El dia 17 de novembre és el Dia Mundial contra el Càncer de Pàncrees (a les xarxes hi ha quantiosa informació amb l’etiqueta de l’acrònim en anglès: #WPCD). La necessitat de dedicar un dia a aquesta malaltia concreta és conseqüència de les evidències que demostren que una gran part de la població desconeix les característiques de la mateixa, o, fins i tot, les funcions del propi òrgan, per la qual cosa és habitual que s’organitzin activitats que fomentin la divulgació de la malaltia i accions que promocionin la investigació en aquest àmbit científic. Com en molts altres aspectes de la salut, la prevenció i la detecció precoç és fonamental.
Pocs dies abans d’aquesta data marcada al calendari, arribava a les llibreries la novel·la gràfica El duelo (2022), de Paula Cheshire, publicada per Fandogamia Editorial. L’autora revelació narra, en primera persona, les vicissituds dels successos viscuts des del diagnòstic de càncer de pàncrees a la seva mare, la seva mort i, especialment, el duel posterior amb què es va enfrontar al llarg de diversos mesos. La sinceritat i generositat de l’autora i el seu talent, tant gràfic com narratiu, facilita que el lector l’acompanyi a través del seu procés de dol, sentint-nos-hi identificats, encara que no hàgim fet el mateix camí, però comprenent els sentiments que afloren en els diferents moments del relat.
L’admirat professor Umberto Eco (1932-2016), un dels grans pensadors del segle XX, catedràtic de semiòtica i reconegut lector de còmics, afirmava que «a l’era de les comunicacions, les batalles es guanyen des del receptor». El receptor (o lector, en aquest cas) s’implicarà més en els continguts com millor recullin les necessitats i els gustos: «Només connectant amb el cervell emocional podem garantir l’eficàcia de les interaccions comunicatives de caràcter persuasiu i seductor».
La publicitat i els mitjans audiovisuals hi tenen força experiència, molt abans d’aprofundir en el comportament del cervell humà. Probablement, el desenvolupament de les tecnologies de la informació han provocat una evolució en els processos de comunicació, en general, i de l’aprenentatge, en particular. L’ús dels còmics com a instruments pedagògics en l’àmbit de la formació és un actiu massa valuós per menysprear-lo, fomentant precisament l’emoció del lector i valorant l’èxit reconegut dels resultats en aplicar-lo a l’educació, a la sanitat o al treball, en general.
A l’obra El duelo es manifesten diversos dels usos pedagògics que pot tenir un còmic: com a lectura completa, com a recurs utilitzant alguna vinyeta o una o diverses pàgines, com a generador de coneixement (què coneixien del càncer de pàncrees o del dol abans de llegir aquesta obra?), i, finalment, com a teràpia, de la pròpia autora en crear l’obra, però amb una llampada en el seu estil que indueix un efecte terapèutic també en el lector.
Paula García Vázquez (Pontevedra, 1993) va apostar per dedicar-se completament al disseny gràfic, la il·lustració i la historieta quan el treball per compte d’altri no li permetia explicar les seves pròpies històries o, senzillament, desenvolupar el seu talent. L’elecció del nom artístic que va escollir no és fútil: Paula Cheshire. El Gat de Cheshire (que adopta el nom del comtat d’Anglaterra a Gran Bretanya, del qual suposadament procedeix) és un personatge de ficció recurrent al llibre Les aventures d’Alícia al país de les meravelles (Alice’s Adventures in Wonderland, 1865), de Lewis Carroll. El recordem per la seva imatge icònica interpel·lant Alícia des de la branca d’un arbre, però, sobretot, ho recordem per les qüestions que planteja, actuant de manera més lògica en moments de desorientació i confusió de la jove, i posant en qüestió, sovint, la realitat percebuda.
Que a la portada d’El duelo i a la de la seva anterior publicació, Me das ansiedad (2021), aparegui l’autora davant d’ella mateixa evoca el nostre conflicte amb el nostre món interior, com si es tractés del Gat de Cheshire, que ens requereix o compel·leix perquè actuem d’una forma determinada, advertint-nos dels nostres errors, però, alhora, sent comprensiu, guiant-nos i interactuant, utilitzant un humor singular (qui ens coneix millor que… nosaltres mateixos) que ens indueix un somriure, alleujant la tensió de la situació narrada, i el lector ho agraeix, reconeixent aquesta presència i aquesta habilitat expositiva de l’autora, que afavoreix que seguim llegint la seva història.
Me das ansiedad sorgeix en els moments de confinament de la pandèmia de la covid-19 el 2020, com a vàlvula d’escapament. En aquest cas, el procés creatiu va ser molt diferent, ja que cada pàgina és independent i funciona com un gag en una escena sorgida de la quotidianitat del dia a dia d’un moment excepcional com el que vam viure tots aquells dies fatídics. L’impuls de l’autora d’autopublicar-se en una recopilació en paper de totes aquestes pàgines creades seria el detonant de convertir-se en autònoma del seu propi destí a nivell professional, i mai més ben dit.
L’estil singular de Paula Cheshire permet que persones que no estiguin habituades a les lectures de còmics puguin seguir El duelo sense problemes, cosa que la converteix, també, en una gran lectura per a persones no habituades al medi. La narració està realitzada en primera persona i des del punt de vista de l’autora, per això valorem encara més les situacions en empatitzar amb ella: com ella, nosaltres tampoc no coneixem els símptomes, no coneixem les conseqüències del diagnòstic, no sabem quins efectes col·laterals té la quimioteràpia i no hem de saber com actuar quan una persona que volem i que és molt propera a nosaltres té un compte enrere en el seu rellotge vital.
Com ella, tampoc entenem la fredor amb què actuen alguns metges, de manera insensible davant d’una situació traumàtica per a l’afectat i acompanyants. A aquests pocs metges els recomano sempre la pel·lícula El Doctor (The Doctor, 1991), lliurement inspirada en el llibre A Taste Of My Own Medicine ([Un tast de la meva pròpia medicina], 1988), escrit per Edward Rosenbaum. Al film, un inhumà cirurgià, interpretat per l’actor William Hurt, patia a la seva pròpia pell aquest tracte despietat quan ell mateix era diagnosticat amb càncer.
Amb un exercici de responsabilitat per part de l’autora i de l’editorial, ens adverteixen a la contraportada i a l’inici d’El duelo que «este cómic contiene referencias a abuso de alcohol y medicamentos, trauma psicológico y muerte por enfermedad que podría afectar a algunes lectores» … és el que passa quan expliques la veritat, que, de vegades, no és perfecta. Tot i així, l’autora ens ajuda a comprendre les conegudes cinc fases del dol, proposades per la psicòloga Elisabeth Kübler-Ross (1926-2004) al seu reconegut llibre Sobre la mort i els moribunds (On Death & Dying, 1969), un model que encara avui dia és acceptat. No obstant això, és conegut que les fases no es manifesten de manera precisa, sinó que varien entre les persones, poden canviar d’ordre o reaparèixer, ni han de succeir-se una darrere l’altra en la seva totalitat.
Aquesta realitat, Paula Cheshire ho explica de manera magistral i visual a manera de puzle en una pàgina, malgrat que el seu duel sí que s’exposa a la novel·la gràfica en aquestes cinc fases: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. En perdre el seu fan més gran va perdre les ganes de dibuixar (interessant la manera com exposa aquests símptomes que també reconeixem), i fins i tot de dormir. Afortunadament, el dibuix del còmic li va servir de teràpia i recuperar la il·lusió per la qual ara és la seva professió. No la compadiu, si voleu ajudar-la, la millor manera de fer-ho a una autora és comprar, regalar i recomanar la seva obra i gaudir del seu talent. Ho podeu fer a la seva web (https://paulacheshire.com/), i podeu seguir-la a les seves xarxes socials, a Instagram i Twitter. Els duels s’acaben, però no els records de les persones estimades que ja no són entre nosaltres.
