Han passat dos anys d’aquella infame manifestació convocada per Miguel Bosé a la Plaça Colón de Madrid, a la qual, al final, malauradament no hi va poder assistir, però sí que ho van fer, en canvi, milers de participants que, sense mascareta i sense respectar la distància social, cridaven “volem veure el virus!”. Dos anys ens separen d’aquell 17 d’agost i, havent deixat enrere els moments més durs de la pandèmia i les restriccions de seguretat, potser hem tornat massa aviat i autocomplaentment a la nostra vida d’abans, sense parar-nos a pensar si podríem extreure alguna reflexió de tot allò que va passar.
I és que allò reprimit sempre torna, i ara reapareix entre ‘bulos’ i fake news en mig de la guerra d’Ucraïna, arribant a veure fins i tot, per part de Beatriz Talegón (la nostra “Miguel Bosé independentista”) una possible manipulació dels cossos a la terrible massacre de Bucha –en contra del testimoni unànim de tota la comunitat periodística que es trobava in situ.
Però, com deia un pensador alemany, el mussol sempre aixeca el seu vol massa tard, un cop els fets ja s’han consumat, i potser només ara ens trobem en disposició de fixar-nos sobre com aquella demanda de veure el virus amb els mateixos ulls era en realitat més interessant del que podia semblar a primera vista, ja que demostra, contràriament al que es podria pensar, que l’onada de negacionisme que assola Europa en temps de guerres i pandèmies no representa exactament del tot una simple “massa irracional per il·lustrar”.
Si ens agafem seriosament ni que sigui per un moment l’argument que “el virus no existeix perquè no el veiem”, notem de seguida que conté dues pressuposicions: per una banda, s’atreveix a pensar per si mateix sense la tutela de cap “autoritat” (científica, en aquest cas) i, per l’altra, creu que l’experiència (personal) és la base de tot coneixement.
El problema de fons, molt em temo, és que podria semblar que la primera tesi l’ha signat Kant, i la segona, Locke, màxims representants de la Il·lustració i de l’empirisme anglès, respectivament. Per un costat, Kant va respondre cèlebrement a la pregunta de ‘Què és la Il·lustració?’ definint que és “la capacitat de servir-se de la intel·ligència sense la guia de l’altre”. Primera pregunta: és possible arribar a cap veritat partint únicament i exclusivament d’un mateix, sense la necessitat de cap altre? No és justament aquest el problema que sofreixen els negacionistes quan es tanquen en banda a escoltar les raons de la comunitat científica reconeguda? En quin lloc deixa aquella definició kantiana a l’educació i la formació per part d’altri? Per una altra banda, l’apel·lació als sentits recorda el famós versicle de Tomàs l’apòstol que diu “si no ho veig, no m’ho crec” i que, mutatis mutandis, representa la base del mètode científic amb Francis Bacon.
Quin és llavors el problema amb el raonament “el virus no existeix perquè no el veig”, que grinyola inevitablement a qualsevol persona que sàpiga mínimament com funciona la ciència? Són llavors Kant i Locke culpables de les últimes ximpleries terraplanistes? Res podria quedar més lluny del que vull dir. Kant, Locke i molts d’altres obren una via, la que hauria de conduir a l’emancipació (la majoria d’edat), la fraternitat (la fi de la tutela patriarcal), la raó i la ciència, però el recorregut d’aquest camí és lent i ardu, i consta de desenvolupaments posteriors com els totxos d’una casa.
Agafem dues problemàtiques a tall d’exemple que han portat molts mals de cap al mateix empirisme al llarg del s. XX: la qüestió de la història i la dels instruments científics. El problema és que tant els fets que van tenir lloc al passat (p. ex. Cèsar va creuar el Rubicó l’any 49 aC) com tot el que es pot observar amb un microscopi o un telescopi (p. ex. els àtoms o el gran buit de Bootes) són fets difícils de justificar des de la posició simple de “si (jo) no ho veig (amb els meus propis ulls), no m’ho crec”. Això no hauria de conduir a la renúncia de l’esperit de l’empirisme clàssic, sinó al seu aprofundiment i radicalització sobre la base d’una comunitat científica reconeguda –i no només d’un jo autosuficient.
De què serveix tota aquesta llarga digressió? Crec que hauria de servir per clarificar que l’auge de diferents formes de negacionisme a les que assistim actualment no representen l’altra cara de la moneda, absolutament irracional, de la Il·lustració, sinó un empirisme que s’ha quedat a mig camí, encallat i ennuegat. I aquest enquistament té lloc perquè tampoc el projecte de la Il·lustració s’ha acabat de realitzar en almenys dos punts fonamentals: la universalització de les condicions materials d’existència i la reapropiació racional de la ciència per a tot el poble.
Reconèixer, per tant, que el negacionisme és una indigestió de la mateixa Il·lustració i que produeix els seus propis monstres ja és una tesi més fina i complexa, que potser condueix a una línia d’actuació més efectiva sobre el negacionisme que creure simplement que hi ha una “massa per il·lustrar”. Crec que si no no s’entén com és possible que moltes vegades els negacionistes apel·lin als valors de la Il·lustració –”Llibertat!”, “Informa’t!”, “Rebel·la’t!”– alhora que traeixen el seu contingut més desenvolupat.
Per què aquesta persona té la necessitat de subordinar la imprevisible diversitat dels fets sota una ‘totalitat’ que la calmi?
De la mateixa manera que les diferents formes de negacionisme –terraplanisme, plandemia, etc.– representen un empirisme que es queda a mig camí, també em sembla que les conspiranoies més “socials” –els reptilians, els illuminati, etc.– representen un cert marxisme mal enfocat. Segurament l’epítom d’aquesta classe de teories de la conspiració la representa “el club Bilderberg”: la creença que la reunió anual de les cent personalitats més influents del món suposadament seria un “Govern a l’ombra” on es planifiquen les grans decisions a escala global.
A molts, aquesta història els hi pot semblar que va ben encaminada, o que no dista gaire de la realitat, no obstant això, què li falta a aquesta intuïció per a tornar-se concepte? Marx descriu en un punt d’El Capital que la constitució dels capitalistes en una classe social succeeix en el mode la competència, és a dir: no fa falta que es caiguin bé entre ells, que siguin amics o que necessàriament arribin a acords, només fa falta que competeixin entre ells (fins i tot odiant-se a mort) per tal que actuïn com un grup unitari amb uns interessos compartits.
El conspiranoic, llavors, atemorit i horroritzat per aquest ordre en el desordre, perquè l’únic govern actual sigui “l’anarquia de la producció”, prefereix projectar tota la planificació, el control i la seguretat que li manquen a la seva incerta vida en un grup totpoderós. El conspiranoic, en definitiva, converteix una dominació impersonal en una de personal i, en el fons, hem de poder veure que aquest mecanisme de defensa té una determinada racionalitat.
Quin és llavors el gran error que comet el conspiranoic? Proposo entendre la diferència específica que caracteritza tota teoria de la conspiració com una forma del que el lògic anglès Whitehead va anomenar “concreció desubicada” [misplaced concretness]. En efecte, cometem la “fal·làcia de reïficació” quan convertim en una cosa allò que de fet és una abstracció. L’exemple més clar és el de “la consciència”: per molt que s’esforci la neurologia no podrà trobar mai la “idea d’arbre” dins del cervell, perquè el cervell no és directament la consciència, si no l’òrgan a partir del qual sorgeix “la consciència”.
Doncs bé, no és justament aquesta la pedra en la qual ensopeguen una vegada i una altra les teories de la conspiració? Com tot bon mentider, es basa en alguns detalls que són veritat: parteix d’intuïcions i odis socials reals per després cosificar-los en “un club”, o “un extraterrestre”, en comptes de reconèixer la indeterminació que travessa el nostre món i la vida en general.
Havent entès llavors exactament què és una “conspiranoia”, com dirigir-nos a aquesta part de la població, no diguem ja intentar convèncer-la, per tal que el projecte de la Il·lustració no quedi irrealitzat per a tothom? A la seva introducció sobre Com llegir a Lacan, Zizek creu que “l’inconscient freudià va ocasionar un tal escàndol no per l’afirmació que el jo racional està subordinat al domini molt més vast dels instints irracionals cecs, sinó perquè va demostrar com l’inconscient mateix obeeix a la seva pròpia gramàtica i lògica: l’inconscient parla i pensa”.
Com parlar llavors amb un conspiranoic? Doncs sobretot no intentant desmuntar el seu entramat amb fets suposadament “objectius” –el que avui es coneix com a “fact-check”, que oblida que qualsevol fet ha sigut ja interpretat–, sinó fent-se una pregunta anterior: per què aquesta persona té la necessitat de subordinar la imprevisible diversitat dels fets sota una “totalitat” que la calmi?
La resposta pot variar de persona a persona: algú que ha perdut a un ser estimat durant la pandèmia pot trobar més reconfortant creure que era tot un “pla” de bon principi perquè així pot tenir un culpable sobre el qual versar el seu odi, etcètera. Però és més aviat això, i no el castell que emergeix de l’aire, on es pot trobar la clau que té més capacitat d’oferir una altra interpretació possible. En qualsevol cas, com ja hem assenyalat abans, i dins de la infinita casuística, es poden trobar dues grans raons socials per a bolcar-se en una “totalitat” autoexplicadora: no tenir les condicions materials per a l’existència cobertes (principal raó d’inseguretat respecte al futur) i haver-se deslligat de la reconstrucció racional que condueix a la ciència.
La raó deixa de ser raó si passa a ser només una part, frontalment oposada a la desraó, en comptes de ser el tot que descobreix també la racionalitat darrera l’aparent irracionalitat.
El 1913 Franz Rosenzweig va trobar a la Biblioteca Reial Prussiana de Berlín un foli, escrit a mà per ambdues cares amb la lletra presumiblement de Hegel l’any 1976. Estudis posteriors van disputar que l’autoria podia ser compartida amb Schelling i Hölderlin –els tres eren grans amics al seminari de Tubinga– i Rosenzweig el va acabar titulant “El més antic programa sistemàtic de l’idealisme alemany”. Sigui com sigui, en aquest meravellós escrit els tres amics romàntics intenten superar i reconciliar les contradiccions que continuem patint fins el dia d’avui també nosaltres –moderns– tot preconitzant la necessitat d’una “nova mitologia, però de la raó”, ja que “no només el poble, sinó també el filòsof necessita una religió sensible”. Entre altres brillants llampecs, els tres amics creuen que només així no hi hauria “mai més la mirada despectiva, mai més el cec tremolor del poble davant els seus savis”.
Com de lluny ens trobem avui d’aquesta “nova mitologia de la raó”? Segurament a anys llum, i, no obstant això, potser continua sent l’única solució possible a l’esquinçament actual entre la “mirada despectiva” i el “cec tremolor” –avui els anomenaríem tecnocràcia i negacionisme, respectivament.
La raó deixa de ser raó si passa a ser només una part, frontalment oposada a la desraó, en comptes de ser el tot que descobreix també la racionalitat darrera l’aparent irracionalitat. En aquest sentit, encara que no fos un poema de Hölderlin, i potser justament per això, anaven descaminades les crítiques a la banalitat, frivolitat i narcisisme de les persones que penjaven selfies a les xarxes socials mentre es vacunaven. És veritat que aquests són símptomes endèmics de la nostra societat, però no ho és menys que la ciència necessita qui la defensi. I si volem convèncer als qui la neguen no només necessitem fets i raons, sinó també una mística popular i alegre.
