Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Moltes ens hem resistit durant anys a parlar d’orgull LGTBI i parlàvem d’alliberament, alliberament i orgull. No són termes antitètics sinó complementaris, volem l’alliberament amb molt d’orgull, sense estigmes ni renúncies.
Des de la primera manifestació l’any 1977 fins al dia d’avui han canviat moltes coses. En aquell moment era vigent la Llei de perillositat i rehabilitació social que considerava l’homosexualitat com a antisocial. També era vigent la llei d’escàndol públic que perseguia l’homosexualitat. Mostrar-se i estimar era, durant la dictadura i la transició, un risc enorme que suposava penes de presó. Gràcies a la lluita de moltes de persones valentes que van desafiar-ho, els drets de les persones LGTBI van formar part de les reivindicacions democràtiques i, tot i que ha estat un procés lent, el reconeixement de molts d’aquests drets són avui una realitat.
A hores d’ara, drets com el dret a mostrar-se lliurement i expressar la pròpia identitat i desig, el matrimoni igualitari o el dret a formar una família són una realitat. També hi ha una xarxa de serveis de suport, referents públics, polítiques públiques, empreses sensibilitzades… i una normalitat gran a nivell social, especialment entre molts i moltes joves.
Però ha estat, com deia, un procés lent i costós que fa que, com altres col·lectius, les persones LGTBI encara siguin centre de discriminació i violències. Encara hi ha sectors de la població –encoratjats per extremistes– que no admeten ni respecten el que es considera fora de la norma –una norma legal, per cert, que sí que ho accepta i protegeix, mentre el que no contemplen les lleis són les actituds LGTBIfòbiques– i agredeixen les persones del col·lectiu. Siguin agressions verbals, intimidatòries o físiques, és violència que cal erradicar de la societat i cal denunciar.
Fa molts anys un lema deia “Estima com vulguis”; segueix essent un lema radical, un lema que emfatitza que l’amor ho guanya tot. Moltes han estat les persones estigmatitzades, empresonades, torturades, assassinades per estimar persones del seu mateix sexe o sentir una identitat diferent a la que el rol social marca; persones que han mantingut la seva opció: l’amor i la cura per sobre de l’odi. Persones valentes que han fet possible molts canvis i a les que cal reconèixer i no enterrar-les en l’oblit.
Aquest 28 de juny, i cada dia, cal seguir defensant els drets, l’amor, la identitat sentida per sobre de l’odi violent i discriminatori que cal arraconar i denunciar. Amb tot l’orgull!
