El nou model d’Àrees Integrades de Salut (AIS) es ven com el pas definitiu cap a una sanitat centrada en la persona, la prevenció i l’acompanyament al llarg de la vida. Conceptes impecables sobre el paper. Irrefutables en qualsevol powerpoint. La pregunta és què impedia fer això abans? La resposta no és clínica ni assistencial, és, una vegada més, de recursos.

El seu estil de lideratge, poc dialogant i influït per un únic ‘lobby’, el Cercle de Salut, no ha portat cap avenç ni cap millora perceptible per a la ciutadania, que segueix observant amb impotència (i indignació) la degradació del sistema.  

«No hi ha planificació, no es pensa en els drets laborals, ni en la necessitat de descans, ni en la vida personal i familiar dels professionals. La prioritat és una altra».

El momentum reclama altura de mires per reconstruir un sistema malmès, esgotat i sense una orientació de futur. I els fonaments de la reconstrucció no poden ser altres que la millora substancial de les condicions laborals i retributives del principal actiu que té el servei públic de salut: els seus treballadors i treballadores.

Em fa molta por que, una situació de manca de mitjans materials i humans donada per les contínues retallades practicades per responsables polítics de tots els colors i ideologies, s’acabi convertint en un retret culpabilitzador de la societat vers els professionals sanitaris