La Contxita Coca va adoptar la Zínia fa 12 anys, quan la nena tenia 22 mesos, d’un poble a prop de Moscú. “Físicament era una nena molt bonica, rosseta, amb els ulls clars, no semblava que presentés res estrany”, recorda la Conxita. Els primers símptomes van aparèixer a la tornada cap a Catalunya, quan van veure que no parlava, queia, les cames se li doblegaven, no tenia control d’esfínters i presentava hiperactivitat. “Aquí va començar el nostre pelegrinatge per saber què li passava a la Zínia” explica. Per això van visitar molts metges i psicòlegs, però sense trobar què li passava. Quan finalment van arribar a la Vall d’Hebron ho van saber: la Zínia tenia Síndrome de l’Alcoholisme Fetal (SAF).
Es tracta d’una malaltia provocada pel consum d’alcohol de la mare durant l’embaràs. Les característiques del SAF varien en funció de la dosi consumida, del temps que va consumir la mare i del moment de gestació. Tot i que no sempre s’aprecien a primera vista les conseqüències a nivell físic, alguns nens i nenes acostumen a presentar trets facials com ara ulls més estrets, llavis més prims, morfologia a les orelles i plecs a les mans. A això se li afegeix un retard en el creixement que afecta el pes, la talla i la mida del cap.
El SAF també provoca alteracions al sistema nerviós central i alteracions neuropsicològiques, com ara hiperactivitat, impulsivitat, dèficit d’atenció i problemes a la memòria. Per això els qui pateixen aquesta síndrome acostumen a presentar problemes en l’aprenentatge i fracàs escolar.
Una malaltia 100% prevenible
“Una de cada 10 dones beu durant l’embaràs i el 40% de les futures mares ha pres alcohol en algun moment de l’embaràs” explica el cap de Psiquiatria del Vall d’Hebron Josep Antoni Ramos-Quiroga. Els efectes varien molt en cada cas, però aproximadament la meitat dels nens nascuts de mares que han abusat de l’alcohol mostren un retard marcat en el desenvolupament en els tres primers anys de vida. N’hi ha altres, en canvi, que no mostren signes fins a l’edat preescolar o escolar.
“És una malaltia 100% evitable”, afegeix el doctor Ramos-Quiroga. “La clau és la prevenció”. Per això avisen que és clau que les gestants no prenguin res d’alcohol durant l’embaràs, “ni tan sols cervesa sense alcohol”. L’Hospital Vall d’Hebron disposa també d’un servei d’ajuda a les mares que tinguin dificultats per deixar el consum d’alcohol. També s’han mostrat preocupats pel fet que el 14% de les noies d’entre 15 i 18 anys en algunes zones de Barcelona tenen embarassos no planificats o no desitjats i que la mitjana a la ciutat és del 7%.
El 90% dels casos atesos provenen d’adopcions de països de l’Est
L’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona atén 200 infants i joves amb SAF. Ho fan a través d’un equip multidisciplinari que va entrar en funcionament l’any 2013 i que compta amb professionals del Servei de Psiquiatria, l’Àrea de Genètica, de Neurologia, de Radiologia i de Neurofisiologia. La metgessa adjunta del Servei de Psiquiatria, Núria Gómez Barros, ha concretat que el 90% dels nens que atén l’equip de la Vall d’Hebron són adoptats provinents d’orfenats de països d’Europa de l’Est.
El 10% restant correspon a adopcions nacionals i fills de mares autòctones. També asseguren que estan convençuts que “n’hi ha més però estan infradiagnosticats”. Per això han destacat la importància d’un diagnòstic abans que l’infant compleixi els sis anys. “En la mesura que es faci més coneguda la síndrome, es detectaran casos autòctons que no estan diagnosticats”, assegura Gómez Barros.
Aquesta patologia afecta 1,5 de cada 1.000 nadons nascuts vius al món. Això vol dir 119.000 naixements cada any. Com que a l’Estat no es disposa de dades epidemiològiques sobre la seva prevalença, l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció (ICAA) i la Subdirecció General de Drogodependències del Departament de Salut han dissenyat un estudi de prevalença a Catalunya en la població adoptada a països de l’Est d’Europa.
Mentrestant, la Conxita, juntament amb altres famílies, forma part de l’AFASAF, l’Associació de Families Afectades per la Síndrome Alcohòlica Fetal, des d’on busquen millorar la qualitat de vida de les persones afectades i de les seves famílies.
No hi ha comentaris
A l’Institut-Escola Les Vinyes tenim la convicció que l’escola ha de ser exemple d’innovació i millora constant com a motor de canvi social. I els companys de la #xarxaiceuab també. En cap cas competim amb cap altra escola pública, ben al contrari: sempre hem compartit tot el que fem amb la convicció que som part d’un moviment de transformació més gran que nosaltres. Sense anar més lluny, al llarg del primer trimestre d’aquest curs ens han visitat un total de 14 equips directius amb qui hem compartit, a cor obert, projecte educatiu, reflexions i inquietuds.
No comparteixo, doncs, aquesta “constatació” de que “el sistema educatiu” ha caigut en el joc “neoliberal de la competitivitat entre escoles”. Em sembla que és agafar una part com si fos el tot. No puc valorar les estratègies de l’escola concertada o privada, no és la meva. Però el coneixement que en tinc em fa pensar que el seu esforç de transformació és honest i compromès. Més enllà de que, òbviament, volen promoure les seves escoles i els seus projectes. Sabem quin pa s’hi dóna en època de portes obertes…
Trobo, sincerament, una simplificació massa ideològica del tema en aquest article, que veig que ressona a les xarxes socials. I em sap greu, perquè sóc lector atent als textos que publica Enric Prats aquí i al seu bloc, sempre estimulants i crítics. Al meu entendre això no va ni de cants de sirena, ni de competència neoliberal… Això va de transformació radical de tot el sistema educatiu, curt i ras.
Res, doncs, “d’escoles de referència” i “escoles adormides”: nosaltres volem totes les escoles ben despertes! I, les públiques, molt especialment. Siguem crítics, evidentment, però situem el tema en la complexitat i dimensió que requereix. Les escoles públiques ho necessitem, ens hi juguem la supervivència perquè, com tots sabem, ho fem en condicions d’extrema precarietat, als límits del sistema i la normativa, amb sobreesforç dels professionals i en un escenari de brutals retallades que hem patit en els darrers 6 anys. No volem competir, volem col•laborar per transformar l’escola. Ajudeu-nos.
Boris Mir
professor d’educació secundària
No hi puc estar més d’acord. Les simplificacions i generalitzacions posen trampes al debat. Sembla clar que els moviments que estem veient responen a molts factors i no es poden posar tots al mateix sac, ni de la pública ni de la concertada.
Que hi ha escoles encara adormides i altres que marqueu tendència, crec que és molt clar, com també que al mig hi ha un ventall de situacions enorme: una mica despertes, més inquietes, més llançades…
Reitero, per tant, que la competició no ha fet més que començar. Hem d’apostar perquè això s’estengui i que les administracions no s’ho mirin també des de la barrera i capgirin la situació dels darrers anys.
El compromís de la gent com vosaltres demostra que es poden fer les coses d’una altra manera. Encara més, demostra que cal fer-ho.
Com a part d’un equip que intenta innovar amb la mirada centrada en l’aprenentatge que aporta felicitat i oportunitats de futur i en la inclusió com a únic projecte viable per a la transformació social, després de llegir el post del Sr Prat tinc algunes preguntes i poques certeses. Com que escric amb l’objectiu d’aportar valor afegit al diàleg, tinc una pregunta que en genera d’altres al seu voltant. Us les comparteixo:
Quin paper hi poden jugar els diferents agents educatius com a motor i partner dels projectes innovadors reals?
En l’article es parla de l’administració però a mi em preocupa molt, també, el de les Universitats com la de l’autor i el de les Fundacions que tenen com a missió la millora educativa.
Com impulsen investigacions que realment ajudin a millorar i permetin avaluar formativament el què s’està fent, ara mateix, sobre el terreny? Ens calen els investigadors de les Ciències de l’Educació i els recursos de les Fundacions per validar, reformular, comunicar, connectar projectes…. potser caldria que fessin autocrítica reflexionant sobre quina és la utilitat de moltes investigacions endegades, més enllà de la justificació o captació de fons disponibles i plans estratègics propis.
Per sort, i tal com comenta en Boris Mir, ens queda la xarxa de centres que fan pràctica reflexiva i que, en sóc testimoni, comparteixen els seu projectes i aprenen junts en una dinàmica constructiva i positiva que està generant moltes esperances. Molts d’aquests projectes, a més, compten amb el guiatge de persones, com na Guida Al·lès que comenta aquest post, com a única visió de perspectiva. Al meu parer, les Universitats i Fundacions haurien d’estar a l’alçada d’aquest gran propòsit col·lectiu. Les administracions també, naturalment.
Xavier Serra (Esola Pia de Granollers)
Implantar el canvi costa molts esforços. Es fa en silenci i dura anys. Suposa contagiar una visió, fonamentar-lo, arriscar-se, organitzar el lideratge distribuït, aguantar la por, resistir els resistens i lluitar contra tota esperança. Implantar el canvi és una feina d´equip que sembla maca però requereix esperit de lluita. En el camí, a vegades les persones més implicades es cremen o hi deixen la salut. Sense retrets. És el que ha passat a l´Escola Pia. Però qüestionar el canvi costa la feina d´un 1minut. Basta difondre una idea senzilla, com “els centres competeixen”. És com quan des de la dreta es difonen mantras contra els activistes d´esquerres: “cerquen protagonisme” és el preferit. El resultat sempre és el mateix, l´erosió de l´acció. L´esperit crític és necessari, però una bona crítica s´ha de sostenir amb coneixement de causa del procés que hi ha darrera. Pel que sé, el canvi a l´Escola Pia es cova amb cura des de fa més de 4 anys. L´acte no va ser un fet puntual sinó una celebració.
A les Illes Balears hem patit durant 4 anys els atacs de la dreta que acusava els mestres de voler “adoctrinar”. Consignes fàcils neolliberals que desmobilitzen, s´escampen ràpidament i que van dividir els Claustres i la societat. Vist des del punt de vista d´un illenc el que està passant a Catalunya és un tresor. Cuideu-lo.
Enric, entenc la teva preocupació, i en bona part la comparteixo,. l’Escola i l’educació no poden quedar en mans del mercat. Personalment i estic segur, també la majoria de persones que som “Escola Pia”, hi treballem des d’una clara consciencia i vocació de Servei Públic.
Precisament si ens proposem canviar, millorar, transformar l’escola és per poder ajudar encara més als infants i joves a ser més lliures, més crítics més autònoms i també més compromesos en la construcció d’un món més just, més solidari. Més allunyat de la jungla neoliberal del campi qui pugui.
A les nostres escoles, com sortosament a moltes de les públiques i concertades del nostre país, intentem posar al davant a qui més ho necessita., al més feble. Sigui d’on sigui i vingui d’on vingui…
Sovint però, ens troben amb dogmatismes i prejudicis, des de tots els costats, fruit del desconeixement i/o la prepotència. Quan aquesta crítica ve de persones amb bon reconeixement pedagògic, apertura de mires, ganes de millorar… foten i més del que hom pugui imaginar.
Saps per què sap greu ? Per que els objectius que perseguim estic segur que són molt coincidents.
Saps per què sap greu? Per que al darrera hi ha molta gent implicada il·lusionada… molts anys de feina i moltes ganes de fer inclusiva.
Sap greu, no és just i molt simplificador, posar-nos a tots en el mateix sarró, sense conèixer a fons les diverses realitats, projectes, opcions i esforços.
Enric acabo agraint la teva aportació i sinceritat, ens ajuda a créixer i pensar. Ens ajuda a no oblidar la nostra tasca i els nostres objectius. Ajuda a ser fidels a la nostra Missió i el nostres Valors i a no perdre mai de vista que som escola per a totes i per a tots.
Cert és Enric (permet-me que utilitzi un to familiar) que l’escola, sense parlar de le meva ni la de l´altri, és, a dia d’avui i massa vegades, una fidel representació de la ferotgitat del medi social on viu. És cert que es mou a voltes en un mar de “modernitat líquida” que fa i desfà idees, ara sí i ara també, i també és cert que caure en mans de la mediocritat i de la superficialitat és fàcil. Massa fàcil.
Ara bé, també és cert que en aquest panorama que descrius, darrere els focus i les bambalines de les posades en escena més pròpies del màrketing que dels postulats pedagògics, hi ha idees i actituds d’una profunditat humanística que emanen dels principis de cada institiució. Es pot dubtar sí, i de fet cal dubtar de tot, de si els canals i les maneres de fer-se públics s’adeqüen a les necessitats dels infants, però no es pot dubtar mai de la intencionalitat que vertebra l’acció educativa i metodològica de qualsevol iniciativa innovadora. Intencionalitat que no és altra que la de posar al capdavant de la missió del nostre dia a dia, l’esperança que els alumnes i les alumnes que passen per les nostres mans, rebran la millor de les formacions integrals possible; la millor que poguem pensar, repensar i donar.
Salut!