Només el 44% dels metges que aquest dissabte realitzen l’examen MIR tindran l’opció de triar plaça d’especialitat. Aquest percentatge es deu al fet que hi ha 15.475 aspirants per a 6.797 places.
Marcos Pérez Carrasco és metge de medicina intensiva a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i tutor de residents d’aquesta mateixa especialitat des de fa set anys. Donat que es pot estudiar Medicina a moltes universitats, Pérez descriu el sistema MIR com un embut. “Formem molts metges que, pel nostre sistema actual, si volen seguir dins la sanitat pública, necessitaran una especialitat a la que potser no poden optar”, explica. I afegeix que aleshores “es troben sense sortides professionals més enllà d’algunes privades on no et demanen especialitat”.
Si bé Pérez reconeix que en algunes especialitats hi ha superàvit, en general creu que falten especialistes. Com a tutors, Pérez trasllada una sensació col·lectiva: que cada cop es forma menys gent, que en certes especialitats es limiten les places en oferta i això fa que després quedin vacants. “Segons a quines especialitats formem menys residents dels que podríem perquè des del Ministeri no ens els assignen”, explica Pérez que afegeix que això fa que en acabar la residència aquests nous metges especialistes trobin feina directament i que encara en segueixin faltant.
Així, realitzar el MIR i obtenir un número que et permeti triar l’especialitat desitjada t’assegura, després de 6 anys de carrera i uns mesos forts d’estudi, feina i formació per a 4 o 5 anys més, depèn de l’especialitat, i un futur assegurat. Estudiar 12 anys pot ser la millor inversió de la teva vida.
Pérez parla dels residents d’avui com estudiants amb les idees i els objectius molt clars: “des del punt de vista clínic i d’investigació tenen molt clar el què volen fer i ho fan amb un concepte clar de seguretat del pacient i molt compromesos amb els seus principis”. Aquesta determinació ja comença quan milers d’aspirants a obtenir plaça es passegen els mesos previs per tots els hospitals per decidir quin és el que millor encaixarà amb la seva persona. “Un cop saben on podran accedir venen a veure l’hospital i s’interessen sobre tot per com es realitza la docència”, explica Pérez que destaca que des de fa uns anys a banda de visites particulars també es realitzen jornades de portes obertes on es faciliten els contactes dels tutors de cada especialitat i d’altres residents.
Vall d’Hebron forma en 47 especialitats a 163 places. Pérez observa que per absorbir aquesta quantitat de residents cal valorar l’índex d’ocupació en cada àrea d’un servei així com que també es pugui cobrir la seva formació. És per exemple el cas d’anestesia que compta amb 12 residents per any, 48 en total: “hi ha hospitals que no tenen tants tipus de cirurgia ni una unitat de cremats com nosaltres i no poden oferir certes competències formatives que aquí sí que tenim. Cadascú assumeix fins on pot arribar i té residents per formar també segons aquest criteri”. D’això depèn una o altra oferta de places.
Tot i la determinació de la que s’envolten un cop ja han passat els sis anys de carrera i s’han enfrontat a un examen estatal per a milers de persones, els metges que poden accedir a una formació especialitzada ho fan amb nervis, dubtes d’haver triat bé i por. També amb molta il·lusió. La valoració? Hem parlat amb 4 residents i per a tots ells és positiva.
Judit Riera, farmacologia clínica: “Recomano anar fer els simulacres al costat del més mogut per anar preparat”
Judit Riera és resident de tercer any de farmacologia clínica a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Recorda el moment de sortir de l’elecció de plaça amb sentiments contradictoris: “incertesa per com serà la teva vida a partir d’ara, si t’agradarà el que has triat, que et faran fer a l’hospital.. i molta felicitat al mateix temps”.
A Riera, a més, se li sumava que poca gent del seu entorn coneixia l’especialitat que havia triat i, ella, sense encara estar-la fent havia d’explicar-la a tothom. Ara, tres anys després, està completament satisfeta amb el que va escollir i l’explica juntament amb els seus companys a través d’un blog de residents de farmacologia clínica de Vall d’Hebron.
Judit Riera va estudiar Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i un cop acabada es va apuntar a una academia per preparar-se l’examen per a Metge Intern Resident. Recorda l’època com una etapa molt estressant: “cada dia anava a la facultat i ens enclaustràvem amb sis o set companys més. Es percebien moltes ungles mossegades, pentinats de guerra, cuetes molt altes, gent que inclús dormia a la facultat si venia de lluny…”.
Aquest ambient també es traslladava a casa on Riera recorda que tothom anava més en compte a l’hora de parlar-li, que ningú li deia res negatiu i eren més tolerants si estava més irritable. Nou mesos estudiant entre 8 i 10 hores van fer que Riera descrigui avui el MIR “com un embaràs”.
Arribat el dia de l’examen, Riera destaca la necessitat que tenia de tenir-ho tot preparat fins i tot una setmana abans. “Jo volia portar el meu cafè amb llet, tres peces de fruita, tres bolígrafs, llapis… tenia una llista feta. Vaig arribar una hora abans a la facultat d’economia a la Diagonal amb els meus pares i no trobàvem cap bar ni restaurant on agafar-me el cafè… si una cosa falla el dia de l’examen, se’t fa un món”, explica.
Riera també recorda trobar els companys allà esperant, alguns llegint, altres xerrant i sentir-se més nerviosa abans d’entrar que no un cop va veure les preguntes. Reconeix que sempre hi ha coses que sobten i poden desestabilitzar-te com ara que en el seu any, d’estadística, branca que portava molt bé, només van sortir 7 preguntes mentre que l’any anterior n’hi havia hagut 35. “També s’ha de tenir molt en compte la gent que tens al teu voltant, hi ha gent que estressa molt: un no parava d’estornudar i un altre movia el peu i feia tremolar la taula… recomano anar a fer els simulacres al costat del més mogut per anar preparat”, riu.
Anatomia patològica, medicina preventiva o farmacologia clínica eren les tres especialitats que més li cirdaven l’atenció. Per escollir una va visitar o va fer trucades a hospitals de Catalunya, País Valencià i Aragó. Diu que no estava preocupada, ja que sempre són les especialitats quirúrgiques o assistencials les que primer s’acaben. Es va decantar finalment en base a com es gestionava cada hospital: horaris, el tracte als residents, tema guàrdies… i també per prioritzar quedar-se a Barcelona.
Amb un 5.500 aproximadament al MIR, una noia que es trobava tan sols tres números davant seu es va endur una de les dues places que hi havia per farmacologia clínica a Vall d’Hebron. Van ser els minuts de més patiment concentrat que recorda per si algú altre s’enduia el que volia.
Arnau Salvany, al·lergologia: “el del Ministeri tecleja i tu has de comprovar-ho… estava alliberat però no sabia què acabava de passar”
Arnau Salvany va examinar-se fa tan sols un any. Ara mateix és resident de primer a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron a l’especialitat d’al·lergologia. Explica que encara està intentant assimilar la seva decisió però que està molt content. Amb pocs números més enllà del 2.500, Salvany va ser el primer de Catalunya en triar l’especialitat d’al·lergologia i, tot i que històricament també va ser dels primers en triar, només hi havia una plaça on ell volia formar-se, cosa que el feia estar nerviós. Abans de la tria, Salvany dubtava entre set o vuit especialitats: totes elles eren mèdiques i no quirúrgiques però algunes eren de planta i altres no. Si finalment va triar al·lergologia entre altres opcions com ara pneumologia, hematologia o endocrinologia va ser pel viatge amb AVE fins a Madrid.
Tot i saber que encara quedaven totes les places, pensava que triés el que triés s’equivocaria però per una sèrie de coincidències va acabar anant en un tren diferent al dels seus pares i al seu costat s’hi va asseure un senyor que es dirigia a un congrés d’al·lergologia. Salvany no parava de consultar vídeos de diverses acadèmies on s’explicaven les claus de cada especialitat i va acabar parlant amb ell i animant-se a col·locar al·lergologia com la primera opció.
Salvany recorda l’època del MIR com una etapa on semblava que ho estudiessis tot de nou, on cada dia acabaves amb molt mal de cap. En començar l’estiu va tornar a casa seva, a Lleida, i va començar a estudiar 10 hores al dia: “acabava d’estudiar i estava molt marejat. Vaig adaptar-me poc a poc però a la nit necessitava sortir una estona o anar al gimnàs”, recorda Salvany. Finalment, com altres companys, l’acadèmia els hi va donar l’oportunitat de fer un simulacre al mateix lloc de l’examen. El va fer a la facultat de Física i si bé recorda els nervis va sortir-ne content. A més, destaca que va aprofitar per fer el simulacre sense anar al lavabo per acostumar-se i així el dia de l’examen no perdre estona.
“Jo no faig molt de cas del que em diuen en general i en aquell moment ens deien que no estudiéssim més… vaig estar tot l’últim dia i fins i tot una hora abans d’entrar llegint, com si fos un examen de l’ESO!”, sosté Salvany. Va arribar mitja hora abans i va trobar-se que tothom ja havia arribat i a un dels seus millors amics amb una bossa preparada per si tenia nàusees. A més, riu en recordar que “semblava que fos un berenar més que un examen perquè tothom portava més menjar que bolígrafs”. Per destensar, li va servir molt el cas d’una noia que va arribar mitja hora tard però tot i això, com encara estaven explicant el funcionament, van deixar que fes l’examen però un cop la van anar a identificar, s’havia deixat el DNI. No sap com va acabar la història quan va anar a buscar-lo doncs ja es va centrar en l’examen.
Va sortir amb l’idea que li havia anat malament però semblava ser que tothom pensava el mateix: “si a tots ens havia sortit malament, entraríem els menys dolents, vaig pensar”. Salvany no va voler fer cas de les correccions de les academies i va decidir “viure a Matrix” durant uns dies. Amb les notes oficials i les correccions estava més nerviós que el dia del MIR en si però ja en sortir el percentil i veure que podia triar tot el que volia fer ja es va relaxar. Tres mesos de vacances i de ruta per hospitals el van fer acabar triant al·lergologia a la Vall d’Hebron: “a Madrid ens van anar cridant i asseient i tothom estava nerviós apuntant les seves opcions i saltant quan escoltava alguna que s’assemblava a la plaça que volies. En el moment de triar recordo esforçar-me per estar molt atent, el del Ministeri tecleja i tu has de comprovar-ho… estava alliberat però no sabia què acabava de passar”.
Josep Balanyà, urologia: “és un treball molt exigent però també molt bonic i que val molt la pena”
Josep Balanyà és resident d’urologia a la Clínica Puigvert. A l’hora de triar-la encara dubtava entre aquesta especialitat o la d’oftalmologia o otorrinolaringologia. Finalment, amb tan sols un número 1.212 va endur-se l’última plaça d’urologia a Barcelona, on aquest any hi ha 8 places per ocupar. Recorda que potser pots voler molt fer una especialitat però no pot acabar sent i per això és necessari dibuixar-te diferents opcions.
Sabent que potser t’hauràs de conformar és millor tenir on triar també perquè com destaca Balanyà, “les residències són dures a nivell d’horari laboral, de càrrega de feina i a vegades t’emportes a casa preocupacions i material per estudiar i llegir”. Donada aquesta realitat, és necessari doncs estar convençut d’allò que tries: “és un treball molt exigent però també molt bonic i que val molt la pena”.
Balanyà va començar a preparar-se amb temps, tot just començar el sisè curs de Medicina a la facultat. Anava els dissabtes a l’acadèmia per anar-se situant poc a poc i així portar-ho ja més o menys bé quan arriba juny i acabes per fi la carrera. Recorda que a partir de l’estiu va ser quan va començar l’estudi fort: “estudies cada dia entre 8 i 9 hores i només descanses els diumenges que evidentment els aprofitaves més que mai”.
Tot i entrar en l’última etapa i que normalment s’entengui com a època de vacances, Balanyà recorda que durant l’estiu encara era suportable. El fet que hi hagués molta llum a totes hores ajudava. En canvi, amb l’hivern ja a sobre, quan fa fred, Balanyà recorda que en general tant ell com els seus companys van deixar de sortir, de socialitzar-se o de fer esport. A banda del fred i la foscor també s’apropa la data de l’examen i els nervis són més forts.
Si bé Balanyà creu que “el MIR és una època dura amb molts mesos d’estudi concentrats”, també destaca que “t’ajuda a recordar coses útils i sents que t’estàs formant”. Explica que a les acadèmies, unes setmanes abans et fan simulacres a la mateixa aula on faràs l’examen i opina que això ajuda molt, “crea uns nervis que el dia del MIR real et fan estar més tranquil perquè ja coneixes l’aula i el procediment”.
Els següents passos en sortir de l’examen, i “després de pensar que t’ha anat molt malament”, és corregir la prova a les acadèmies per fer-te una idea de quin número seràs. És aleshores quan els metges que opten a plaça comencen a anar a hospitals per parlar amb metges especialistes i residents per veure com seria treballar allà.
“Amb diverses idees al cap vas a Madrid i el dia de la tria és molt pitjor que el de l’examen: potser del que tu vols queden poques places i quan la gent va triant i veus que cada cop en queden menys…”. Balanyà recorda la tria amb patiment però finalment va poder accedir a l’especialitat desitjada i a Barcelona i ara no dubta en afirmar que “ha valgut molt la pena”.
Violeta Uriach, família i comunitària: “s’ha d’analitzar quina és la millor especialitat per a tu abans que quina té més bona nota”
Violeta Uriach és resident de Medicina de Família i Comunitària de quart any al CAP Roger de Flor a la Dreta de l’Eixample de Barcelona. Entén que fent família et pots prendre l’examen d’una manera diferent. Les seves 1.914 places representen gairebé un terç de l’oferta. A Catalunya hi ha 292 places. Uriach, que també és vocal del grup de residents de la CAMFIC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària) opina que la relació de que Medicina de Família sigui de les darreres a ser triada amb que és de les menys valorades no té sentit. “En el meu any, la primera persona en triar família ho va fer amb un número 40”, indica Uriach, que pensa que “família és una especialitat que sí que vol fer molta gent”. De fet, assegura que “la gran majoria dels meus companys els hi agrada fer família, volien fer família i són famíliaconvençuts”. També creu que “a vegades hi ha una mica de numeritis: hi ha gent que si dubta entre dos i veu que família és més baixa i ha tret un bon número, tria l’altre” “Crec que s’ha d’analitzar quina és la millor especialitat per tu abans que mirar això”, observa.
Com una de les família convençudes, opina que “un metge de família que acaba la residència té moltes possibilitats on triar”. Explica tant que a Barcelona hi ha molts centres d’Atenció Primària que busquen metges de família amb contractes interessants com que si es vol fer rural pots fer rural o que si vols fer urgències pots triar entre CUAP o ambulància.
Tot i tenir menys pressió, també recorda l’època del MIR com una època de nervis. En el cas d’Uriach, a més, que va estudiar fora l’últim curs de la carrera, s’hi va sumar el començar més tard la preparació de l’examen. Inicialment ho va viure amb molta angoixa: els seus companys ja feia temps que estudiaven i no coneixia a ningú del seu grup. S’ho va prendre com un repte i tot i dur un any menys de preparació el seu grup era molt distés i no tant competitiu o bé comparatiu com en altres grups, segons el que li explicaven els seus companys.
Un cop l’examen va passar va haver de viure el dia de Madrid: “jo era de la segona tongada en triar i vaig estar tres hores dins el Ministeri envoltada de gent que no parava de tatxar llistes però finalment vaig poder triar sense problema i quan vaig marxar encara hi havia places dins la meva unitat docent”.
