Estem en el sisè mes de coneixement oficial de l’existència del SARS-CoV-2, i l’extensió de la Covid-19 sembla no tenir fi. El nombre de contagis i la irreparable pèrdua de vides humanes continua dia a dia. El coronavirus s’estén invisiblement i mortal arreu del món. Diàriament hi ha nous casos i noves defuncions. Hi ha poquíssims racons del planeta que romanen lliures de la malaltia. I els responsables científics de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) calculen que necessitarem uns cinc anys per a tenir controlada la Covid-19.
Certament, la comunitat científica ha après en aquest temps moltes coses del virus i continua descobrint noves afectacions en el cos humà, però encara es desconeixen moltes més per a poder-li fer front amb garanties suficients. Es multipliquen els assajos i investigacions per a trobar medicaments i tractaments per combatre la malaltia i paral·lelament es treballa per trobar una vacuna efectiva. Mentrestant però, el nombre de contagis i el de morts continua. I ningú sap quant trigarem a trobar un fàrmac efectiu i en tenir a punt la vacuna. Els càlculs més optimistes la situen d’aquí 12-18 mesos.
Esperança i fracàs
No es pot perdre l’esperança que més d’hora que tard, els investigadors seran capaços de trobar una vacuna, i abans un tractament. Però pel davant, els ciutadans, la societat té encara un llarg camí per recórrer, fins a arribar a l’anomenada nova normalitat; perquè la majoria d’experts coincideixen a afirmar que res serà igual després de la pandèmia. Sens dubte, el tram més important, és el que queda. Abaixar la guàrdia, relaxar-se, pot portar rebrots o noves onades de contagis que podrien ser pitjors, ho adverteixen els responsables sanitaris.
El dilema dels governs és com trobar l’equilibri entre garantir la salut dels ciutadans i el retorn progressiu a l’activitat econòmica, perquè la crisi social i política, no sigui encara pitjor que l’emergència sanitària que vivim. El desconfinament és molt més difícil i complex que el confinament.
Per molt que tinguem el cor endurit, que els contagis i les morts formin part d’una estadística diàriai i que els mitjans de comunicació arribin a dir que és molt bona notícia que els contagis i les morts siguin inferiors a les del dia anterior, no podem qualificar aquesta reducció com a bones notícies sinó com a menys dolentes. El cert és que cada dia centenars de famílies queden orfes d’un ésser estimat i d’altres s’assabenten que en el seu entorn familiar, d’amistats, veïnal, laboral, o de coneixences, hi ha nous contagis, noves persones amb la malaltia.
Estem davant doncs, d’una catàstrofe sense pal·liatius, una destrucció de la vida humana, que feia molts anys que no havien viscut d’una manera generalitzada i tan cruel com ara. La comunitat científica ho havia advertit: la pandèmia ha arribat i no estàvem preparats; és per tant, un fracàs social, un fracàs de la humanitat, de la globalització i del creixement sense límits. Com afirmen molts científics de diverses disciplines, vindran noves pandèmies, i la solució no ha de ser reactiva, buscar tractaments i vacunes; per molt lloable que això sigui i per l’avenç científic que representi. La solució està en l’ecosistema, en la diversitat biològica, en la natura. I, no poden continuant alterant-la i maltractant-la com fins ara. Per tant, cal evitar que les noves possibles pandèmies no agafin dimensions com l’actual de la Covid-19.
No hi ha temps per a lamentacions, cal aprendre dels errors, treure’n lliçons i mentalitzar-se que haurem de canviar molts hàbits, que la nostra responsabilitat serà determinant per frenar l’extensió de la pandèmia i els possibles i previsibles rebrots. Hem de prendre consciència individual i col·lectiva que estem al davant de la pitjor emergència sanitària dels últims temps, que la situació és realment greu.
Què s’ha fet fins ara?
La principal mesura ha estat el confinament de la població. L’extensió del virus és tan ràpida, que la mal anomenada distància social, és totalment insuficient per evitar la propagació del virus. Per exemple, en les grans àrees metropolitanes com la de Barcelona, la de Madrid, o les d’altres grans ciutats, és impossible mantenir la distància física entre persones de més d’1,5 o 2 metres, sobretot als transports públics, fonamentalment al metro, però també en molts comerços, empreses, centres sanitaris; i fins i tot, al carrer quan ha començat la fase 0 de la també mal anomenada desescalada.
Quan s’ha autoritzat la pràctica d’esports individuals i sortir a passejar en dues franges horàries, una al matí i l’altre al vespre, s’ha posat de manifest, que sense ocupar carrils de circulació, les voreres són insuficients pels vianants. Tot plegat, encara molt més agreujat per les contradiccions sobre l’ús de les mascaretes, que finalment son obligatòries en l’espai públic quan no es puguin mantenir les distàncies. En altres països s’ha demostrat l’efectivitat de dur obligatòriament mascaretes al carrer i en tots els espais públics, per frenar l’extensió de la Covid-19.
La desinfecció constant dels llocs on hi passen moltes persones, ha estat també en altres països un element clau per frenar la propagació, aquí també ens hem quedat curts, en aquest àmbit. Fa un mes ja vaig escriure, que el pitjor error que havien comès arreu respecte al SARS-CoV-2, havia estat subestimar-lo a banda d’actuar tard, o no suficientment d’hora, o amb un excés de prudència, que ara tant reclamen els governs als ciutadans; moltes decisions no van ser del tot encertades. Donada la inèdita situació, tothom ha anat aprenent sobre la marxa i en funció de l’assaig/error.
El nombre de PCR i de tests també ha estat insuficient per evitar nous contagis i tenir una traçabilitat completa sobre els contactes de les persones que agafaven la malaltia.
La mobilitat als aeroports es va restringir massa tard, i sense controls de temperatura a les persones que entraven o sortien. No es van fer períodes de quarantena als que arribaven. Totes aquestes mesures suposen mitjans i diners, i com no estàvem preparats, malgrat totes les mesures que els governs han pres, amb la millor intenció i l’esforç econòmic que han suposat, moltes d’elles han arribat tard i no han estat suficients per frenar la pandèmia, que a Espanya suposa per ara, el terrible balanç de 27.960 defuncions i de 233.318 contagis. Prop de 100.000 persones hospitalitzades encara, i d’elles unes 10.000 ingressades a l’UCI. I, encara que hi ha hagut una forta disminució respecte als moments més àlgids del mes de març i d’abril, la realitat és que tot just la xifra de contagis comença a ser inferior als 500, i la de defuncions inferior a les 100. Però només uns dies enrere els nous casos superaven els 500 i les defuncions els 200. Afortunadament també compten, els que han pogut salvar la vida i s’han recuperat. Una xifra important: més de 150.000 persones.
La falta de previsió i de mitjans ha portat a la lamentable situació de ser el país on més sanitaris s’han contagiat de la malaltia (més de 50.700) per culpa de la manca d’equips de protecció individual, els EPI. També la tràgica situació a les residències de gent gran, quan eren els més grans, les persones de major risc, i, les actuacions tardanes i insuficients, també han portat a la tràgica xifra que més del 65% dels morts amb Covid-19 vivia en una residència.
El valor de les paraules
L’estat d’alarma ha suposat entre altres mesures el confinament de la població, menys dels anomenats serveis essencials que han hagut de sortir diàriament a treballar. El confinament ha estat doncs, un quedar-se a casa, i sortir només per raons de suport a familiars dependents o per adquirir productes de primera necessitat (aliments i medicaments). No ha estat pas una escalada a enlloc, ni el govern ni els ciutadans hem escalat res, per tant, no hem entrat ara en una fase de desescalada, sinó de desconfinament, ja que, progressivament en funció de les variables sanitàries fixades, els territoris que compleixin els paràmetres aniran progressant de fase, de les quatre previstes. Seria més apropiat haver parlat de desconfinament que no pas de desescalada. L’única escalada o puja alarmant, ha estat la de casos de contagis i defuncions per la Covid-19.
A banda d’una comunicació clara, transparent i precisa, les paraules són importants, i des del primer moment es va encunyar la desafortunada expressió distància social, per referir-se a la distància física o interpersonal que havien de mantenir els ciutadans per evitar contagis. Difosa a bombo i plateret pels mitjans de comunicació, i per tant, tan amplificada que si el govern se’n va adonar més tard, ja era molt difícil fer marxa enrere. Social és el fet relatiu o pertanyent a la societat humana, a les relacions entre els individus. Per això és un contrasentit l’expressió distància social. No ens podem separar d’allò que formem part. I, no podem anar en contra d’aquest sentit de pertinença, d’aquest esperit col·lectiu, de comunitat que es relaciona entre els seus membres. No es tractava de distanciar-se o separar-se de la relació, sinó de relacionar-se d’altres maneres, mantenint unes distàncies físiques obligades per l’emergència sanitària. Però mantenint l’esperit social, el de la pertinença.
Temps de resiliència
A partir d’ara, sí que serà molt oportú insistir en la prudència. Tothom vol tornar el més ràpid possible a la seva vida quotidiana, una quotidianitat, que s’ha encunyat com a nova normalitat, un nou eufemisme, perquè molts ciutadans pensen que molt normal no és l’estat de coses de la societat que teníem fins ara: la mort de refugiats i emigrants, la pobresa, les desigualtats, la manca de treball i de llar…
No podem perdre de vista la capacitat d’adaptació de l’ésser humà a les noves situacions. I, molt o poc nova, o simplement la mateixa normalitat, el que sembla clar que no hauria de ser igual. En aquest sentit, ens caldrà a tots aplicar molta resiliència en la seva accepció psicològica: capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies (Diccionari Enciclopèdia Catalana) i també en l’accepció ecològica del mateix diccionari: capacitat d’un ecosistema de retornar a la mateixa composició específica i a l’estat normal en ser afectat per pertorbacions o interferències.
Haurem doncs com a societat, de recuperar l’equilibri de convivència amb les altres espècies del nostre ecosistema, respectar el medi ambient, i decréixer en tots aquells àmbits industrials i socials que malmeten el planeta, si no volem que la pròxima extinció sigui la nostra, la dels humans.
La manca de civisme que cal evitar
En general i majoritàriament la població ha seguit disciplinadament les diverses obligacions que suposa l’estat d’alarma, llevat de minories, com sempre hi ha, que es creuen més llestos que ningú. El primer episodi, incívic, insolidari, imprudent, i molts altres qualificatius que comencen per “i”, va ser el de la fugida a les segones residències. Després molt poc exemplar ha estat l’actitud d’alguns propietaris de gossos, que aprofitant que eren dels pocs que sortien al carrer, passaven de recollir els excrements dels animals. També entre els que sortien a comprar, alguns llençaven al mig del carrer els guants que havien fet servir, els propis o els que els hi havien donat als comerços oberts.
Per últim, amb la recomanació i després obligació de portar les mascaretes en el transport públic, les mascaretes han acompanyat els guants en algunes voreres dels carrers. Ja en la fase 0, molts carrers s’omplen diàriament en les franges horàries permeses, i es fa impossible en molts casos mantenir la distància física, entre els que practiquen esport, la majoria sense mascaretes, i els que passegen, majoritàriament amb mascaretes. En els dos casos, els més incívics i irresponsables, s’han vist pels carrers amb grups i sense la/les distàncies requerides. També s’han vist ciclistes o persones desplaçant-se amb bicicleta i patinet massa a prop del de davant i alguns circulant per les voreres. A més cal sumar a aquests comportaments, els que no respecten les franges horàries i estan pel carrer en hores que no els pertoca.
L’obertura de les platges també ha provocat aglomeracions, amb els riscos pertinents. I, les manifestacions contra el govern espanyol, aplaudides per VOX i PP, saltant-se totes les normes, augmenten el risc de contagi i posen en perill el fre a la pandèmia.
Preocupant és l’actuació d’alguns adolescents que surten entre les 20 i les 23 hores, en grups de sis o més, sense mantenir la distància física i sense mascaretes. Alguns fins i tot, tocant-se i abraçant-se com si el risc no anés amb ells, temptant la sort i desafiant la malaltia. I, més greu encara les trobades i festes “clandestines” de joves, sense cap mesura de distanciament i seguretat. Alguna cosa ha fallat comunicativament si els avui joves, futurs adults, no són capaços d’interioritzar el perill i risc que suposa no seguir les normes.
Caldrà revisar els errors inicials, quan, al començament de tot, els responsables polítics i sanitaris treien importància al virus, i afirmaven que tindria menys incidència que la grip, que tindríem pocs casos en el cas que arribés aquí, que no afectava els joves, que no calien mascaretes, que era suficient amb rentar-se les mans i mantenir la distància física, i tantes altres afirmacions que amb la terrible extensió de la pandèmia han hagut de corregir.
Als territoris que ja han passat a la fase 1, s’han vist espectacles poc edificants com grups de persones en les terrasses dels bars, sense mantenir les distàncies i sense mascaretes. Tampoc ha ajudat gens, l’escassetat primer, i després la puja de preus, de fins a quatre vegades més, dels productes bàsics de protecció, com mascaretes, guants, i gel hidroalcohòlic. Fet que perjudica greument a les persones amb menys recursos.
Si no es respecten les normes, trigarem molt més a poder frenar l’extensió del virus. És l’hora de la responsabilitat individual i col·lectiva, ens juguem la salut, la nostra i la de tots els que ens envolten. Per això, no es pot abaixar la guàrdia, tota mesura de prevenció és indispensable. Només cal veure els rebrots haguts a Alemanya i Corea del Sud en zones d’oci per adonar-se’n que no podem jugar amb foc, que ens juguem tirar per terra tot l’esforç i sacrificis fets fins ara.
Quantes víctimes podem suportar?
El 2018 van morir a Espanya, un total de 427.721 persones, segons l’INE (Institut Nacional d’Estadística), són les dades més recents publicades el desembre de 2019. A març de 2020, només estan disponibles les provisionals del primer semestre del 2019. Tenint en compte que la població espanyola a 1 de gener de 2019, era de: 47.026.208 habitants, significa que aproximadament van morir durant l’any 2018, l’1% de la població.
El 96,3% de les defuncions van ser pel que s’anomenen, causes naturals (malalties). El 3,7% restant, s’anomenen causes externes (suïcidis, caigudes accidentals, ofegaments, submersions i sufocacions, i accidents de trànsit) en aquest ordre.
De les morts per causes naturals, en primer lloc, amb un 28,3% estan les provocades per malalties del sistema circulatori. En segon lloc, amb un 26,4% les causades per tumors. I, en tercer lloc, amb un 12,6% les que van tenir el seu origen en malalties del sistema respiratori. El 32,7% de defuncions restants, van ser causades per un ampli conjunt de malalties més minoritàries.
Les morts el 2018 van representar una taxa de 915,3 defuncions per cada 100.000 habitants. Fins ara la Covid-19 a Espanya representa per cada 100.000 habitants una taxa de 59,1 defuncions. Poden semblar xifres petites les morts fins ara amb Covid-19, però cal tenir en compte que són només les dades oficials de tres mesos i d’una sola malaltia, en comparació amb totes les morts hagudes el 2018 per qualsevol causa.
Si la comparació la fem amb el total de morts per malalties del sistema respiratori del 2018, la Covid-19 ja representa la meitat aproximadament d’aquestes. I, cal no oblidar que l’OMS ha reconegut darrerament que la mortalitat de la Covid-19 és 10 vegades superior a la de la grip.
Les xifres globals
Més dramàtiques són encara les xifres a escala mundial. A data de 21 de maig, estem a punt de superar els 330.000 morts. Actualment el creixement de defuncions, se situa entorn de les cinc mil diàries. S’han superat els 5 milions de contagis, i el creixement de nous casos diaris se situa entorn els 50.000.
El país més castigat són els Estats Units, ja han superat el milió i mig de casos, i les 93.600 defuncions, amb una taxa encara d’uns mil morts diaris.
Rússia ha passat a ser el segon país amb més contagiats, ha superat els 317.000, però té una taxa de mortalitat molt baixa, han mort 3.099 persones.
Brasil és el tercer país en contagis, més de 291.000, però amb una taxa de mortalitat per damunt de Rússia, però molt inferior al Regne Unit, Itàlia, França i Espanya. Més de 18.800 morts. És ja el sisè país amb més defuncions.
El Regne Unit és el quart país en contagis i el segon en defuncions, més de 252.000 i més de 36.100.
Espanya se situa en cinquena posició en contagis, i cinquena en defuncions. Ara hi ha més de 232.000 contagis, i més de 27.900 morts.
Itàlia és el sisè país en contagis, i el tercer en defuncions. Més de 227.000 contagis i més de 32.300 morts.
França és el setè país en contagis, més de 181.000, i es porta molt poca diferència amb Espanya respecte a les defuncions. Segons les dades de la Universitat Johns Hopkins, se situa en quarta posició, amb més de 28.100 morts.
Alemanya se situa en vuitena posició amb més de 178.000 contagis, i també amb vuitena posició amb defuncions, però amb la taxa de mortalitat més baixa entre els principals països europeus. No arriba als 8.200 morts. Bèlgica és la setena en nombre de morts, amb més de 9.100 difunts.
Turquia és el novè país en contagis, més de 152.000, i per sota dels 4.300 morts.
Entre els deu primers països tanca el rànquing Iran amb més de 129.000 casos, i per sobre dels 7.200 morts, en novena posició.
A Europa els països més castigats, no són tots els que tenen la taxa de mortalitat més alta per habitant. Bèlgica, Espanya, Itàlia, Regne Unit, França, Suècia, Països Baixos, Irlanda, Suïssa, i Portugal, en aquest ordre, tenen els percentatges més alts de letalitat d’Europa per la Covid-19.
Aquesta és la radiografia actual. No sabem encara en quins països pot evolucionar a pitjor. En alguns països no s’ha arribat al cim de casos (l’anomenat pic), en altres lliures fins ara de la pandèmia es confirmen contagis i arriben les primeres morts com a Madagascar. Per tant, fins que no estigui totalment controlada no coneixerem l’abast real que haurà significat la Covid-19 en l’àmbit sanitari. A escala econòmica, política i social tindrem conseqüències durant els pròxims anys.
La pandèmia ens deixa molts interrogants, per exemple: per què la mortalitat és molt més ferotge en uns països que en altres? Quins paràmetres socioeconòmics i culturals han pogut contribuir més a la propagació del virus?
Quines variables, com la densitat de població, poblacions amb més gent gran, ciutats i barris amb més índex de pobresa … Han estat determinants pel volum de casos i de defuncions?
Respostes que trigaran molt de temps. Caldran molts estudis i investigacions per conèixer les terribles fortaleses de la Covid-19 que han posat la societat del segle XXI en escac.
No malmetem doncs, el camí recorregut fins ara. Extremem totes les mesures de precaució. Respectem les normes i la distància física. Si no la tornada enrere pot ser infinitament més ràpida.