Com cada any per aquestes dates, s’emfatitza la lluita contra un fenomen de què sabem que no és còmode parlar: el suïcidi. Raó de més per fer-ho. Actuar davant d’aquest problema social i sanitari és necessari per prevenir-lo. I, precisament, fomentant la informació, aprofundint en la compressió i compartint experiències, volem donar a les persones la confiança necessària per demanar ajuda. Prevenir la conducta suïcida requereix que tots puguem, en un moment donat, oferir una mica de llum als qui el patiment els manté a cegues.
A Espanya, per exemple, onze persones moren cada dia per suïcidi. La sorpresa generalitzada que sol produir-se quan algú revela aquesta xifra és només comparable a la importància de la qüestió. Es tracta d’un assumpte urgent no només a Espanya, sinó d’un problema global sobre el qual l’Organització Mundial de la Salut ja va alertar l’any 2014 referint-s’hi com “un gran problema de salut pública que ha estat un tabú durant massa temps”. L’informe més recent de l’Institut Nacional d’Estadística presenta un trist rècord a Espanya per aquesta causa de mort: gairebé 4.000 persones.
Aquest problema de salut pública no es redueix únicament a les morts per suïcidi, sinó a diferents manifestacions, molt més freqüents, que abasten les idees de mort, la planificació sobre com morir, la comunicació del patiment o dels pensaments suïcides i els intents de suïcidi.
No es tracta, doncs, d’un fenomen monolític, sinó que pot variar en intensitat, control, durada, letalitat, impulsivitat o funcionalitat, entre altres aspectes. I, alhora, les xifres poden variar en funció de diferents factors com, per exemple, l’edat, el sexe o el nivell educatiu.
Suport a les famílies
En qualsevol cas, cada suïcidi o intent de suïcidi no només suposa un patiment per a la persona, sinó també per a les seves famílies i afins que, sovint, es troben desemparats, paralitzats i amb pocs recursos als quals acudir.
Així, si la prevenció no compleix la seva comesa, caldria oferir suport a l’entorn proper de les persones que han mort per suïcidi. És l’anomenada postvenció que, actualment, només recau en mans d’associacions, fundacions o col·lectius ben intencionats que compleixen aquesta important funció social, sense que abundin els recursos institucionals que prestin aquest servei.
És un problema sanitari? Sí. Es tracta d’un problema social? Sí. És un problema individual o col·lectiu? Tots dos aspectes mantenen una relació dialèctica irreductible a un sol dels seus pols.
Ens trobem, doncs, davant d’un fenomen complex, multidimensional i multifactorial que es caracteritza per la presència de patiment vital i d’un dolor psicològic intolerable en què una persona, en una circumstància determinada (construïda com a insofrible, irresoluble, interminable, inescapable, sense futur i sense esperança) decideix treure’s la vida.
Les raons del fenomen
Una àmplia amalgama de factors en contínua interacció sembla explicar les raons per les quals una persona decideix suïcidar-se. No caldria, per tant, una interpretació causal de tipus lineal ni unicausal (per exemple, problemes de salut mental o depressió), sinó que caldria entendre les conductes suïcides en els contextos biogràfics, socials i culturals de les persones i en la presència de “sentit” en el seu patiment, així com en la vivència particular de les dificultats o crisis vitals. Qualsevol reduccionisme implicaria dissoldre la mateixa essència del fenomen.
El suïcidi és prevenible. Les estratègies de prevenció del suïcidi proposades per l’Organització Mundial de la Salut inclouen nivells d’intervenció a nivell social, comunitari, interpersonal i individual. Igual que ningú se suïcida per una única raó, la prevenció del suïcidi tampoc no recau en un únic esdeveniment.
Algunes estratègies per combatre’l
En funció de la població a què vagin dirigides, les estratègies de prevenció es divideixen en universals, selectives o indicades:
- La prevenció universal s’adreça a tota la població amb l’objectiu d’augmentar la conscienciació sobre el fenomen del suïcidi, sensibilitzar i disminuir l’estigma, eliminar les barreres per accedir als sistemes d’atenció a la salut, promoure la cerca d’ajuda, mitigar l‟impacte de les crisis o potenciar el suport social i les habilitats d’afrontament. Alguns exemples serien les campanyes publicitàries, els programes educatius o facilitar pautes perquè els mitjans de comunicació ofereixin una informació mediàtica responsable. Efectivament, aquest article n’és un exemple.
- La prevenció selectiva està destinada a grups de persones específics que tenen més vulnerabilitat per trobar-se en situacions particularment difícils, conflictives o amb poc suport o recursos. Aquest seria el cas d’alguns col·lectius professionals, persones amb problemes de salut mental i dificultats per fer front a les vicissituds de la vida, població reclusa, dones durant el període perinatal i víctimes de violència, catàstrofes o guerres, entre d’altres.
- Finalment, les estratègies de prevenció indicada es dirigeixen a les persones vulnerables que explícitament estan pensant en la mort per suïcidi com una alternativa al patiment que, en aquests moments, és present a les seves vides. Aquestes persones han de ser adequadament derivades als professionals de salut mental per a una correcta avaluació i comprensió del problema, juntament amb un abordatge clínic adequat, entrenament en habilitats, grups de suport i tractament psicològic específic. Així, les teràpies psicològiques recolzades per la literatura científica ofereixen l’oportunitat de debatre sobre problemes existencials en un ambient segur, on el professional de la psicologia pot validar el patiment de les persones amb desitjos de morir (o, més aviat, de deixar de viure en les circumstàncies en què estan patint) alhora que les reorienta cap a la vida amb noves estratègies d’afrontament.
La implementació d’intervencions sobre la base d’evidències empíriques permet la presa de decisions informades per a la prevenció del suïcidi, així com una gestió adequada dels recursos públics. La implicació de tots i cadascun dels agents de la societat és essencial. Col·laborem perquè aquesta feina no sigui flor d’un sol dia.
Susana Al-Halabí és professora de Psicologia a la Universitat d’Oviedo.
Adriana Díez Gómez del Casal és professora de l’àrea de psicologia de la Universitat de la Rioja.
Alicia Pérez d’Albéniz Iturriaga és professora titular d’Universitat a l’àrea de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Universitat de La Rioja
Eduardo Fonseca Pedrero és professor titular d’Universitat, a l’àrea de Psicologia de Universitat de La Rioja.
Aquest és un article publicat originalment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí
