Potser alguna vegada us heu preguntat què ens fa diferents (als homes i les dones) de la resta d’espècies animals. No és ni el volum de cervell (altres espècies el tenen més gran), ni caminar drets (els goril·les també ho fan), ni la parla (molts animals emeten sons que sens dubte els hi permeten la comunicació), ni tampoc la capacitat de fer servir estris (alguns corbs utilitzen petites branques per accedir al menjar), ni tan sols la construcció d’infraestructures (els castors poden construir autèntiques preses). L’únic que realment ens diferencia de tota la resta d’animals és la nostra capacitat per fer servir energia externa.
La humanitat va descobrir el foc, la primera energia externa que va fer servir, amb un poder que permetia no només viure sota condicions extremes sinó a la vegada desforestar amb rapidesa grans espais per conrear i deixar de ser simplement recol·lector-caçador, ofici amb moltes incerteses per obtenir aliments. Més endavant, va aprendre a fer servir l’energia de l’aigua i del vent, que a més de moure estris fantàstics (molins per fer farina, per exemple) li va permetre viatjar i descobrir noves terres. I finalment va descobrir els combustibles fòssils: primer el carbó, fa uns 400 anys (encara que sembla que els xinesos ja el feien servir fa 2.000 anys) i, després, el petroli, uns 160 anys enrere.
Els combustibles fòssils eren un tresor que la Terra havia amagat durant centenars de milions d’anys, procedent de grans quantitats de biomassa, sobretot vegetal, emmagatzemada al seu interior i transformada per complexos processos bacterians. Els combustibles fòssils eren un immens reservori d’energia i a la vegada de carboni que havia estat retirat de l’atmosfera i segrestat a l’interior de la Terra.
Tant el carbó com el petroli eren barats, fàcils de fer servir i que a més tenien un elevat poder energètic. I com si fos una droga, la civilització va quedar enganxada a l’ús dels combustibles fòssils i el seu ús massiu explicar el gran creixement econòmic des de la revolució industrial. La humanitat es va convertir en dependent dels combustibles fòssils per tot: pel confort (no passar ni fred ni calor), per la indústria de produir béns, per moure’s i fins i tot per obtenir nous materials mai somiats (els plàstics per exemple).
Tant ha estat així que, com explicava el professor Margalef, malgrat que tota la nostra energia interna (la procedent del metabolisme que ens permet estar vius) tot just suposa uns 150 watts, cadascú de nosaltres som capaços de mobilitzar grans quantitats d’energia externa (repasseu els vostres consums d’electricitat, gas i benzina o gasoil i us adonareu de la gran quantitat de kilowatts que fem servir). Per tant, l’home (i la dona) som uns animalots estrambòtics: tenim poca energia interna (endògena) i ens hem muntat un sistema de vida que depèn del consum de grans quantitats d’energia exterior (exògena). I en aquesta capacitat, única en el món animal, rau l’èxit de la nostra civilització mesurat en termes d’un creixement continu del PIB.
Però de sobte, tot ens està trontollant. En un món finit, res pot ser infinit i, per tant, hi hauria un moment que els combustibles fòssils s’esgotarien; no ha calgut arribar a aquest escenari per a tenir greus problemes, n’hi ha prou en atansar la situació de “peak” (quan la demanda supera l’oferta, malgrat que encara tinguem existències) anunciada pels experts fa anys. La conseqüència ha estat un fort encariment dels preus (malauradament estem a l’inici) i la guerra a Ucraïna no ho ha fet fàcil, però no és la principal causa que hi ha darrere de tot plegat.
A més del problema econòmic, en tenim un altre encara de més greu: l’ús dels combustibles fòssils ha alliberat grans quantitats de carboni a l’atmosfera, en forma de CO₂, que és un gas amb efecte hivernacle i principal causant del canvi climàtic: ha passat d’uns 300 ppm a l’època preindustrial a 419 ppm l’any 2021. És a dir, hem deixat anar la bèstia que els combustibles fòssils tenien dins. Els resultats ja els estem patint: estius cada cop més càlids, onades de calor més fortes i perllongades, sequeres, turmentes cada cop més extremes, afectació a la vida a la Terra, etc.
És evident que el mateix element responsable del desenvolupament humà està posant en perill la vida a la Terra: l’ús de l’energia fòssil. No em negareu que és una paradoxa que sembla increïble!
