Un nou terme ha aparegut de sobte en els mitjans de comunicació, es tracta d’un neologisme alemany que parteix de la paraula Amok, d’origen malaisi, que significa “llançar-se furiosament a la batalla”. La paraula va ser incorporada al llenguatge psiquiàtric pel doctor Westermeyer, psiquiatre nordamericà, l’any 1972, per significar una síndrome consistent en una sobtada i espontània eclosió de ràbia salvatge que feia que la persona afectada es posés a córrer furiosament, armada amb un ganivet i ataqués, ferís o matés indiscriminadament els homes i animals que es trobés al seu pas fins que algú el pogués immobilitzar o fins que se suïcidés. Westermeyer va comunicar un promig de deu víctimes en aquesta situació i va afegir que l’atac homicida anava precedit en general d’un període de preocupació i depressió moderada. Després de l’atac, la persona quedava exhausta, amb una amnèsia completa i, eventualment, acabava suïcidant-se.
Els tractats de psiquiatria aclareixen que el trastorn es limita quasi exclusivament als habitants de Malàisia però també s’ha trobat en certes regions de l’Àfrica i en d’altres cultures tropicals. Els mateixos tractats afegeixen que l’amok va passar, a partir de 1920, a ser una malaltia molt rara associada a estats tòxics aguts i també a les psicosis delirants cròniques. De fet, en l’actualitat, l’amok es manifesta quasi exclusivament en pacients amb trastorns mentals greus.
Dit això sembla clar que el cas de Niça o el de Munic no responen a la tipologia de l’amok ja que ambdós casos varen anar precedits d’una planificació, d’un any en el segon cas. La premsa ha explicat que David S. va començar a redactar un manifest en què planificava el seu atac. Un any preparant i uns minuts executant el pla concebut. Per tant, la paraula amok no té cap mena de justificació. Però, què dir de la suposada depressió?
Les classificacions internacionals dels trastorns mentals, el DSM (Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, elaborat per l’Associació Americana de Psiquiatria) i la CIE, elaborada per l’Organització Mundial de la Salut, estableixen que el malalt afectat d’un estat depressiu major presenta, entre d’altres, els següents símptomes: estat d’ànim depressiu la major part del dia, quasi cada dia; disminució acusada de l’interès o de la capacitat pel plaer en totes o quasi totes les activitats, la major part del dia, quasi cada dia; insomni o hipersòmnia quasi cada dia; agitació o alentiment psicomotors quasi cada dia; fatiga o pèrdua d’energia cada dia; sentiments d’inutilitat o de culpa excessius o poc apropiats; disminució de la capacitat per pensar o concentrar-se, o indecisió, quasi cada dia i pensaments recurrents de mort, ideació suïcida recurrent sense un pla específic.
La pregunta sorgeix immediatament: els assassins de Niça i de Munic presentaven algun o alguns dels esmentats símptomes? Llevat de la ideació suïcida, no comprovada, no sembla que cap dels dos homes tingués cap mena de símptoma compatible amb depressió. En canvi, s’ha informat que David S. patia “fòbies socials” i que el 2012 va ser víctima d’un assetjament escolar, però la fòbia social no és un símptoma de depressió. El que sí que va ser compartit d’una manera força clara tant en el cas de Mohamed L. com en el de David S., és que allò que els va portar a cometre els assassinats, va ser l’odi, un odi de tal magnitud que el risc de perdre la pròpia vida no va tenir cap pes en el moment de perpetrar els actes mortífers.
Fa ja molts anys, Sigmund Freud va descobrir que l’ésser humà no està mogut solament per les pulsions d’Eros que busquen el plaer, sinó també per la pulsió de mort que, més enllà del plaer, obté la satisfacció en el dolor i en el mal. Es tracta d’una satisfacció que no és útil al subjecte, sinó que el fa patir. Però, quan aquest gaudi dolent i inútil, que s’endinsa en el més íntim del subjecte, es traspassa als altres, ens trobem amb la maldat. Aquesta és la vessant clínica, psicopatològica, dels assassinats perpetrats a Niça i a Munic, uns crims comesos per persones no vinculades a cap organització terrorista, uns amoklaufs que ni eren amoks ni eren depressius.