Aquest matí del recentment estrenat mes de juny, calorós i ple de llum, ens hem despertat sense tu. Tots t’hem plorat perquè cap de nosaltres volia que marxessis tan aviat, és injust. Estimaves la vida i ens estimaves als teus, la teva família, amics, companys. Estimaves les persones, sobretot les que pateixen i no tenen veu, els herois quotidians, com tu deies.
És un dia trist però tu ens has ensenyat a dir coses boniques i les xarxes han esclatat dient i repetint frases, escrits, articles, pensaments teus i que hem fet nostres. Coses boniques per a tu. Avui les infermeres també voldríem omplir tots els espais i tots els mitjans per dir-te un munt de coses boniques Carles, tal com tu has fet en tantes ocasions. En l’atorgament del Premi Nacional de Comunicació que vas rebre pel teu “gran sentit de l’ètica i de la dignitat”, on vas verbalitzar en el teu discurs que adoraves al nostre col·lectiu ignorat i silenciat. Les infermeres hem estat presents en els teus discursos, articles, comentaris i agraïments. Avui nosaltres et tenim a tu més present que mai.
Has entès el nostre paper i l’has explicat al món encoratjant-nos a reclamar una visibilitat i lideratge que mereixem perquè som qui tenim cura de les persones des del naixement fins a la mort. Ara, la teva mort ens deixa un buit a tots, un sentiment de dolor perquè comunicaves amb el cor i amb llibertat. Sempre recordarem la nit dels Premis Infermeria i Societat, ara fa tres setmanes, gaudint de la teva presència en un acte ple d’emocions, on vàrem intentar reconèixer i agrair-te la teva capacitat per comunicar als ciutadans de manera alegre i clara els valors de les cures infermeres, la humanitat i el nostre talent. Gràcies pel teu amor i per tot el que ens has ensenyat. Les infermeres catalanes et portem al cor.
