Les expectatives i les demandes dels pacients molts cops estan per sobre del poder de la medicina. Quan feia de metge tenia alguns pacients d’aquells addictes a l’esport, els que jugaven al tennis venien a visitar-se per una epicondilitis, els que corrien per una tendinitis de l’Aquil·les, els d’esport d’impacte venien amb dolor al genoll… Jo a tots els hi deia el mateix: “Miri això és per una sobrecàrrega, està inflamat, hauria de fer una mica de repòs de l’esport, etc.”. I molts d’ells no ho acceptaven, deien: “Doctor, amb tots els avenços de la medicina no hi ha res que em pugui donar o que pugui fer perquè no em faci mal i poder seguir corrent o jugant?” o bé “No em pot fer una ressonància magnètica per veure bé el que tinc?”. Jo els tornava a dir: “Miri, si vostè em vingués per mal al dit perquè se l’està picant amb un martell, jo què li diria?”. “Home, que me’l deixés de picar…”. Bé, al final se n’anaven no gaire convençuts, potser inclús a buscar un altre metge que els hi proporcionés la panacea i l’elixir de l’eterna joventut.
Aquesta actitud reflecteix la confiança desmesurada que tenim avui en la medicina i la no acceptació de les mateixes limitacions, encara que aquestes siguin transitòries i tan fàcils d’arreglar. A més, manifesta la pressa que tenim avui dia en totes les activitats de la vida. No sabem donar-nos temps per pensar, passejar i encara menys per estar en repòs uns dies. Cal estar en forma, el culte al cos, no envellir.
Uns altres pacients, i de vegades més aviat els seus fills que ells mateixos, demanen intervencions que poden comportar risc de complicacions a causa de l’edat i la patologia associada del pacient. Jo havia tingut vàries persones d’edat molt avançada (més de 80 anys) amb artrosi de genolls que s’associava a obesitat marcada, varius a les cames, diabetis i/o hipertensió en tractament. A aquestes pacients jo els recomanava aprimar-se, portar un bastó al costat del genoll dolorós i medicar-se amb analgèsics en les temporades de dolor.
Molts d’aquests pacients, o els familiars, no ho acceptaven convençuts també del poder de la medicina, la ciència ho pot tot, inclús no envellir, sense entendre que el risc de complicacions era molt alt: trombosis venosa, tromboembolisme pulmonar (que pot ser causa de mort), infecció protèsica, paràlisis del nervi ciàtic, afluixament o desgast de la pròtesi, etc.
També influeix en aquesta actitud la por, a més de no acceptar conviure amb una articulació ja gastada que segons com (quan la sobrecarreguem) dóna dolor, molts cops la por és fruit de què els metges no expliquem prou bé les coses, els pacients, i els seus familiars tenen por de quedar-se invàlids pel seu genoll, de què arribi un moment que no puguin caminar -cosa que en l’artrosi és molt poc freqüent i s’ha d’explicar, així com també s’ha d’explicar que els episodis de dolor poden ser temporals i que hi ha mesures a prendre per millorar-. Per aquesta por, si no s’expliquen les coses, es prefereix passar per quiròfan i que et treguin el teu genoll i et posin un munt de peces de metall i plàstic.
Aquests exemples, aquestes actituds de les persones que venien a visitar-se les trobem en tots els àmbits de la medicina. A aquell pacient que no entén com una conjuntivitis vírica pot durar dues setmanes i no té tractament, aquell que vol seguir menjant força greixos però demana pastilles pel colesterol, les que reclamen cada dia més cirurgia estètica perquè no se senten satisfetes amb el seu cos i no accepten el seu envelliment natural.
Es medicalitza exageradament l’embaràs, el part, la menopausa, la síndrome premenstrual, la pèrdua de cabells, les arrugues, la manca de desig sexual. Es porten al terreny mèdic les onades de calor, l’exercici físic, l’alimentació saludable, l’educació sexual, la tristesa, el dol…quan aquests són temes d’educació general bàsica.
S’anomenen malalties el que només són factors de risc i a l’etiquetar-les de malaltia caldrà posar-hi “tractament” (en lloc de prevenció). L’obesitat, el colesterol, la pressió alta, l’osteoporosi, etc.
Aquestes actituds, aquesta cultura de medicalització creixent de la vida, ens porta a recordar el que deia Aldous Huxley: “La medicina ha avançat tant, que ja ningú està sa”, o més radicalment Ivan Illich: “La recerca de la salut s’ha convertit en el principal factor patogen”. Avui no es vol reconèixer que la malaltia, la discapacitat i la mort són parts ineludibles de la vida.
Això no s’accepta, i aquesta negació comporta perdre cada dia més la nostra autonomia en mans de la sanitat, els professionals, la tecnologia i els interessos econòmics de la indústria farmacèutica i sanitària que aprofiten aquesta concepció cultural de medicalització de la vida pels seus propis interessos. Això, amb una manca absoluta d’ètica, porta a extrems d’inventar o fabricar noves malalties, utilitzar cada cop més els serveis sanitaris amb falsos programes de “prevenció”, fer diagnòstics genètics de predisposició a qualsevol cosa, etc. i fins i tot potser podrem arribar a plantejar-nos la mort com a opcional, tal com deia el famós epidemiòleg Ian Morrison: “Quan vaig néixer a Escòcia la mort era vista com a imminent, mentre em formava a Canadà vaig comprovar que es vivia com a inevitable, però en la meva residència actual a Califòrnia, sembla que es percep com opcional“.
