És inqüestionable que l’habitatge és un dels determinants socials reconeguts i fonamentals. S’ha anat consolidant que, en termes de salut, el Codi genètic importa, però que sovint el que defineix és el Codi postal. L’esperança de vida (en quantitat i en qualitat) està en relació directa a la zona i barri on es viu. Ens referirem aquí en clau d’absència d’un habitatge DIGNE, en condicions, estabilitat i accessibilitat.
La situació actual és d’una brutalitat intolerable, una davallada insofrible. Les dades son de vergonya, fins i tot les «oficials», que s’han «normalitzat» a força de cronicitat i fet consumat.
Quan parlem de Salut –pública, i més enllà de la sanitat (que també)– ho fem des d’un abordatge amb tres vessants: bio- psico- social.
Biològica: Una obvietat que no requereix gaires explicacions. El nostre organisme, com tota la «vida» al voltant, acusa de forma immediata i a termini, individual i col·lectiva, l’estat de salut i benestar , o no, òrgan per òrgan, aparell per aparell. Malviure sense sostre no hauria de ser una forma imaginable en una societat que presumeix d’avançada.
Psicològica: Relació directa i creixent amb patiments i amb malaltia mental. Agreujament de totes les patologies i en tots els segments, però amb especial cruesa durant la infància, adolescència, joventut però també els adults i, sobretot, les persones grans. La gerontofòbia, com les discapacitats, son una xacra cruelment penalitzada. El risc de suïcidi es multiplica per quatre en el conflicte de l’habitatge, amb casos extrems i malauradament freqüents. A Catalunya es produeixen 19 desnonaments al dia com a mitjana, mentre hi ha 35.000 pisos buits a mans de grans propietaris, banca i fons voltor.
Social: Patim una veritable pandèmia que genera un estat d’alarma i vulnerabilitat social inqüestionable. Altre cop, el biaix de gènere, d’origen i de classe socioeconòmica suposen cribratges inhumans i d’injustícia i desigualtat. Legislacions, promeses i administracions parlen i escriuen sovint, però la teràpia aplicada és notòriament insuficient o encara inexistent.
Habitatge és, doncs, la «casa», el pis, l’imprescindible SOSTRE, la desitjable «llar», amb el corresponent veïnat i estils de vida, saludables i desitjats.
Viure amb llibres? Amb imatges, fotos, dibuixos, ornaments personals, records? O no. Amb bones olors, colors, claror, calor (suficiència energètica) a l’hivern o fresca i ventilació a l’estiu d’avui, de calor extrema. Llar fosca, humida, sense obertures i amb barreres arquitectòniques o un lloc per VIURE ?
Habitatge de compra/propietat per sobreviure a través d’una hipoteca i/o préstecs abussius? Fruit privilegi d’herència o un lloguer amb clàusula de durada, permanència, condicions, preu accessible i estable? Un pis «SOCIAL»? D’una propietat personal o d’un trust mastodòntic per fer negocis que fan vergonya?
Com en sanitat és la «longitudinalitat», continuïtat (estabilitat) versus la precarietat, inestabilitat, expulsions – desnonaments.
Quin percentatge dels nostres ingressos cal dedicar a l’habitatge, més del 50%? El preu mitjà del lloguer a Barcelona és actualment de 1.193 €; el salari mínim Interprofessional és de 1.134 €…
És la pandèmia de mercantilització de tots els Serveis Públics, primant el lucre i l’economicisme per sobre del dret i la necessitat. El pervers mecanisme de privatització, cada dia més agressiu, perpetrat i promocionat. La mal anomenada «col·laboració públic-privada»: recursos públics amb externalització /destinació privada.
Fins aquí hem parlat de Salut i Habitatge, però cal afegir-hi l’educació, els serveis socials, les atencions a dependències de tot tipus. Els Serveis Públics per Dret que cal defensar i recuperar. Hi ha esperança perquè hi ha raó i necessitat, perquè hi ha Sindicat de llogateres i altres organitzacions que estem dempeus. Sempre Lluitar és Salut!
