Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Quan Paulo Milanesio (39 anys) era petit i corria pels camps de Carlos Pellegrini, una bucòlica localitat del sud de Santa Fe (Argentina), somiava amb ser jugador de futbol. Quan va admetre que la seva cama dreta no era prodigiosa, va optar per estudiar Enginyeria. Ja amb el títol sota el braç, va creuar l’Atlàntic amb ganes d’aplicar els seus coneixements tècnics a l’ajuda humanitària. Es va inscriure al Màster en Cooperació Internacional a la Universitat Politècnica de Catalunya i, uns anys més tard, va entrar a Metges Sense Fronteres (MSF), una organització internacional que, des de fa 52 anys, ofereix atenció mèdica a poblacions afectades per catàstrofes naturals, conflictes armats i epidèmies.
Amb la seva armilla blanca va passar pel Iemen, el Camerun, Etiòpia, Moçambic, el Senegal i Mauritània i va coordinar la infraestructura dels professionals mèdics. L’any 2022, quan Vladimir Putin va decidir envair Ucraïna, es va traslladar a Kíev per planificar l’estratègia d’ajuda i emergència.
A finals d’abril, carregat d’experiència en territoris en conflicte, la direcció de MSF el va enviar a Gaza. Hi va arribar el 2 de maig, entre bombardejos i atacs indiscriminats a la població civil. L’havien preparat per a l’aterratge amb informació, fotos i vídeos de tot allò que estava passant. Però mai no va imaginar l’horror que va veure.
Milanesio va marxar de Gaza el passat 3 de juliol. Encara li costa parlar del què va viure aquells dos mesos. La setmana passada es va traslladar de Barcelona –on viu– fins a Madrid per mantenir diverses reunions. Minuts abans de la conversa amb La Marea, s’havia llevat sorprès per un nou atac d’Israel: un bombardeig en una zona designada com a humanitària a l’àrea d’Al-Mawasi, a la ciutat de Jan Yunis, a l’extrem meridional de la Franja. L’impacte dels míssils, a 600 metres d’una clínica de MSF, va deixar més de 40 morts i desenes de ferits. Les xifres totals de l’ofensiva israeliana fan esgarrifar: més de 41.000 morts –molts d’ells nens i dones– i gairebé 100.000 ferits. “I en aquest registre hi falten les morts silencioses, les que succeeixen cada dia degut a les restriccions a l’ajuda humanitària”, adverteix Milanesio.
Què ha sentit en despertar-se a Madrid amb la notícia d’un nou atac un campament de desplaçats?
Provoca molta tristesa i impotència. Quan vaig veure la notícia, em va traslladar directament a Gaza. Vaig pensar en els meus companys. Els vaig escriure per saber si estaven bé. És molt difícil desconnectar-se de Gaza quan un en surt. A MSF fem rotacions de set o vuit setmanes per poder mantenir les capacitats d’assistència tècnica i física al nivell que necessiten. El que jo vaig viure aquestes setmanes és molt difícil de descriure. Els atacs que aquí es llegeixen a la premsa esporàdicament, allà es pateixen cada dia. És dur rebre un atac estant al terreny, i molt dur, també, assabentar-se d’un atac quan estàs lluny. Tenim 30 companyes i companys internacionals, però hi ha 900 treballadors que, a més d’oferir ajuda humanitària, viuen amb les seves famílies als campaments de desplaçats. He vist companys treballar de sol a sol, entregar-se al màxim per ajudar, i després estirar-se en aquests campaments a descansar, sense aigua, amb poc menjar, i després d’haver-se desplaçat fins a una desena de vegades a causa de l’avenç indiscriminat dels atacs. Llegir que van atacar un d’aquests campaments és pensar immediatament, en les seves famílies. Repeteixo: no són atacs excepcionals o puntuals, cada dia cauen bombes. El caos i les morts són constants.
Com ho fa per conviure amb aquesta sensació extrema de vulnerabilitat i que la vida de tots, inclosa la vostra, els treballadors humanitaris, està sempre en risc?
Tu saps quan entres a Gaza, però no quan en sortiràs, perquè les fronteres estan bloquejades i el fluxe de cooperants està molt limitat. Fa poc va ser assassinat un treballador humanitari de MSF quan anava en bicicleta amb els seus dos fills. S’assimila que en qualsevol moment pot caure una bomba, que poden disparar des d’un helicòpter i que en qualsevol moment poden matar un company. Aquesta presa de consciència es transforma en realitat quan escoltes els testimonis en primera persona. Tots els companys amb qui vaig tenir contacte aquests dos mesos em van explicar que algun familiar seu havia mort. Una companya explicava que havia perdut 21 familiars, més de la meitat de la família. Recordo un dia que vaig anar a una clínica al costat del xofer d’una de les nostres ambulàncies. I em va fer passar per un lloc per mostrar-me una cosa: un descampat convertit de manera improvisada en un cementiri. Estava ple de làpides. La gent desplaçada havia carregat els seus morts per a poder-los enterrar. Quatre de les làpides eren família del meu company. Tres cosins morts estaven encara sota la runa. L’impacte psicològic d’això, i gairebé no se’n parla, és brutal. Fa gairebé un any que aquells que sobreviuen conviuen amb la mort, amb la desesperació, amb la pèrdua, amb el dol.
Com descriu aquest impacte psicològic?
Caminar avui per Gaza és com fer-ho en una pel·lícula de zombis. La gent camina amb la mirada perduda, sense rumb. No es pot sostenir una mirada cara a cara. Els ulls es vencen. La gent et diu que ja no té esperances que això acabi, que no veuen cap futur a les seves vides. A Metges Sense Fronteres tenim un programa de salut mental, que és una peça clau dins de les nostres operacions. El nostre equip de psicòlegs treballa sense parar. És aterridora la xifra de nens orfes, nens veus sols pels carrers, al bell mig dels campaments.
Vostè ha estat en moltes missions humanitàries per conflictes bèl·lics i civils. A Ucraïna, per exemple. Per la seva experiència, com defineix el que està passant a Gaza?
He estat al Camerun, a Etiòpia, a Moçambic, al Senegal, a Mauritània, al Iemen i a Ucraïna, on em vaig moure per tota la línia del front d’atac. Però el que jo vaig viure a Gaza no ho havia vist mai. El nivell de caos i de destrucció és apocalíptic. La devastació es percep només entrar-hi. A nosaltres ens preparen. Ens donen molta informació. Veiem fotos i vídeos. Però quan hi poses un peu és una bufetada. Les olors, els sorolls, el caos… La foto panoràmica és de destrucció massiva. El més terrible és que la situació empitjora cada dia. Més morts, més ferits, més desplaçaments, més relats carregats de dolor. I una ajuda humanitària cada cop més limitada, fet que restringeix la nostra capacitat de suport. No hi ha ni una zona de Gaza que es pugui considerar segura. Els atacs són sobtats, sense cap capacitat per, per exemple, poder evacuar un hospital o un centre de salut. Ens va tocar evacuar hospitals en qüestió d’hores, cosa que és impossible. L’altra tasca impossible és tornar a instal·lar-se i treballar en hospitals que van ser destruïts. Totes les condicions són de baixíssima qualitat per donar una resposta humanitària en condicions. L’exposició a la mort és constant. És molt dur per a un coordinador d’operacions saber que tot el teu personal està exposat. Insisteixo, mai no havia vist res igual.
En aquest context de devastació cal afegir-hi una escassetat de recursos per la decisió d’Israel que els camions amb ajuda humanitària no entrin a la Franja. Com es fa per ajudar sense insums ni materials?
L’ajuda humanitària està molt restringida. Des del maig fins avui hem pogut entrar només dos camions d’insums mèdics. Has d’adaptar contínuament la resposta d’ajuda i l’estratègia a allò que tens i no a allò que es necessita. Els metges redefineixen tractaments per racionalitzar al màxim els insums. Els tractaments crònics són molt difícils de fer. S’acaba negant l’ajuda i el suport mèdic perquè no tenim insums. En molts casos estem alleugerint patiment, però hi ha molts tractaments els quals no podem avançar. És molt dur haver de dir a una persona que s’està morint que no podem ajudar-la. Això, per a un treballador humanitari, és terrible. Aquestes morts silencioses són moltes i no surten a cap registre.
Combustible, aigua, energia, menjar. Imagino que tots aquests béns bàsics també falten.
Sí, manca de tot. Cal entendre que la Franja de Gaza va dependre històricament de l’ajuda humanitària. Sense combustible no hi ha electricitat. Sense combustible no hi ha aigua potable. Sense combustible no hi ha producció de menjar. I el combustible està entrant en comptagotes. Un altre exemple: vam estar durant mesos intentant introduir els materials necessaris per poder muntar un hospital de campanya. En tots els conflictes hi ha una negociació per a què hi entri l’ajuda humanitària. I, si bé és cert que en general tot allò que les organitzacions demanen no entra, l’ajuda sempre acaba entrant. Però les restriccions a Gaza són extremes. Hi ha una decisió política per a que això sigui així. Nosaltres mantenim un diàleg amb els departaments d’Israel que coordinen les ONG. Demanem l’ajuda pels canals formals, però la resposta, normalment, és sempre negativa. Ha de quedar clar que no es tracta de cap mancança operativa. Tenim els nostres magatzems i els camions estan llestos. Però no poden entrar.
Pel que explica, aturar els bombardejos no és suficient. Urgeix que Israel deixi entrar tota aquesta ajuda humanitària retinguda.
Això és. Totes dues coses van de la mà. A MSF estem constantment demanant un alto-el-foc. Però a més d’això, Israel ha de garantir que l’ajuda entri per poder atendre a tota aquella gent que necessita suport. Bàsicament és pensar en les vides de centenars de milers de persones que són víctimes d’una guerra que no han buscat ni defensen.
Parlava que molts civils han perdut l’esperança. Com s’ho fa un treballador humanitari per no perdre-la davant d’un panorama semblant?
És difícil. El desgast és molt gran i la sensació que no hi ha sortida envaeix les ments de tothom. Nosaltres ens dediquem a ajudar. Quan a cada pas hi trobes obstacles, ajudar és molt difícil. No hi ha insums mèdics, els desplaçaments són tots insegurs, els hospitals són atacats, el centre de salut que vas muntar un dilluns, dimecres l’has de desmuntar i evacuar. Tota aquesta suma d’obstacles fan perdre l’esperança. Però les esperances es recobren quan veus que la gent segueix lluitant per sobreviure, que famílies senceres s’han mobilitzat 10 vegades amb les seves pertinences a les espatlles, que mares i pares segueixen lluitant pels seus fills, que els teus companys arriben a treballar després de dormir poques hores en una tenda de campanya sense aigua, sense unes mínimes condicions d’higiene i amb molt poc menjar. Que en aquestes condicions aquesta treballadora o treballador ajudi a una mare a que, per exemple, tingui un part segur fa que les esperances mai no es perdin.
I com ho fa perquè el cap no quedi atrapat a Gaza després de sortir-ne?
També és molt difícil. T’envaeix una barreja d’emocions. Molt dolor per deixar enrere un lloc que em va acollir en les pitjors condicions possibles i on vaig conèixer gent meravellosa. Puges a l’avió amb una gran sensació d’impotència per les poques coses que s’estan fent per a què això s’aturi. També puges a l’avió amb molta satisfacció i molt orgull per pertànyer a una organització com Metges Sense Fronteres. Encara que soni estrany, puc dir que em sento afortunat d’haver estat a Gaza. Considero que m’ha fet millor ésser humà. Demano a qui llegeixi aquesta entrevista que, si us plau, no perdi l’empatia amb tota aquesta gent que està vivint un malson que no va decidir ni va buscar. La meva missió ara és que tothom sàpiga què està passant a Gaza i evitar que ho acceptem o ho naturalitzem. Però la meva necessitat més gran és viatjar a Argentina, a la meva terra, i asseure’m amb el meu pare. Abraçar-lo i prendre uns bons mates.
Tornarà a Gaza?
Ara necessito descansar. Però tant de bo algun dia pugui tornar per retornar una cosa que no és meva. Quan me’n vaig anar, una companya se’m va acostar i em va explicar que, poc abans que comencés la guerra, havia estat de vacances amb la seva família. Parlava d’aquell viatge com l’últim moment feliç de la seva vida. Va obrir la mà i em va mostrar un souvenir, un clauer. La va tancar i em va dir que era l’única cosa que li quedava després de perdre casa seva, amb totes les seves pertinences dins, i de desplaçar-se cinc vegades. Va dir que estava segura que també ho perdria si seguia a les mans, i em va demanar que me’l portés. “Sé que amb tu no es perdrà i que estarà segur”, va afegir. Ho conservo com un tresor únic. Ho conservaré tota la vida. Somnio tornar algun dia, trobar-la i tornar-li-ho.
Entrevista publicada originalment a LaMarea
