Actualitat

“Haver patit abusos sexuals de nena m’afecta en molts més aspectes dels que pensava”

“Des dels 3 fins als 11 anys vaig estar patint abusos sexuals per part del meu avi. Aquesta és la meva carta de presentació”. Ara l’Aina Lanaspa té 25 anys i per primera vegada ha decidit denunciar-ho públicament. “Durant molt de temps ho he tingut molt bloquejat i he viscut amb això com si no em passés res, però ara m’adono que m’afecta en moltes més coses de les que pensava”, reconeix. L’Aina explica una experiència dura, però diverses especialistes en salut mental ho emmarquen dins els patrons habituals en casos com el seu. Parla d’abusos durant més de vuit anys per part del seu avi matern qui, diu ella, sempre ho ha justificat dient que estava enamorat i que era l’Aina qui el provocava.

El cas de l’Aina no és excepcional. L’any 2015, 261 persones van fer teràpia a la Fundació Vicki Bernadet per haver patit abusos sexuals quan eren petits. D’aquestes, 176 eren adultes i 85 menors. Dels casos atesos per la Fundació, el 72% dels abusos van ser a dins de la família: pares, germans, avis, oncles i cosins.

La Laura Rodríguez és coordinadora del Centre Terapèutic i Jurídic de la Fundació Vicki Bernadet. Creada el 1997, la fundació ofereix atenció personalitzada a les persones adultes que han patit abusos sexuals durant la seva infància o adolescència i atén de manera integral i especialitzada l’abús sexual. Des de la Fundació expliquen que sobretot hi van adults entre els 30 i els 45 anys, especialment en moments vitals com quan es viu la maternitat per primera vegada. “L’adult és més autònom, ja no viu a casa de la família, no depèn d’ells. Tot això fa que tingui més eines i recursos” explica Rodríguez. Sovint, apunten els experts, s’afegeix la por que pugui repetir-se i tornar a passar el mateix als fills.

“No hi ha un patró en termes que totes les persones que van patir abusos en la infància són d’una manera concreta o desenvolupen un trauma concret, no existeix la síndrome del nen abusat”, assegura Rodríguez. Tot i això, sí que hi ha uns patrons comuns que faran que es desenvolupi o no el trauma: l’edat d’inici dels abusos, la durada, si l’abusador segueix al cercle familiar, si hi va haver penetració o no, etc. Segons dades de la Fundació entre un 50% i 60% d’aquests tindran una simptomatologia traumàtica. Aquest trauma es veurà reflectit en edat adulta en més de la meitat de casos, quan apareixen problemes emocionals, relacionals, conductuals, d’adaptació social, funcionals i sexuals.

Manca d’interès al voltant de l’abús sexual infantil i la salut mental

En l’informe Resiliència en nens víctimes d’abús sexual: el paper de l’entorn familiar i social la psicòloga Noemí Pereda explica que “créixer en un entorn d’abusos i mals tractes és un important factor de risc pel desenvolupament de múltiples conseqüències adverses, tot i això hi ha infants que aconsegueixen superar aquesta experiència i convertir-se en adults capaços, sans i integrats en la societat. La capacitat de resiliència és clau, però hem de saber com fer-la desenvolupar”.

Segons Pereda, que també és professora del Departament de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològic de la Universitat de Barcelona, cal diferenciar entre les conseqüències psicològiques a curt i a llarg termini. A curt termini la persona abusada pot presentar problemes emocionals com ara ansietat, baixa autoestima o sentiment de culpa així com tenir problemes a l’hora de relacionar-se amb amics i familiars. D’altra banda també pot patir insomni o tenir problemes amb l’alimentació i presentar problemes de conducta.

A llarg termini, ja en l’edat adulta, es presenten sobretot trastorns d’estrès post traumàtic, fòbics i depressions. Segons Pereda apareixen trastorns depressius, bipolars, conductes autodestructives, autolesives o poca autoestima. Pel que fa a relacions la persona que ha patit abusos pot trobar-se un major aïllament, ansietat social, relacions de parella inestable o hostilitat mentre que els problemes sexuals poden desenvolupar-se en relacions insatisfactòries, disfuncions, conductes sexuals de risc o una maternitat primerenca. Així mateix, també poden presentar-se problemes funcionals, com ara dolors físics sense raó mèdica que ho justifiqui. En són exemples cefalees, fibromiàlgies i trastorns gastrointestinals o desordres ginecològics.

Davant d’aquests problemes, la psicoterapeuta Susana Garcia Medrano destaca la dissociació entre cos i ment que presenten els abusats com un aspecte clau a superar: “la persona abusada separa el cos de la ment i aquesta dissociació li treu la possibilitat de poder gaudir el plaer però la salva del dolor dels abusos”. Amb l’objectiu de tornar a unir cos i ment, Medrano treballa la dansa moviment teràpia amb els seus pacients. “Són processos llargs i complicats. La dissociació és inconscient però tornar a associar-ho ha de ser conscient”, afirma.

“Et crec, no va ser culpa teva, no tornarà a passar perquè ara estàs protegida”

Els professionals coincideixen en el fet que hi ha un moment clau que pot propiciar o evitar l’aparició del trauma: quan s’explica per primera vegada l’abús. “Si el teu entorn respon favorablement i t’expliquen que tot està bé, t’ajuden i et protegeixen, pots entendre què va passar. Cal que transmetem a la persona: ‘et crec, no va ser culpa teva i no tornarà a passar perquè ara ja estàs protegida’”, remarca Garcia Medrano.

L’Aina ho va explicar per primera vegada quan tenia 14 anys a un petit cercle d’amics íntims: “Per mi va ser una gran hòstia, em van dir: ‘no et crec, no tens proves’”. Després d’això, l’Aina no ho va tornar a explicar fins anys més tard a la seva mare. “Tenia por d’explicar-ho, de trencar la família, sabia que seria un punt d’inflexió que marcaria un abans i un després”, recorda. “Era una època on el meu cos estava saturat i necessitava treure-ho d’alguna manera. Em vaig arribar a posar malalta, tenia febre i em feia mal tot”, afegeix.

Per a ella, una de les principals conseqüències de l’abús és que va créixer sense l’estabilitat de la família. “Jo vaig perdre la confiança total en la meva família perquè necessitava ser salvada en un moment concret i, perquè no ho sabien o perquè no van fer-hi res, però no em van salvar. Es va trencar la confiança i el suport que necessitava com a nena, i això m’ha acompanyat sempre”.

El secret, la clau de l’incest

Normalment els abusos comencen a una edat on l’infant encara és molt petit i no sap distingir entre el que està bé i el que no. “Hi ha un xantatge fort del tipus ‘l’avi t’estima, això és especial pels dos, així juguen avi i néta, és el nostre secret’. Aquesta és la clau: el secret” apunta la psicoterapeuta Susana Garcia Medrano. El secretisme al voltant d’això és el primer que fa que l’infant percebi que hi ha quelcom que no està del tot bé. “L’erotització d’un nen no necessàriament és un assumpte violent, pot ser satisfactori, i reconèixer això a l’edat adulta genera un sentiment de culpa molt gran que s’ha de treballar”. La Laura Rodríguez, de la Fundació Vicki Bernadet, ho puntualitza explicant que “si a un nen li dónes un cop de puny les seves alarmes salten, però si l’abraces i li dius que és especial i tothom de la família estima aquella persona abusadora, les alertes no s’activen”. És el que els professionals defineixen com una teranyina que els abusadors construeixen al voltant de la víctima. Davant d’això, l’Aina explica que ha crescut amb la necessitat de complaure tothom d’una manera “malaltissa”. “Si no sóc o faig el que crec que esperen de mi, no mereixo que m’estimin. Sóc incapaç de marcar límits encara que em facin mal. No sé dir que no”, reconeix.

“Reconèixer que els abusos sexuals infantils existeixen, vol dir reconèixer que et pot passar”

“Jo no sóc la culpable que abusessin de mi. No m’he d’amagar de res, però molta gent no ho vol escoltar, no saben què dir-te” explica l’Aina. Ella s’ha trobat que moltes vegades, a l’explicar-ho, es genera una certa “sensació de morbo, de compassió i d’estigma”. Segons l’Aina “molta gent no vol saber la veritat, saber-ho vol dir reconèixer que això passa, aquí i ara, i que et pot tocar”. En relació a això, Susana Garcia Medrano afegeix que “la salut mental en general no interessa, per tant no es destinaran recursos a tractar les seqüeles que deixen els abusos sexuals en l’edat adulta. Ningú vol reconèixer que això passa; i si no ho reconeixem, mai hi assignarem recursos i mai avançarem”. Laura Rodríguez matisa, però, que “cada vegada hi ha més recursos i sensibilització pels infants, l’adult en canvi queda desemparat”. Això ho justifica per casos més mediàtics com ara els abusos de l’escola dels Maristes de Sants-Les Corts: “Casos així són una excepció, l’abús quasi sempre és en l’àmbit domèstic, però aquest casos són els que tenen més repercussió mediàtica”.

El primer pas per trencar el tabú és reconèixer-ho i explicar-ho. “La persona ha d’estar preparada per explicar-ho, cada persona ho farà en un moment diferent de la seva vida, quan estigui preparada o cregui que tindrà un entorn que li donarà suport”, explica Garcia Medrano.

Però, un adult té on anar? Què passa si no té una xarxa social que li faci costat? “Vicki Bernadet és de les poques entitats que hi ha i no donen l’abast, estan saturats. Falta personal públic i suport de les administracions”. Així de directe i clara respon a aquesta pregunta Garcia Medrano. L’Aina, des de la vessant de pacient, també secunda la frase: “A mi m’ha faltat algú que hi entengués. Falten especialistes. Els psicòlegs que m’he trobat m’han ajudat a crear una imatge de mi on sembla que tot va bé però no s’han endinsat a solucionar el problema de fons”.

A principis de novembre, l’Aina va omplir-se de valor i finalment va anar a parlar amb el seu avi després d’anys sense saber res d’ell: “Després de tant temps pensant que no tindria mai la força per fer-ho, vaig trobar-me allà, sola, amb ell davant. Va ser tan desagradable com alliberador. Vaig poder desfer-me del silenci, de la ràbia i la pena contingudes”. Per l’Aina, “els seus motius i les seves disculpes no tenen cap pes. Ara, però, les peces trencades es van recomponent i em començo a reconstruir, justament al mateix lloc on una vegada em vaig trencar”.