Els motius d’aquesta diguem-li cautelosa recomanació es basen en la convicció que la pandèmia potser encara no s’ha acabat i que l’ús de la mascareta no és excessivament pertorbador ni gaire incòmode. I potser que mantenir una obligació ni que sigui específica podria incentivar-ne l’ús en d’altres circumstàncies.Des d’un punt de vista estrictament sanitari és raonable suposar que la mascareta proporciona una protecció apreciable, si bé la seva eficàcia preventiva depèn tant de la pertinència dels materials d’elaboració i del tipus de dispositiu de què es tracti, així com del manteniment, de les condicions d’ús i col·locació i de la seva renovació adequades.
I si no es respecten aquests requisits la protecció que proporciona és probablement molt menor del desitjable, el que en un moment de menor propagació de la infecció pot resultar desproporcionat, ja que a més pot donar una sensació exagerada de seguretat i una falsa confiança. En el sentit que la procura un amulet, medalles o penjolls amb imatges d’ídols que fins i tot poden fomentar comportaments temeraris.
D’altra banda, l’ús generalitzat i persistent de la mascareta implica considerar el proïsme com una font d’infecció potencial de què convé protegir-se. Una actitud que seria lògica al moment àlgid de l’epidèmia. Fins i tot moralment justificada.
Però que després de dos anys i mig d’evolució, quan bona part de la població ja ha tingut contacte amb el virus o les vacunes i el SARS-CoV-2 s’ha tornat molt probablement endèmic, el risc d’emmalaltir sembla assumible. Perquè el risc zero és una il·lusió.
És clar que hi ha sanitaris que pensen que valdria la pena aprofitar l’experiència per incorporar la mascareta a la vida quotidiana, o almenys en algunes circumstàncies. Però convindria valorar-ho amb rigor, perquè potser no és tan beneficiós com pot semblar. Una protecció excessiva pot resultar inconvenient, com passa amb l’ús inadequat dels antisèptics i, sense dubte, dels antibiòtics. La mascareta, en definitiva, és un altre element instrumental de protecció que afegim a l’arsenal preventiu davant les infeccions que es contagien principalment per la via aèria i que, com és ben conegut, no es limiten ni molt menys al COVID19. Les mateixes raons que s’utilitzen, en la situació epidemiològica actual, per mantenir el seu ús obligatori en certes circumstàncies es podrien aplicar en relació a la prevenció de nombroses malalties infeccioses i, en conseqüència, hauríem de portar mascareta de forma constant sempre que tinguéssim probabilitats significatives d’entrar en contacte més o menys pròxim amb qualsevol altre persona possiblement infectada. Com habitualment a la vida, sembla més raonable aplicar criteris de prevenció liderats per la prudència i susceptibles d’una aplicació personalitzada i adaptada a cada cas concret. En cas contrari podem córrer el risc de fomentar una certa paranoia social.
En qualsevol cas, mantenir l’obligatorietat de la màscara als transports públics en una situació com l’actual hauria de ser objecte d’una decisió compartida, almenys deliberada entre els experts i la població. Perquè proposar el risc zero a més de ser una il·lusió no és innocu. En termes de salut, és clar.
