Elisabeth Vives, després d’haver realitzat diverses tasques assistencials i de gestió dins el SEM, va ser nomenada Directora d’Infermeria del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Elisabeth Vives ha estat a la Central de Coordinació Sanitària, com a infermera coordinadora de trasllat interhospitalari de malalt crític, com a infermera assistencial en diferents bases SEM i liderant el projecte Sanitat Respon des de l’inici, el 2001.
Ara, al capdavant de la Direcció d’Infermeria, lidera els 261 infermers i infermeres que conformen el 36% de la plantilla total que han rebut de bon grat aquest nomenament doncs feia 14 anys que no existia aquesta figura de direcció.
Parlem amb Elisabeth Vives per saber de primera mà quines tasques haurà d’assumir i quins reptes es troba la Infermeria d’Emergències Mèdiques.
Per què ha costat 14 anys restaurar la figura de Directora d’Infermeria?
No ho sé. Suposo que les diferents direccions tenien uns projectes diferents i anomenant Direccions Assistencials Globals era suficient. No només va passar al SEM. Va haver-hi Hospitals on les direccions d’infermeria també van caure. Suposo que va a modes de gestió i en aquell moment algú va decidir que al SEM no feia falta.
S’ha reclamat al llarg d’aquests anys?
Els professionals han reclamat a les diferents direccions que hi ha hagut al SEM que restauressin la Direcció d’Infermeria. Han hagut de passar 14 anys fins que finalment algú ha entès que s’havia de posar de nou aquesta funció.
Com vas acabar accedint al càrrec?
Jo he estat realitzant tasques de gestió i direcció dins de l’empresa durant aquests últims anys i ja havia dirigit un servei portat per infermeria que era Sanitat Respon. En el moment que van plantejar tornar a instaurar la figura jo estava dirigint un altre servei i em van proposar si a més a més volia portar la Direcció de la Infermeria i la veritat és que no vaig dir que no. És un orgull.
Ara ja fa un parell de mesos, la teva rutina i les funcions que duus a terme quines són?
El meu temps s’ha de fragmentar molt que com ja he dit no només porto això. Durant aquest temps el que estic fent i no he acabat és copsar el que la infermeria del SEM vol ser en el futur. Jo tinc les meves idees i les meves línies però si aquestes no coincideixen amb el què la gent vol doncs les haurem d’ajustar. A part també d’intentar reorganitzar els processos interns de la infermeria també vaig pels territoris a escoltar el que la gent em diu per veure què podem fer i entre tots muntar un projecte comú per tota la infermeria del SEM.
Com a SEM teniu aquesta seu central però teniu gent a peu de carrer per totes les comarques i províncies, com t’hi relaciones?
Vaig a parlar amb ells per tot el territori. Anem el Cap Territorial que és metge i amb el Sotscap que és infermer i que són els responsables directes dels professionals al carrer i muntem les reunions on m’expliquen com ho veuen tot i jo contesto i explico el que puc i em deixen i amb això farem el projecte.
De moment pots dir que està sent positiva l’experiència?
Sí. Jo crec que és bo. Per ells i per mi i pel SEM en general.
Quines àrees més has de controlar a part de la infermeria al carrer?
També tenim infermeria a coordinació i fent consultoria telefònica. Aquesta és una de les tasques més complicades, ja que aquest personal dóna recomanacions sense veure el pacient i ha de fer un triatge acurat per derivar a un lloc o altre la demanda. També hi ha infermeria que coordina recursos assistencials, és a dir, decideixen com gestionar les ambulàncies i quan cal enviar-ne una i de quin tipus segons les trucades.
A banda, dins el SEM també comptem amb la Unitat de Serveis Especials que compta amb 23 professionals. Aquesta és una unitat molt preparada en medicina tàctica: treballen amb el servei de Mossos d’Esquadra i amb els Bombers davant d’incidents crítics com ara atemptats o catàstrofes. És un equip especial perquè s’ha hagut d’entrenar i formar junts als cossos de seguretat.
I com està sent la relació amb les altres figures de direcció?
Bo. Pel que fa a la filosofia professional cadascú parlarà amb la seva gent seguint una línia concreta però pel que fa a la manera de treballar no tindria sentit que donéssim directrius diferents des d’Infermeria i des de Medicina. L’assistència en si és tot un procés i no el podem dividir.
Estàs descobrint moltes mancances per aquests 14 anys sense cap persona desenvolupant aquest càrrec?
No perquè poc o molt la gent sempre ha anat expressant el què volia i poc o molt, com que no hi havia una direcció, cada territori, amb els caps i sotscaps i l’antiga direcció d’operacions on jo també hi era, ja fèiem coses dirigides a la infermeria. El que passa és que no hi havia la visibilitat que hi ha ara. Abans ho feies però qui ho organitzava era la Direcció d’Operacions en general i el cap visible era un metge. Jo era la seva segona i a nivell d’infermeria ho treballàvem amb els sotscaps que són infermers. Què passa? Que això al carrer no es veu ni es viu així perquè quan parlen de la direcció veuen un metge. No vol dir que no pugui dirigir a la infermeria com que una infermera no pugui dirigir a un metge perquè dirigir és dirigir. No és fer de metge ni d’infermera, és gestionar. I això ho pot fer qui tingui capacitat de fer-ho amb independència del seu status professional. Al final, si tu ets infermera i estàs dirigint un col·lectiu ampli on poden haver infermers, metges, tècnics, administratius, el que has de fer és marcar línies de direcció i per cada tema en concret envoltar-te dels que en saben.
Fins ara el conseller de Salut era un politòleg i de sanitat sabia el que sabia. S’envoltava de gent què sabia el que s’havia de fer i els hi preguntava als experts. Això és el que ha de fer un gestor. Un gestor no ha de saber de tot, ha de saber gestionar i a partir d’aquí dirigir, liderar equips, cohesionar. Jo sé de moltes coses però no en sé de tot. Pels projectes importants buscaré a qui en sàpiga.
Comptant amb tots els elements com ara la distribució territorial?
Sí i amb transversalitat. No cal comptar sempre amb la gent que està més a prop que ara la tecnologia ens dóna moltes oportunitats per treballar en projectes a distància. Treballes en xarxa i fas projectes on participa tothom perquè els territoris són molt diversos i el que pot funcionar a Sabadell, Terrassa o Barcelona, no encaixa a l’Alt Pirineu. Hem de respectar les característiques de cada territori perquè enlloc hi ha el mateix tipus de pacient, ni de recurs, ni de suport sanitari. A Barcelona i a l’Àrea Metropolitana hi ha molts Hospitals que estan molt especialitzats però a Berga no. Aleshores la infermeria i els metges d’allà tenen unes peculiaritats i es troben amb una sèrie de coses i de casos que a Barcelona poden gestionar amb uns recursos que allà no tenen. Hem d’intentar que tothom pugui treballar amb la màxima seguretat possible per ells i pels malalts. I amb el màxim suport i recursos que els puguem oferir. Per aquí anem.
Quins reptes es troba el personal d’infermeria del SEM que no es troba el d’un hospital?
La diferència bàsica és que el personal d’infermeria d’emergències treballa al carrer, en un territori totalment hostil. Quan dic al carrer no vull dir només al carrer. També a un domicili o a un poliesportiu. És a dir, fora d’un lloc tancat com és un Hospital. Un dels problemes que això té és que la gent sent i veu tot el que fas. Has de mesurar aleshores com et comuniques amb els teus companys. En un hospital li dius al familiar que s’esperi un moment fora, al carrer això no ho pots fer.
Han de tenir una actitud i una manera de fer especial aleshores?
Sí. Però per accedir a aquesta feina el què es demana és una formació molt específica que es basa en màsters o postgraus en emergències. És important tenir coneixement però aquí l’experiència és clau.