Quan la paraula càncer entra en una casa, arriba per quedar-s’hi una bona temporada en el millor dels casos. La nova espiral de proves diagnòstiques -analítiques, radiografies, TACs, etc.- i de tractaments -quimioteràpia, radioteràpia, hormonoteràpia,…- que s’instal·la en el dia a dia del o la pacient fa que molts afectats de càncer assegurin que aquesta malaltia canvia la perspectiva de la vida, que hi ha un abans i un després d’un procés oncològic.
El 19 d’octubre se celebra el Dia Mundial contra el càncer de Mama, amb l’objectiu de conscienciar a la població de la importància del diagnòstic precoç del càncer de mama i poder detectar-lo en les fases inicials, quan és més fàcil tractar-lo i curar-lo. A Catalunya, el càncer de mama és el càncer més freqüent entre les dones, i representa el 28,1 % de tots els nous casos de càncers femenins, segons dades del departament de Salut de la Generalitat. Amb motiu del Dia Mundial del Càncer de Mama, la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) va organitzar un dels seus Diàlegs sota el títol “Després del càncer de mama: i ara què?” a l’Espai Línia de Barcelona, que va comptar amb la participació de la doctora Meritxell Bellet, oncòloga de l’Hospital Vall d’Hebron i VHIO i membre de la junta directiva de SOLTI; Eva Frechilla, treballadora social de la Fundació Kàlida i Rosa Mª Fernández Cerezo, testimoni que va superar un càncer de mama fa ja 14 anys. La periodista Cristina Puig va moderar el diàleg entre les diferents dones especialistes en aquesta malaltia, on van sorgir dubtes i preguntes sobre quines opcions laborals tenen les dones que es volen reincorporar a la feina després d’un procés oncològic a un ritme menys trepidant, quines seqüeles queden després de passar la malaltia o quina percepció es té des de les diferents àrees sobre el dret a l’oblit oncològic.
Rosa Mª Fernández va explicar que el càncer va arribar a la seva vida molt aviat, quan tenia 36 anys, una feina molt estressant i dos nens bessons de cinc anys. I va destacar que “aquell dia -el del diagnòstic- no s’oblida”. “La vida et dona un gir de cop i volta i, després d’un procés de negació, entres en un procés molt dur” que deixa seqüeles físiques, emocionals i socials. Mentre explicava la seva vivència, la periodista moderadora li va demanar si coneixia prèviament les seqüeles visibles i invisibles que li deixaria aquesta malaltia, i la resposta va ser un “no” contundent.
En aquest sentit, l’oncòloga Meritxell Bellet va apuntar que “la quimioteràpia té molts efectes, i intentem explicar aquells més freqüents en un moment que és molt difícil per al pacient i que de vegades veus que està com bloquejat”, però va reconèixer que actualment “encara hi ha aspectes, com la neurotoxicitat o l’anomenat ‘efecte Chemo Brain’, que estan minimitzats i no s’expliquen massa, però que impacten la qualitat de vida posterior”.
La neurotoxicitat és una complicació força freqüent del tractament de quimioteràpia que produeix un formigueig o adormiment de mans i peus que puja gradualment fins a braços i cames i que pot dificultar algunes tasques diàries (cordar-se la camisa, separar monedes…). L’efecte Chemo Brain o quimiocervell, en canvi, és l’alteració cognitiva causada pel tractament oncològic que es manifesta amb problemes de concentració, sensació de boirina mental, oblidar noms o cites o no trobar la paraula adequada, entre d’altres.
La vida després del càncer
El càncer de mama en estadi localitzat, és a dir quan el tumor està localitzat i no hi ha metàstasi, té una supervivència del 85 % al cap de cinc anys, i a 10 anys el 75% de les pacients estaran lliures de la malaltia, segons dades de l’Hospital Vall d’Hebron, tot i que en alguns subtipus de càncer es poden patir recaigudes fins a 20 anys després. Per sort, la mortalitat del càncer de mama ha disminuït significativament en les tres últimes dècades. I és precisament aquesta vida posterior al tractament oncològic la que va centrar bona part de la conversa. Bellet va voler destacar que “després de tot el tractament hi ha un estat de molt poca energia i de molt cansament, arribes sense benzina al final del procés” i, en canvi, l’entorn del pacient pensa més aviat que “ja ha acabat tot i es pot tornar a fer vida normal”. És també quan probablement el pacient ha de començar a reincorporar-se a la feina i, després d’un any o any i mig, hi ha la por afegida de no poder rendir com abans de la malaltia.
En aquest sentit, Eva Frechilla, de la Fundació Kàlida, va obrir diverses possibilitats a les quals acollir-se; Frechilla va explicar que durant el tractament es pot demanar una incapacitat temporal (que atorga l’Institut Català de la Salut per un màxim de 18 mesos) i, després, una incorporació de forma paulatina (aquesta fórmula, però, no es contempla de moment en l’empresa privada) o bé sol·licitar una discapacitat, tràmit durant el qual la Generalitat atorga un grau determinat de discapacitat a la persona que li permetrà o no realitzar determinades tasques en l’àmbit laboral.
Rosa Fernádez va explicar que, superada la malaltia, ella va tornar a treballar, igual o més que abans del diagnòstic, però que durant el seu procés oncològic va aprendre “a dir que no, a posar límits i a no sentir-se malament per posar-los”, i es va plantar. Actualment és coach de pacients de càncer i se sent feliç de poder ajudar a gent a recórrer aquest camí ple de pedres i d’incertesa que comporta la malaltia. La conversa entre les quatre professionals va acabar amb un lema de l’organització Maggie’s, d’origen escocès que treballa al Regne Unit per a oferir suport psicosocial a persones amb càncer, familiars, amics i cuidadors: “Que la por a morir no et tregui les ganes de viure”.
