Després de diverses dècades d’anàlisi i seqüenciació de centenars de milers de genomes humans, de manera cada cop més ràpida i precisa, ha arribat un primer gran exercici de síntesi científica que apel·la als humanistes del nostre temps. Es tracta del més gran i més detallat arbre genealògic del genoma humà realitzat fins ara, els detalls del qual s’han publicat a l’últim número de la revista Science. La investigació permet constatar com tots els individus estan emparentats, rastrejar la dispersió de les variacions genètiques i clarificar una mica més la història evolutiva dels humans i els seus moviments des de la sortida d’Àfrica.
Aquest gran mapa genètic unificat integra més de 3.500 seqüències completes de genomes humans moderns i arcaics d’alta qualitat corresponents a més de 215 poblacions diferents procedents de vuit grans col·leccions de dades genòmiques. A tot això s’hi han afegit més de 3.500 genomes d’entre 1.000 i més de 100.000 anys d’antiguitat per millorar les inferències sobre la localització d’alguns esdeveniments de la història evolutiva. Això s’ha aconseguit gràcies a un nou mètode no paramètric, que no fa suposicions sobre les migracions humanes, sinó que deixa parlar les dades del genoma per elles mateixes. Així, s’ha pogut inferir, per exemple, que l’ancestre comú de totes aquestes mostres genètiques se situava al nord-est d’Àfrica fa 72.000 anys.
El repte de sintetitzar tota l’allau de seqüències modernes i arcaiques de l’espècie no ha fet res més que començar. Aquest treball pioner mostra que amb creativitat científica i tecnologia és possible integrar i visualitzar la complexitat tremenda que suposa rastrejar l’evolució del genoma. Cada punt del genoma actual es pot concebre com un arbre genealògic que arriba fins als nostres ancestres i, alhora, integrar-se en un gran arbre unificat per conèixer la nostra història evolutiva. I tot això es pot visualitzar en un vídeo que recorre 2.043.000 anys i 81.700 generacions.
Aquest èxit també mostra que els ràpids avenços de la genètica evolutiva genètica no poden quedar fora del camp d’acció de les humanitats per més temps. Des de la Il·lustració, la ciència i les humanitats han anat cadascuna pel seu camí, però la història no té gaire sentit sense la prehistòria, i la prehistòria té poc sentit sense la biologia, com advertia Edward O. Wilson, el pare de la sociobiologia i gran impulsor de la convergència de la ciència i les humanitats, recentment mort.
Encara que la ciència i les humanitats estudien i descriuen l’espècie humana i les seves vicissituds de manera molt diferent, totes dues aspiren a adonar-se de la naturalesa humana aplicant la creativitat i els mètodes diferents. Però, a més, hi ha una diferència d’abast temporal. Les humanitats se centren en els 3.000 anys d’història i, sobretot, en els 10.000 anys de les civilitzacions humanes que van començar amb la revolució neolítica fa uns 10.000 anys. Però els 200.000 anys anteriors en què va sorgir l’Homo sapiens, i encara els milions d’anys en què es va desenvolupar el llinatge humà, són crucials per entendre com es va configurar el nostre cervell i quines són les bases biològiques del nostre comportament.
Les dimensions individual i social, competitiva i cooperativa, emocional i racional, que cal tenir en compte per comprendre els fets històrics, els conflictes socials, els èxits artístics i les necessitats i aspiracions humanes, no es poden conèixer completament des de la sola perspectiva de les humanitats. Per això cal obrir les humanitats a la ciència, ampliar el seu horitzó a una escala biològica i començar a bastir ponts per a la seva integració amb algunes disciplines més properes, com la biologia evolutiva o la neurociència.
