Parlem dels “béns comuns”, que és un concepte reconegut com a categoria jurídica en la història, ja almenys, des de 1215 en la Carta Magna a Anglaterra, on es reconeixien les garanties de les persones que no tenien propietats privades sobre els béns comuns. La Carta, juntament amb la Carta dels Boscos, proclamava l’accés lliure als boscos i l’ús dels bens comuns: L’aigua, la llenya (energia) i fusta per construcció, i els animals, camins i pastures. I vegis també a Elionor Ostrom.
A Catalunya, David Algarra també ens explica la categoria jurídica i realitat social del “Comú” i descriu els boscos proveïdors de fusta per construcció i com energia, les garrigues, pastures i camis ramaders, l’aigua per rec, molins i sistemes hidràulics, així com la pesca, les plantes medicinals i altres… Tot això amb la governança directa de les poblacions locals. De fet, aquest model social el trobem en la història de la civilització de manera natural en les tribus i col·lectius humans.
Tot aquest model social va anar desapareixent amb l’aparició de la burgesia, que defensava la idea capitalista del “mercat” i la propietat privada de tots aquests béns comuns. Començaren per a expropiar aquests béns als pobles colonitzats i seguiren a casa nostra. Amb el vot polític en els parlaments, només dels rics i dels homes, apareixien i convertien els Estats com a garantia política i jurídica de la propietat privada.
A mitjans del segle XIX, també a Anglaterra, la privatització de la terra (dels que no la tenien en propietat) i altres béns comunals va fer emigrar a molta població a les grans ciutats, que va servir com a mà d’obra barata a la indústria emergent. Amb això apareixien ja les organitzacions i els moviments socials de finals del XIX: el sufragi universal i els moviments polítics; socialistes, anarquistes i comunistes. Apareixen el binomi Mercat – Estat, un com exponent del capitalisme lliberal i l’altre, per fer front a la creixent dinàmica política i reivindicativa de les classes més populars. L’Estat com a regulador del mercat, amb la creació de l’estat del benestar. Amb el temps, aquest binomi ha demostrat la impossibilitat de l’Estat enfront dels interessos del capital (mercat), i més amb l’enfonsament del comunisme d’estat, que per alguns va significar el fi de la història.
A partir de mitjans del segle XX, apareix la darrera fase d’aquest procés de concentració de capital i es produeix la pèrdua de competències dels Estats amb l’aparició de l’anomenat neoliberalisme i la globalització, que comporta la privatització dels béns i serveis de l’Estat de Benestar aconseguits: la sanitat, l’educació, l’energia, els transports, l’aigua, les telecomunicacions, l’atenció a la dependència i molts mitjans de comunicació (directament o indirectament).
Cada cop més, a partir del segle XXI, es va demostrant que l’hegemonia del sistema del capitalisme – mercat ha arribat al seu límit d’injustícia i manca d’equitat. El creixent canvi climàtic, que posa límits a l’existència de molts éssers vius (entre ells els humans) al planeta, junt amb les pandèmies i altres riscos globals, les guerres per interessos del mercat, disfressades de reivindicacions polítiques, econòmiques, ideològiques o religioses, el desmuntatge creixent i progressiu de les restes de l’estat de benestar, obtingut per les lluites populars, el deteriorament inclús de la democràcia formal amb l’aparició altre cop de totalitarismes, populismes i dictadures, pèrdua de drets i llibertats, aprofundiment de les privatitzacions i deteriorament (retallades) dels serveis públics. Podríem dir que ara, amb la guerra entre estats a Europa, estem vivint la fi de la globalització.
Tot això, juntament també amb el deteriorament dels serveis de l’Estat (administracions públiques) consentit i buscat pels altres interessos, com la creixent burocratització de l’administració pública (i dels sindicats), el corporativisme, la corrupció, el clientelisme, les portes giratòries i el deteriorament de la democràcia.
Ara, molta gent conscient d’aquesta situació diu: “No podem salvar el món ni salvar-nos nosaltres fent les mateixes coses que ens han portat fins aquí”. Cal canviar radicalment, entre un model que s’acaba i un model per construir. Apareixen els monstres, les pors, els radicalismes, populismes i interessos disfressats i mentides dels de sempre, els que encara tenen el poder (econòmic i polític), però hi ha alguns camins per explorar i recuperar els béns comuns i la seva millor governança.
Pensar i fomentar els lligams socials, la solidaritat enfront de l’individualisme, dessacralitzar la propietat privada dels béns comuns i dels bens de producció i construir la governança de la comunitat, la democràcia directa (el municipalisme pot ser una bona via), de base, per decidir i gestionar bé, superant l’individualisme, el corporativisme, la burocràcia, la corrupció i l’apropiació dels béns i interessos comuns.
La comunitat (a tots els nivells territorials) és la que ha de decidir què cal produir i com cal fer-ho (vegis aquí, el turisme massiu, els grans esdeveniments, l’agricultura i ramaderia industrial, la pèrdua de territori i de biodiversitat amb raó dels interessos econòmics d’uns pocs, etc.), amb respecte a la salut i a la vida en el planeta. La comunitat ha de decidir quins serveis cal tenir garantits, amb qualitat, desmitificar el concepte de creixement econòmic i social basat en el PIB, que no és sostenible ni saludable, i escollir un creixement en plenitud humana: en coneixements, cultura, salut, educació, cures, igualtat, solidaritat i equitat (valors republicans, per cert).
Creure en el principi que és més important el ser (amb solidaritat) que el tenir. Tenir tothom assegurats els suficients recursos per poder dur a terme el projecte personal i social de vida en comú (definició de Salut).
El primer, en aquest moment, és recuperar l’esperança i la confiança en nosaltres mateixos. Si no ens hi posem nosaltres, qui ho farà? Segurament el camí continuarà sent llarg i difícil, però serà apassionant. Un cop més, els que ens han precedit en aquesta lluita i els que venen al darrere, s’ho mereixen i ho necessiten.
Referències:
- Libres, dignos, vivos. El poder subversivo de los Comunes. Helfrich, S. i Bollier, D. Barcelona, Icaria 2020.
- El Comú català, Algarra, D, Porlach Ed. 2015.
