“Estàvem un dissabte a la tarda nit prenent alguna cosa. Tenia a la meva filla de sis anys asseguda a la meva dreta i de sobte em va agafar la cama, es va posar dreta, boquejava però no emetia cap so, tampoc podia tossir. Es va dur la mà al coll, li vaig preguntar si s’havia ennuegat però la cria no estava menjant res. Em vaig posar dreta, la vaig girar i la vaig inclinar sobre la meva mà per anar a donar-li un copet a l’esquena amb la meva altra mà entre els omòplats i llavors el meu fill mitjà, de nou anys, es va avançar i li va donar dos cops forts a l’esquena i va sortir disparat de la boca de la meva filla un tros de gel. Com la nena ens va explicar després, en anar a escurar l’últim glop del refresc, va fer el típic gest de tirar el cap enrere per acabar el culet que quedava i es va ennuegar amb el gel”.
La història la recorda la metgessa navarresa Ana Campillo, que ja va explicar la gesta del seu fill en un fil de Twitter que es va fer viral. Marta Nonide Robles, metge del SAMU-Asturias, posa alguns exemples similars: “Una nena de 10 anys va aconseguir alliberar la via respiratòria de la seva mare, que s’havia ennuegat amb una cloïssa, i una altra nena de 12 va salvar a la seva àvia d’un altre ennuegament. Dos nens han donat instruccions de reanimació cardiopulmonar als adults en cas de parada cardiorespiratòria. S’han multiplicat els casos de nens que truquen el 112 perquè el seu familiar no desperta o ha patit un accident”.
Aquestes històries amb final feliç tenen molt més en comú que la valentia dels nens protagonistes: tots aquests petits herois i heroïnes reben en els seus centres escolars formació en primers auxilis. Però, tot i que en el Reial Decret que estableix el currículum bàsic d’Educació Primària apareix fins en cinc ocasions la inclusió dels primers auxilis, la veritat és que, com assenyala Nonide, que està darrere del projecte RCP des de la meva escola, les autoritats “no donen una guia detallada de qui, com i en quin moment o assignatura han d’impartir-se. Això deixa als col·legis la potestat d’introduir-los a la seva manera”.
Això queda clar quan Campillo i Nonide expliquen les diferències de l’aplicació de la norma entre Astúries i Navarra. A Astúries, és personal d’infermeria d’associacions com Amb les teves mans pots salvar vides, que gestiona Nonide, els que van als col·legis a demanda el professorat. “Al principi anàvem d’escola a escola proposant als profes o directors. Tenien molts dubtes que aquests tallers fossin apropiats, sobretot amb nens tan petits -fins i tot de cinc anys-“, matisa, però “el boca a boca va funcionar. I ara mateix tenim una tremenda llista d’espera”.
Ana Campillo deia en el seu fil viral que “a Navarra som molt afortunats”. I no li falta raó: el Govern de Navarra té un conveni amb l’associació de sanitaris L’ABC que salva vides, pel qual aquest personal forma a professorat, especialment d’Educació Física, perquè en els últims anys de Primària i primers de Secundària, en un parell de sessions per curs, l’alumnat aprengui “si una persona respira o no, la maniobra d’inici per a la reanimació cardiopulmonar i les maniobres d’ennuegament”.
Per què és necessari
Marta Nonide reconeix haver anat a domicilis on nens petits han estat sols hores amb l’adult que els cuidava mort o desmaiat. “Però el 2012 una nena de 8 anys em va trucar al 112 perquè la seva àvia s’havia desmaiat. Va contestar a totes les meves preguntes i vaig entendre que es tractava d’un ictus. Al costat del seu germà de 6 anys va complir totes les instruccions i va posar a la seva àvia en posició lateral de seguretat amb la meva guia. L’ajuda va arribar en 10 minuts i la seva àvia es va salvar. Així que vaig entendre que els nens més petits eren els més desprotegits, però també els que millor anaven a trucar i a obeir al 112 en cas d’emergència. Era qüestió d’adaptar la formació”.
Al web de RCP des del meu cole s’afirma que els països nòrdics formen als seus escolars en les maniobres d’atenció a l’emergència. Per això, la seva taxa d’eficàcia en salvar la vida d’un pacient en aturada cardíaca sobtada és superior al 70%. A Espanya aquesta taxa és inferior al 10%. Els ciutadans espanyols arriben a la vida adulta sense estar capacitats per reconèixer una parada cardiorespiratòria o per fer una reanimació cardiopulmonar eficaç.
Ana Campillo explica per què és important que la població tingui nocions de primers auxilis amb un argument incontestable: “En situacions d’una parada, d’un ennuegament, la teva vida depèn del que sàpiga la persona que tens al costat. Hi ha unes mínimes mesures o coneixements que es poden considerar gairebé un deure cívic”.
Marta Nonide, per la seva banda, es mostra partidària de començar a ensenyar aquestes nocions com més aviat millor. “Poden començar a mecanitzar amb els seus peluixos, de manera divertida i desproveït d’angoixa, les maniobres de reanimació cardiopulmonar i les de desobstrucció de la via aèria”. Si les comencen a mecanitzar de forma correcta amb cinc anys, les normalitzen i repeteixen cada any, explica l’experta, “en arribar a l’adolescència (quan realment siguin capaços d’aplicar-les de manera efectiva) ja tindran els conceptes gravats. Hi actuaran sense pors ni dubtes. Com més grans són els alumnes (i no diguem si el curs es dóna en adults) més difícil és que interioritzin les maniobres i les apliquin correctament en un moment d’emergència real”.
Campillo és molt conscient que no es pot sobrecarregar el currículum escolar, per això compara les sessions anuals de primers auxilis amb la pràctica repetida de simulacres d’evacuació i proposa que “aquest tipus de tallers i de formació es faci de manera generalitzada en l’àmbit escolar i també en els centres de treball. Tallers curts i bàsics, però repetits en el temps, perquè tot el que no s’usa s’oblida”.
Projectes virals i fàcilment reproduïbles
En el cas de nens i nenes petits, se’ls ensenya a trucar al 112, a diferenciar si algú respira o no i a tenir a mà (o aprendre) la direcció de casa seva per facilitar-la als sanitaris. Nonide explica que, amb els petits, canten la cançó de la Reanimació, la fama fins i tot ha travessat l’oceà. A part de cantar, els nens de cinc anys “podien aprendre la reanimació cardiopulmonar i el Heimlich [maniobra per salvar la vida en cas d’un ennuegament], amb els seus peluixos (no tenen força per als maniquís de la gent gran). I els encantava. I ho recordaven”. A la web, Marta Nonide comparteix nombrosos recursos, de manera que es mostra convençuda que el seu projecte és “fàcilment reproduïble”.
Les dues sanitàries reivindiquen que aquest tipus de formació a les escoles es faci de forma reglada i universal, perquè, assegura Campillo, “la formació en primers auxilis és desigual entre escoles i comunitats i es porta a terme a costa de molta voluntarietat de diverses associacions”. Per això, defensa que “cal que des de les administracions es reguli i pressuposti la formació, atès que és la forma més transversal i efectiva d’arribar a tota la població”.
Marta Nonide està convençuda que en quinze anys tindríem els números revertits pel que fa a la supervivència en casos d’aturada cardiorespiratòria si la formació en primers auxilis arribés de manera reglada a totes les escoles, “on captes i formes a el 99% de la població” . I en aquest afany, les famílies, afirma Nonide, tenim un paper fonamental: “Si les famílies veuen el que poden aprendre els seus nens, com són els tallers i els perden la por, comprenen que són vitals i els exigeixen en massa, les autoritats i governs es posaran per fi les piles”.
