Actualitat

Operem poc

En diverses ocasions he escrit en aquest i en altres mitjans que l’eficiència del nostre sistema sanitari deixa molt a desitjar. No és que sigui partidari de les retallades indiscriminades; la meva obstinació se centra especialment a ressaltar aquells aspectes de la sanitat susceptibles d’una evident millora del seu cost / benefici. En aquest sentit, avui vull exposar-los la infrautilització que fan les institucions sanitàries dels seus recursos humans i, en particular, del know-how quirúrgic.

Ja fa molt temps que constato la diferent utilització que es fa dels cirurgians i dels quiròfans als hospitals espanyols en comparació amb altres països del nostre entorn. Mentre que és la regla que els cirurgians europeus dediquin tres i de vegades fins a quatre jornades a fer el que millor saben fer, és a dir, operar, al nostre país la majoria de cirurgians, almenys en centres terciaris, solen dedicar una o dues jornades al quiròfan. Com a mitjana, doncs, els cirurgians europeus operen entre un 50 i un 100 per cent més que els espanyols. I, pel que em diuen els meus companys d’altres autonomies, les diferències geogràfiques són mínimes.

Com que la càrrega assistencial és relativament similar en termes de pacients que necessiten cirurgia per cada 100.000 habitants (almenys en els països on hi ha sanitat pública) que acabo d’exposar ens porta ineludiblement a les següents conclusions: 1) l’experiència quirúrgica per cada especialista enllà de les nostres fronteres és francament superior a l’espanyola; 2) el nombre de cirurgians a Espanya és netament superior al de, per exemple, el Regne Unit; 3) els nostres salaris són així mateix un 40-60 per cent menors; 4) els nostres quiròfans es troben molt més dispersos geogràficament i, per tant, resulten més cars i menys eficients.

Els quiròfans i tot el que gira al seu voltant: recursos humans, sales de recuperació, material, temps morts i consums fungibles, suposen una de les àrees hospitalàries de major despesa; despesa que, d’altra banda, ningú controla realment. En l’actualitat podem considerar com una cosa excepcional que les institucions sanitàries públiques coneguin realment el cost mitjà d’una hora de quiròfan. En els centres privats es presta més atenció a aquest capítol ja que han de facturar amb precisió als seus clients privats a o les asseguradores a les que ofereixen els seus serveis, però en la sanitat pública el tema està a les beceroles.

Però operar més o menys o amb major eficiència no és només una qüestió de costos o d’organització, és també una qüestió de seguretat per al pacient i de resultats a curt i mig termini. Els treballs que associen millors resultats clínics amb major nombre d’intervencions realitzades per cirurgià són avui nombrosíssims i difícilment qüestionables. Els cirurgians fan millor el que fan més sovint i això avala tant l’especialització com la major concentració de pacients en mans de cirurgians més experimentats. El gran públic i els responsables polítics i de gestió, desconeixen -o no volen conèixer-aquest tipus d’arguments i sovint assumeixen que tots els cirurgians són iguals; la realitat dista molt d’aquesta difosa creença. El ciutadà i més d’un polític, han alimentat la creença que els hospitals de proximitat poden prestar tots ells el millor servei i oferir la mateixa seguretat per als pacients, de manera que han creat una xarxa hospitalària pública exagerada, cara i de qualitat enormement desigual. I no parlem de la cirurgia d’urgències perquè en aquest capítol les desigualtats són manifestes i la possibilitat de que els pacients rebin la millor assistència possible és simplement aleatòria.

Formar un cirurgià porta no només cinc anys d’especialització via MIR sinó, almenys, altres cinc en el que ha de seguir tutoritzat per especialistes amb més experiència. Dit d’una altra manera, formar un cirurgià és un procés lent i onerós per al sistema públic que comença a la universitat i acaba -formació continuada a part- cinc anys després de finalitzada la residència. És possible que, a més, se li hagi facilitat durant algun temps la formació en un centre de l’estranger. Tot això representa una inversió enorme en capital humà i recursos que es malgasten amb la subocupació, sobretot, si el cirurgià en qüestió destaca pel que fa a resultats clínics.

En resum, hi ha arguments a favor de millorar l’eficiència en la gestió dels recursos humans en les àrees de quiròfans que poc tenen a veure amb que es retalli més o menys el pressupost sanitari. El que passa és que és més fàcil discutir sobre els diners que es destina a la sanitat (uns diuen que ja està bé, altres diuen que és poc i d’altres que cal donar sempre més) que endinsar-se en una reforma del sistema a fons, cosa que cap polític, que cap gestor de la sanitat vol assumir per no perdre la seva cadira ni els seus votants.