha disparat, la dificultat de moltes famílies per costejar tractaments privats, i l’empenyiment a la inclusió escolar de tots els alumnes fins als 16 anys, ha convertit els centres educatius en llocs de contenció del patiment mental. Contenció que lògicament fracassa davant d’alguns joves que no haurien d’haver estat assistint a l’escola en un moment crític de les seves vides (dos passatges a l’acte mitjançant ganivetaments a professors es van produir, l’abril passat i fa pocs dies, en institucions escolars).
Atès que la propaganda contra la suposada segregació de les Escoles d’Educació Especial ha tingut efecte (malgrat tractar-se d’una lògica neoliberal de reducció dels costos que suposen aquests centres), l’escola ordinària s’ha convertit en el lloc on allotjar-los a tots, on fer “vida normal”, com indicaven des d’un hospital a la mare d’una adolescent després d’un ingrés -d’una nit, ja que els hospitals també estan desbordats- per una actuació autolítica… “Vida normal”, algú que ha intentat esborrar-se aquesta vida normal.
Aquest és el dia a dia als centres educatius, on els professors intenten ensenyar mentre han d’anar parant les classes davant dels diferents moments de crisi que pateixen els adolescents; els tutors reben crides d’atenció -d’auxili-; els tècnics d’integració social (“recursos Covid” que esperem que hagin vingut per quedar-s’hi) lidien amb l’absentisme i les expulsions; i els orientadors, amb només 10 hores d’atenció directa marcades pel Departament d’Educació, atenem a una quantitat extraordinària d’adolescents. Ens servim de les reduccions horàries per suavitzar l’exigència, impossible de complir per cada cop més joves, de l’horari complet; del treball en xarxa amb CSMIJs, CRAEs, Hospitals de Dia, UECs, recursos sota una pressió assistencial extrema; i de reunions periòdiques amb els pares per acompanyar l’angoixa i la incomprensió davant les descompensacions dels seus fills.
La qüestió és quant de temps podrem aguantar, davant el límit a què ha arribat la xarxa de Salut Mental pública, aquest tots a l’escola, a fer vida normal. El tsunami que s’acosta.