Dilluns passat, dia 14 de novembre, la Rosa, una dona de 81 anys, va morir a casa seva a Reus, a conseqüència de l’incendi provocat per una espelma. La Rosa es trobava en situació de pobresa energètica, ja que feia dos mesos que li havien tallat el subministrament de llum, i, des d’aleshores, l’anciana s’il·luminava amb espelmes. Tot apunta que una espelma seria l’origen del foc que va cremar el matalàs de l’habitació on dormia i que li va acabar produint la mort, segons la investigació dels Mossos d’Esquadra.
Fonts municipals han explicat que els Serveis Socials de l’Ajuntament desconeixien que la dona no disposava de corrent elèctric per impagament i que no havien rebut cap sol·licitud d’ajut econòmic. La dona sí que havia demanat una ajuda al consistori per poder pagar el rebut de l’aigua, que se li havia concedit. A més, l’arrendatari del pis havia interposat una demanda judicial de desnonament per impagament del lloguer.
Fins aquí la notícia i ara ens trobem en el clàssic període en el qual les diverses administracions i l’empresa responsable de tancar el subministrament de llum intercanvien retrets proclamant la seva innocència. Senyores i senyors, aquí no hi ha culpables ni responsables, aquí tothom és innocent i la culpa es diposita en l’altre!, però més enllà d’aquest clàssic, hi ha una realitat que maltracta els pobres, especialment si són grans i, a més, viuen en soledat. És la realitat d’aquells que malviuen amb més que una precària pensió, si és que la tenen; i és també la realitat, dramàtica, de viure sols i sense l’aixopluc d’algun familiar.
Aquesta realitat afecta milers de persones que, sovint, tenen enormes dificultats per accedir als dispositius de serveis socials i de salut ja sigui per problemes de mobilitat o perquè viuen en indrets que queden aïllats. I això va a més ja que la població de Catalunya envelleix a causa de tenir una de les esperances de vida més elevades del planeta.
I, davant d’aquesta perspectiva, què podem dir de la seva salut mental? Es pot tenir salut mental quan es viu en unes condicions com les de la Rosa? Té sentit parlar de “trastorns mentals adaptatius” quan la persona es troba sotmesa a la més extrema pobresa i al més absolut aïllament social? Qui es pot adaptar a això? O és que ara hem de basar el concepte de salut mental a partir d’un ideal de subjecte que pot amb tot, que pot renunciar a la seva experiència de vida i començar de nou cada dia? És ètic afirmar que tot aquell que no s’ajusta als ideals del neoliberalisme pateix una depressió o una ansietat generalitzada? És que ara començarem a etiquetar totes aquelles persones que no arriben a la vellesa en condicions òptimes?
Els mitjans de comunicació ens informen que en un determinat hospital de Barcelona començaran a col·locar elèctrodes en el cervell de les noies amb anorèxia mental i que aquest procediment es podria aplicar a d’altres trastorns mentals com la depressió o el Trastorn Obsessiu Compulsiu, però, què farem amb aquells que pateixen emocionalment perquè són víctimes de la pobresa i l’aïllament? Quants recursos dedicarem a aquestes persones?
Potser això no mereixi un titular als mitjans de comunicació, molt entusiastes de l’espectacularitat d’un elèctrode que travessa un cervell humà, però a molts de nosaltres, professionals de “trinxera”, sí que ens interessa el que passa al ciutadà de carrer, que fa esforços titànics per mantenir la seva dignitat en un entorn que, sovint, es mostra indigne.
