A principis de la dècada dels 80 es van detectar els primers casos de sida als Estats Units. L’any 1985 ja s’havien detectat casos de VIH a totes les regions del món. El 1987 la sida pren un lloc central a la política global, sent objecte de debat a l’assemblea de les Nacions Unides. També és l’any en què s’aprova el primer tractament per a la síndrome. Aquell mateix any, un grup de sociòlegs britànics decideix recollir les impressions d’uns 600 homes i dones sobre aquesta qüestió. Aquest és el punt de partida de la recerca de Matt Cook, professor d’història moderna a la Birkbeck University of London.
L’historiador posa la lupa en la quotidianitat per dibuixar el paisatge emocional del Regne Unit en aquest moment clau de la història de la sida. Cook busca fer una història emocional d’aquesta crisi i parlar de com ho vivien les persones, fossin o no seropositives, portadores del VIH, fossin o no homosexuals. El desconeixement sobre el virus i el contagi feia la por molt present, portant a situacions que avui semblen absurdes, com portar les teves pròpies tisores al perruquer, i alhora feia créixer un estigma que marcava la vida dels homosexuals, considerats “població de risc”, quan encara no es tenia present que el risc es troba en les pràctiques, no en les persones.
Matt Cook va estar a Barcelona per participar al seminari (Sub)versions, organitzat pel Centre d’Estudis Interdisciplinaris de Gènere de la UVic-UCC, i vam parlar amb ell sobre aquesta història emocional de la sida, i sobre com les emocions condicionen les vides de les persones i fins i tot les polítiques públiques.
Parles de la importància de les emocions a l’hora de fer història. Per què és important que els historiadors pensin en les emocions?
Com a historiadors sovint pensem que podem mirar el passat i esperar que la gent es comporti racionalment i sense contradiccions, però oblidem que la nostra pròpia vida quotidiana està completament modulada pels sentiments amb què ens llevem al matí o que tenim cap a les persones amb qui interactuem. El que intenta dir la història de les emocions és que aquestes interaccions estan en el cor de les experiències socials de les persones, també en el passat, i afecten les decisions que es prenen a diferents nivells. Els nivells domèstic, laboral o governamental estan inflexionats per aquests encontres emocionals. La complexitat està en adonar-nos que allò que entenem per emocions i per paraules com por, amor o odi no és el mateix en cada moment històric. El gran repte és identificar la seva presència i els seus efectes sense ser anacrònics. Cal assumir que el que entenem per por ara no és el mateix que als anys 80 o quan sigui.
Amb aquesta perspectiva has estudiat la crisi de la sida al Regne Unit a finals dels anys 80. Consideres que en aquest context l’efecte emocional és més durador que l’epidemiològic?
Utilitzant l’exemple específic del Regne Unit, que és el que he estudiat, podríem dir que en realitat parlem d’un nombre relativament petit de persones infectades amb el VIH que contreien la malaltia i morien. Per suposat era un nombre significant, però en cap cas afectava a un veí de tothom. El que afectava més la vida quotidiana de la gent, i era especialment incapacitant per als homes gais en particular, eren les emocions lligades al virus, i també la manera com es van vincular a identitats o comportaments particulars, sumant-se a un seguit de prejudicis existents.
Un treball important a finals dels 80 va ser una recerca sobre l’estigma de la sida. Van treballar amb gent que era seropostiva i gent que no ho era. El que van trobar va ser que els homes gais amb VIH assumien que les persones que no tenien el VIH tindrien sentiments molt més negatius cap a ells que els que van expressar, que eren força solidaris. Però la qüestió és que era irrellevant si era cert o no, perquè sentien que l’estigma era real, i aquest sentiment afectava el seu dia a dia, i feia que no sortissin tant, o se sentissin incòmodes en públic. És un exemple dels efectes perjudicials que poden tenir les emocions, i en molts sentits els efectes de l’estigma són més sostinguts i verinosos que els que té el mateix virus, especialment des que les teràpies antiretrovirals han canviat els diagnòstics per al VIH i la sida.
I aquests efectes perniciosos encara són presents…
Actualment a Sud-àfrica trobem que hi ha un gran projecte perquè la gent es faci les proves, perquè òbviament només rebran el tractament si tenen un diagnòstic, però aconseguir que la gent vagi a la porta d’una clínica és molt difícil a causa de l’estigma i la vergonya, que són respostes emocionals. Són emocions que estan evitant una intervenció en la prevenció i el tractament del VIH.
Aquest estigma s’associa sobretot a una determinada comunitat, que són els homes gais. Com succeeix això?
Al Regne Unit passa en part perquè en un primer moment va ser la principal comunitat afectada per la sida, però després va resultar que els gais eren molt convenients per això, perquè representaven tot allò que no havien de ser els britànics; eren solts i promiscus, tenien massa sexe, i el tipus incorrecte de sexe. L’estigma no s’associa als drogodependents de la mateixa manera, perquè els gais eren un vehicle molt més convenient per tot aquest seguit de prejudicis.
La major visibilitat que estaven obtenint les persones homosexuals en aquell moment facilita que s’acabin convertint en objecte d’atac?
Sí que es converteixen en un blanc més immediat. Una de les pors als anys 80 era precisament que els gais i les lesbianes estaven guanyant més influència cultural, estaven reivindicant polítiques, sent tractats al sistema nacional de salut, i es van tornar molt més visibles en tots aquests àmbits, així que es va generar una mena de guerra cultural. S’havia de contraatacar i fer front a aquests gais. Però també hi ha una altra lectura. Una qüestió que planteja Dennis Altman és que la crisi de la sida, en termes de major visibilitat per als homes gais, va resultar en una mena de legitimació a través del desastre. Precisament perquè el VIH i la sida en aquell moment fan que els homes gais siguin més visibles. Més gent els coneix en el seu dia a dia, treballant en hospitals, o a les escoles, o als barris, i els homes gais es van integrar cada cop més en els sistemes socials. En moltes formes aquesta situació va permetre als homes gais trobar un lloc que ja no estava al marge sinó dins de la societat, o més aviat tenir un peu a cada banda. Trobo que va ser una ruta cap a la legitimitat, tot i que va partir de la por a l’homosexual.
Més enllà dels homes gais, com va afectar la paranoia al voltant de la sida al conjunt de la societat?
La gent tenia por, i té sentit quan veus el tipus de retòrica que es fa servir i la imatgeria de la por que s’associa a la crisi. És on veus les emocions tenint un efecte molt directe sobre la vida social. La gent va deixar d’anar a nedar, no compraven robes de segona mà, o un clàssic era portar les teves pròpies tisores i pinta a la perruqueria. Una gran preocupació a mitjans i finals dels 80 era com rebre la comunió a l’església i la por a la transmissió del VIH en aquest context. Ja veus que afectava la vida quotidiana de la gent, però el que és realment interessant és com comences a veure les diferents dimensions de la por.
Com són aquestes diferents dimensions de la por al VIH?
Les pors quotidianes que tenien les persones heterosexuals eren molt diferents a les que tenia un home gai la parella del qual havia mort. Hi ha un sentiment molt més potent de por. Podríem dir que hi ha una jerarquia de pors, però això no vol dir que ocupés menys espai mental. La dona que estava aterrada amb la por de contraure el VIH prenent la comunió a l’església tenia el seu cap ple d’això, de la mateixa manera que el tenia l’home gai que havia perdut la seva parella per la sida. Et consumia. A tot això se suma el fet que als 80 hi havia un sentit apocalíptic al Regne Unit. El nostre sistema social estava canviant completament, estàvem en una recessió enorme i la primera ministra Margaret Thatcher estava dividint el país. Hi havia campanyes antinuclears i moltes coses a la televisió sobre l’holocaust nuclear, i llavors arriba la sida. Era com si el món s’estigués acabant, així que crec que la por al virus i a la sida es converteixen en un conducte per un sentit més ampli de risc i perill que estava present culturalment.
Quin efecte tenen avui aquestes pors que es generen en aquell moment?
Hi ha una generació més gran d’homes gais que van viure la crisi, van perdre amics i van experimentar la intensitat del que s’ha anomenat la generació perduda, que carreguen i viuen amb un seguit d’emocions que avui es poden sentir no sentides per una altra part de la comunitat, i aquí hi ha una divisió generacional. Crec que aquí rau la controvèrsia sobre la PrEP [profilaxi preexposició, un tractament per persones seronegatives per evitar el contagi], en la idea que hi ha una generació que no està preocupada pel VIH, i no cal estar-ho tant, perquè ara es pot viure amb això, però hi ha una por a la pèrdua de la memòria. Sembla que hi hagi persones que s’aferren a una memòria de trauma que viu amb ells, però és que en aquesta bretxa generacional també hi ha molts homes gais que viuen amb el dol de la pèrdua d’amants i amics, o famílies que han perdut fills i germans. A part d’això, crec que moltes de les idees sobre la vergonya també resisteixen, i la intensa xacra del sexe gai és quelcom que es va articular llavors i del que encara veiem efectes avui.
Encara és present l’associació entre sexe i perill present en les campanyes de prevenció d’aquella època?
Segueix present per moltes persones. Sempre hi ha una por a què pot voler dir el tenir sexe, en termes de qui sóc, quina mena de persona, quina és la meva identitat… Segueix sent molt més que un acte físic que és plaent, perquè té tota aquesta càrrega i el desplegament de judicis que se n’extreuen: He estat una mala persona? Me n’he d’avergonyir? He tractat aquesta persona bé o malament? Tota la retòrica al voltant del sexe està absolutament poblada amb aquesta mena de sentiments i discursos. També hi ha treballs interessants sobre l’ús de drogues entre els homes gais, com la metamfetamina, que va resultar una epidèmia molt devastadora per molts homes a Londres. Cal parlar de l’apuntalament de qüestions al voltant de la intimitat i la vergonya que poden portar a un ús estès i extensiu de drogues, que és una forma de generar intimitat ràpidament i superar una vergonya que pot venir de molts llocs, però crec que es va generar particularment als 80.
I les campanyes de prevenció actuals, amb la idea de fer-se la prova del VIH cada tres mesos, poden vincular el sexe amb la por?
Crec que hi ha una barreja de coses. Quan et fas la prova fa por, perquè et donaran un resultat i part de tu pot témer que sigui positiu, i això hi és present. D’altra banda, trobo que el VIH fa menys por que abans. Al Regne Unit tenim campanyes molt exitoses proposant que els homes gais es facin la prova regularment per rutina i no només davant situacions de risc. Quan jo estava a la vintena em feia la prova quan creia que alguna cosa havia anat malament, mentre que ara el sentit comú és fer-se-la cada tres mesos independentment de les pràctiques. En certa forma això s’ha tornat part de la malla de seguretat, però és clar que si parlem de la sensació de seguretat, de la mateix manera que l’orgull i la vergonya, la seguretat està apuntalada per la por. En tot cas crec que carrega un bagatge diferent que fins a principis dels 90 i abans, quan un diagnòstic de VIH era realment devastador.
Consideres que les persones avui tenen menys por del VIH. És positiu?
Sí, i crec que és interessant que les campanyes que hi ha ara al Regne Unit se centrin en l’estigma que perdura. També perdura la desinformació al voltant del VIH i la sida, i això significa que moltes persones encara han de ser cauteloses sobre revelar el seu estat serològic, i crec que és aquí on estan molts dels problemes i és sobre el que estem intentant treballar al Regne Unit ara mateix.
