Opinió

La salut no pot ser un negoci

El 7 d’abril va ser el Dia Mundial de la Salut i precisament aquella matinada la vaig passar a urgències d’un hospital públic de Catalunya. Malauradament, en més d’una ocasió al llarg de la meva vida he estat ingressada, jo o bé una persona propera a mi, a un hospital públic; aquest fet fa que, quan t’hi trobes, te n’adonis de les múltiples mancances estructurals –mai del servei dels professionals, que fan el que poden amb els recursos que tenen i, la major part de les vegades, de la millor manera possible– existents a la sanitat pública. Així doncs, les reivindicacions per una sanitat pública, universal i de qualitat passen a ser una necessitat més que evident per a les persones que accedim a aquesta i que és la majoria de la societat, no ho oblidem.

I a què ens referim quan parlem de sanitat pública, universal i de qualitat? Doncs ens referim a una sanitat que sigui de titularitat pública així com que estigui gestionada des de l’administració pública, amb el finançament adequat pels múltiples serveis existents, així com els diferents àmbits que afecten la garantia d’aquest dret.”

Actualment, fer realitat aquesta sanitat pública universal i de qualitat passa, entre d’altres qüestions que exposarem al llarg de l’article, per ser conscients que hi ha consorcis, fundacions, grups empresarials que reben diners públics.D’aquesta manera, és imprescindible que tots aquests espais passin a ser de titularitat i gestió 100% pública per tal de poder donar resposta a les necessitats de les persones –siguin treballadores o bé pacients– i no a continuar generant beneficis econòmics per uns pocs. Alhora, cal que les decisions sobre el funcionament dels diferents serveis de l’àmbit de la salut responguin a interessos comuns, a interessos compartits i col·lectius que posin la salut, les cures, l’atenció, les condicions laborals de les treballadores al centre.

Al mateix temps, quan parlem d’aquesta sanitat que ha d’estar a l’abast de tothom i que ha de respondre a interessos del conjunt de la societat, hem de parlar de la necessitat de revertir les retallades dels darrers anys, així com d’internalitzar aquells serveis bàsics i imprescindibles que avui dia són gestionats per empreses privades que es lucren a costa de mercadejar amb un dret tan bàsic i tan fonamental com és la salut.

I no podem deixar de parlar de la situació de les treballadores de l’àmbit de la salut; necessitem condicions laborals dignes per a totes elles. Són treballadores, que com moltes d’altres en altres àmbits, s’hi deixen la pell; que amb molt poc han de donar resposta a situacions molt complexes. Per tant, aquestes condicions dignes van sobretot d’acabar amb la inestabilitat, els constants canvis de lloc, que existeixin les places necessàries per a cobrir la feina real existent als diferents centres –en tots els seus estaments, des de la primària fins als hospitals–. Alhora, també va del fet que totes les treballadores siguin considerades treballadores sanitàries i revertir les externalitzacions de serveis com són les treballadores de neteja i de cuina.

Finalment, em sembla imprescindible parlar de la importància que les polítiques en matèria de salut posin al centre els determinants socials de la salut –deixant de considerar la salut com a quelcom neutre on la desigualtat estructural dels diferents àmbits de la nostra societat hi té un impacte directe. Alhora que posem al centre aquests determinants és imprescindible enfortir el treball comunitari, dotant de pressupost, de personal i de coneixement específic per a generar xarxes comunitàries que apoderin a les persones a ser agents actius de la seva pròpia salut i teixint així xarxes que garanteixin una disminució dels factors de risc. Així doncs, també som les persones que fem ús del sistema sanitari les que coneixem les mancances i aquelles qüestions que caldria millorar; per tant, també hauríem de ser part activa de les polítiques de salut, hauríem de poder decidir sobre el funcionament d’aquestes, amb la nostra participació faríem evident les mancances actuals i podríem caminar cap a una sobirania en l’àmbit de la salut.

Cada dia hauria de ser el Dia Internacional de la Salut, i cada dia hauríem de ser conscients de tot el que necessitem per garantir el dret a la salut del conjunt de la societat. Que no calgui ser atès a urgències per ser, conscients de nou, del conjunt de mancances actuals. I sobretot saber qui són els responsables i què cal fer per revertir la situació actual. Perquè la salut no pot ser un negoci. Mai.