El sistema sanitari espanyol és, encara, bàsicament públic. El 70% de la despesa el cobreixen els impostos. Per això no és especialment onerós: va suposar el 8,8% del PIB en 2017, segons l’OCDE. Menys que la mitjana de la Unió Europea. També ho fa sensible a les decisions dels seus gestors polítics.
Les competències en sanitat són autonòmiques. No obstant això, la convocatòria d’eleccions generals del 28A posarà en l’aparador les ideologies sanitàries que representen diferents maneres d’entendre l’assistència sanitària: major o menor pes dels serveis privatitzats, ampliació o restricció de prestacions públiques, autorització per a reposar o ampliar les plantilles de professionals… Elements que després es traslladen a la qualitat d’assistència als pacients.
Així, l’aplicació de retallades sanitàries derivada de la reducció de la despesa pública que va dissenyar el PP ha fet que la inversió pública actual sigui molt semblant a la qual va haver-hi en 2008: 74.000 milions en 2016 (últimes dades oficials ajustats a inflació) pels 80.000 de gairebé una dècada abans. El pic de despesa va ser en 2009 amb 84.500 milions. A partir de 2010, amb Rodríguez Zapatero encara en la Moncloa, va començar a caure i romandre dos cursos en la franja dels 68.000 milions. Això és entorn del 15% menys de recursos. En 2015 es va iniciar una remuntada. Mentrestant, la sanitat privada ha anat a l’inrevés: 28.000 milions en 2008. 30.000 en 2016.
Treure recursos ha fet, per exemple, que, a Espanya hi hagi actualment menys llits hospitalaris que el 2012. El Catàleg Nacional d’Hospitals del Ministeri de Sanitat mostra que 2018 es va tancar amb uns 158.000 llits per les 162.000 que hi havia el 2012.
Les urgències
Encara que no sigui una idea intuïtiva, els famosos col·lapses en els serveis d’urgències hospitalàries estan molt relacionades amb la capacitat en les plantes i els seus llits disponibles. Els pacients allotjats en la urgència, si han de rebre un tractament més prolongat, no es deriven fins que s’allibera alguna plaça en les, normalment, plantes superiors. Entre les primeres raons que saturen urgències, els professionals han assenyalat “l’espera per a hospitalització” o “l’atenció de pacients hospitalitzats sense llits”. Dos assumptes estructurals. Entre els mites se subratlla que es pugui reduir els col·lapses a força d’inaugurar àrees d’urgències més grans.
Entre els governs autonòmics (responsables últims de dissenyar els pressupostos per a sostenir l’atenció sanitària), els que més han recorregut a l’anomenada col·laboració públic-privada per a, en les seves paraules, promoure l’eficiència i sostenibilitat del sistema han estat els de la Comunitat de Madrid i Comunitat Valenciana al comandament del Partit Popular. En Llevant van estrenar el model Alzira de concessió a una societat privada de l’atenció sanitària amb l’hospital de la Ribera. Un sistema que es va estendre per la resta de departaments sanitaris valencians. El ja sortint executiu de Ximo Puig (Pspv) va revertir precisament aquest centre sanitari a la gestió pública directa.
A Madrid, el model 100% externalitzat s’ha aplicat a cinc hospitals. Els tractaments resulten, finalment, més costosos segons va analitzar la Cámara de Cuentas en el seu informe preliminar sobre els processos de privatització, unes conclusions que es van evaporar de document final després de les al·legacions del Gobierno autonòmic per a les quals es va recórrer a l’actual cap de gabinet en el president del PP, Pablo Casado, Javier Fernández-Lasquetty, precisament un dels principals impulsors de la gestió privada de la sanitat pública en la Comunitat de Madrid. Fórmules similars han estat aplicades per la Xunta de Galícia o la Junta de Castella i Lleó a l’hospital universitari de Burgos, l’HUBU, la factura del qual s’ha multiplicat diverses vegades.
L’exemple de model de gestió més recent ha arribat amb el nou Govern andalús format per una coalició entre Partit Popular i Ciutadans. Allí, ja en la sessió d’investidura de Juan Manuel Moreno Bonilla, es va sentir l’argumentació pròpia del PP d’Esperanza Aguirre a Madrid sobre la manera de dirigir el sistema sanitari. Aquest mes de març l’Executiu de PP i Ciutadans ha anunciat que preveu ampliar aquesta fórmula dels concerts amb centres privats amb 15,5 milions més per a agilitar les llistes d’espera, i baralla ja “externalitzar” aquest servei “en benefici dels pacients”.
Amb tot, els últims exercicis han vist com els responsables polítics bolcaven els diners cap als hospitals mentre perdia força l’atenció primària. El 1982 representava el 20,2% de tot el pressupost sanitari públic. En un declivi sostingut, en 2017 es va col·locar en el 14,2%. La deterioració progressiva i acumulada en aquesta baula del sistema ha acabat per provocar l’últim remolí de protesta a la fi de 2018 i el començament de 2019.
La sanitat espanyola disposa de menys mèdics de primària que a Europa: la mitjana està en uns 7,4 per cada 10.000 habitants pels 9,7 a la UE. Quant a infermeria, hi ha unes 6,6 professionals per les 8,8 a la UE. Fa només dues setmanes, els facultatius de centres de salut es van concentrar enfront del Ministeri de Sanitat oferint alguns relats sobre la càrrega de treball que les plantilles precàries i minvades els imposa.
L’Atenció Primària és una peça clau per a, fins i tot, millorar l’eficiència del sistema perquè ara fins a un 20% de la despesa sanitària es malgasta per falta d’inversió en medicina família i medicaments genèrics. Aquesta setmana, el Ministeri de Sanitat va distribuir als consellers autonòmics de sanitat la seva proposta sobre Atenció Primària entre la qual inclou promoure un contracte, almenys de dos anys, per als MIR que acabin medicina de família. L’objectiu és que cada sanitari tingui un contingent de 1.500 pacients per professional.
Precarització de plantilles sanitàries
L’escassetat de metges en aquesta disciplina respon a una mescla de precarització en les condicions laborals i planificació totes dues sota la competència de responsables polítics. L’oferta de places MIR, el sistema d’especialització, va caure un 10% entre 2011 i 2014 al costat dels pressupostos sanitaris, i en 2019 no arriba encara al nivell de fa vuit anys. Hi ha un dèficit reconegut de 4.000 especialistes. Medicina de família és una de les principals damnificades.
La desinversió va portar a l’exclusió d’amplis grups de persones del sistema sanitari públic (com els immigrants irregulars), l’eliminació de certes prestacions (com la reproducció assistida a lesbianes i dones sense parella) o a ampliar el copagament farmacèutic. Diverses d’aquestes mesures s’han revertit. Unes altres, com la reproducció, quedaran en l’aire.
Les famílies paguen més
Al mateix temps que es donava una deterioració del sistema públic, la sanitat privada no ha parat de créixer. Les clíniques privades no benèfiques van ingressar 1.615 milions d’euros públics en 2017, segons l’última anàlisi disponible de DBK, encadenant cinc anys seguits d’increment (un 13% més). Les asseguradores han passat de facturar 6.900 milions en pòlisses a uns 8.000 milions.
El mercat engreixa. La facturació ha augmentat tant pels diners que arriba de les asseguradores com pel dels concerts o concessions amb els governs. El nínxol ha creat grans corporacions (algunes multinacionals) com Quironsalud, Vithas-Nisa, HM, HLA i Hospiten que sumen 3.900 milions en ingressos, dos terços d’un mercat a l’alça mentre decau el sistema públic.
Amb aquest panorama, la despesa sanitària en el sector privat ha escalat de 27.450 milions el 2012 a 29.995 el 2016, segons reflecteixen les dades actualitzades a inflació de l’últim Sistema de Comptes de Salut del Ministeri de Sanitat. Les famílies són les que desemborsen la majoria d’aquests diners. 23.900 milions, el 81,5%. El camp s’ha adobat de tal manera que en aquests anys han proliferat noves formes de negoci com les plataformes pay-as-you-go, abones el que consumeixes. Fórmules destinades a captar el flux econòmic que no para d’arribar a l’assistència privada. Empreses que es publiciten subratllant la deterioració pública: “Amb les seves limitacions i esperes”, “evitant les llargues llistes d’espera de la sanitat pública”. Reclam per a clients.
