Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball defineix el treball precari com aquella feina “no estàndard, atípica o alternativa que es caracteritza per la seva baixa remuneració, la inseguretat i la manca de protecció, cosa que la fa incapaç que pugui sostenir una llar”. A més, assenyala que aquest tipus de feina acostuma a estar vinculada a modalitats com ara l’ocupació a temps parcial, el treball estacional i ocasional, l’autoocupació, els contractes de durada determinada, la feina temporal, l’ocupació sota demanda, la feina des de casa i el lloc de treball a través d’agències. Ara bé, a Espanya, tenir una ocupació permanent o indefinida no comporta necessàriament tenir estabilitat. Així ho destaca l’informe “La situació de la salut mental a Espanya”, elaborat per la Confederació SALUT MENTAL ESPAÑA i la Fundació Mutua Madrileña: “encara que la precarietat laboral sol associar-se a llocs de treball amb condicions específiques i contractes temporals o a temps parcial, també es pot donar en modalitats de contractació més estables, com ara els contractes indefinits i a jornada completa”. Algunes de les qüestions a què fa referència són les condicions laborals sensibles i la manca de regulació adequada, com per l’incompliment de les normatives vigents.
El cost emocional de la precarietat
Els salaris, les condicions de treball, els descansos, la irregularitat dels horaris i les dificultats per conciliar la vida personal i laboral són factors clau que no només contribueixen a la precarietat, sinó que també impacten directament en la salut mental dels treballadors. Aquestes condicions afecten aspectes essencials com ara l’estabilitat econòmica, el benestar general i la salut. A més, estan estretament lligades a riscos psicosocials, com ara la inseguretat laboral, la sobrecàrrega de feina, els ritmes i l’organització de l’ocupació, i el control sobre les tasques i el desenvolupament professional. Tot això dilapida qualsevol possible equilibri entre la vida personal i la laboral, la precarietat laboral i la salut mental són qüestions interrelacionades: segons l’Enquesta Europea de Salut a Espanya (2020), com més precarietat es té a la feina, més gran és el risc de desenvolupar problemes de salut mental, com ara la depressió. Entre la població activa es van registrar 511.000 casos de depressió, 170.000 dels quals es podrien haver evitat si aquestes persones haguessin tingut llocs de treball més estables, segons l’informe “Precarietat Laboral i Salut Mental” (PRESME).
Més vulnerabilitat per als vulnerables
L’informe destaca que la precarietat laboral afecta especialment joves, migrants i dones. Durant anys es va creure que obtenir una educació superior era sinònim d’estabilitat laboral, però aquesta idea va ser una quimera. Així ho indica l’informe PRESME, i és que el percentatge de treballadors precaris amb estudis primaris ha disminuït –del 14,9% el 2007 al 5,8% el 2022–, però la xifra d’empleats amb estudis secundaris i superiors en situació de precarietat ha augmentat considerablement, passant del 54,4% al 66,7%.
La precarietat en l’ocupació està molt estretament relacionada amb la precarietat social, que inclou dificultats econòmiques i problemes d’accés a l’habitatge. Aquesta situació s’agreuja encara més per la discriminació a l’entorn laboral, tant a l’hora de buscar una feina com a la de mantenir-la, afectant especialment els col·lectius vulnerables, com el LGTBIQ+. Més de la meitat de les persones trans (54%) han estat víctima d’assetjament o de discriminació laboral per la seva identitat de gènere. A més, un 37% de les persones trans enquestades han patit algun tipus de discriminació quan buscaven feina, mentre que el 27% l’han experimentat al seu lloc de treball. Les circumstàncies socials, com el gènere, l’edat, la racialització o la situació migratòria contribueixen a una discriminació afegida que impacta negativament en la salut i el benestar d’aquestes persones. Els joves, aturats o els que pertanyen a sectors socioeconòmics baixos són els més desprotegits davant d’aquests abusos, cosa que els fa més propensos a desenvolupar problemes de salut mental.
El panorama salarial per als joves tampoc no és gaire encoratjador, i l’ofec econòmic no és massa bon amic del benestar. Segons l’INE, el salari mitjà brut en menors de 25 anys l’any 2022 va ser de 1.315,4 euros, mentre que per a als joves d’entre 25 i 34 anys va pujar a 1.850,5 euros. Davant d’aquest escenari, moltes famílies han hagut de recolzar econòmicament els seus fills, que es veuen condemnats a la dependència per subsistir —a banda de tenir un entorn amb una economia mínimament estable—. Un estudi de la Fundació BBVA mostra que el 37% dels pares majors de 60 anys han ajudat els seus fills amb despeses quotidianes com la compra o les factures de la llar, i un 51% els ha ofert assistència per a què puguin independitzar-se. A més, un 18% d’aquests progenitors també han donat suport econòmic als seus nebots.
