Dos mesos després de l’inici de l’estat d’alarma a l’estat espanyol i del començament de l’emergència de salut, parlem amb quatre testimonis directes dels canvis que la pandèmia del coronavirus ha comportat sobre el sistema sanitari i sobre la vida dels qui el fan funcionar.
Facultatius de diferents àmbits de la salut i amb diverses trajectòries ens relaten la seva vivència del pic de la pandèmia des de l’àmbit laboral i humà: desgast físic i emocional, resiliència, molta companyonia entre els equips sanitaris i la conclusió que cal invertir en el sector.
Xenia Font: “No saps la gravetat de la situació fins que no ho vius”
Especialista en endoscòpia digestiva, aquesta infermera va ser ubicada a la unitat de crítics de l’Hospital del Mar de Barcelona durant el pitjor moment de la crisi sanitària. “Si la gent hagués vist la situació allí, s’ho haurien pres més seriosament. Era catastròfic”, explica.
La dificultat de treballar en una àrea diferent de la seva i amb una patologia nova va ser compensada amb el treball en equip, que valora com el més positiu de la crisi. Lamenta la manca d’EPIs al principi de la crisi i reconeix un desgast físic i mental: “El respirador pitava, el monitor pitava… Arribava a casa, m’estava dutxant i encara sentia les alarmes”. Tanmateix, no ha necessitat fer ús del servei psicològic perquè “m’ha servit molt poder-ne parlar amb la família, els amics i les companyes”.
Manuel Samper: “Falten més sanitaris i menys polítics”
“La part bona és que hem fet pinya”, apunta el Metge adjunt a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. El facultatiu apunta que el més complicat de gestionar ha estat l’estrès físic i emocional, la manca de certeses sobre el coronavirus i el tracte llunyà amb les famílies dels malalts.
Samper espera que aquesta crisi sanitària serveixi per entendre que “s’ha de cuidar la sanitat”. El doctor assegura: “És important tenir hospitals bonics i equipats, però cal que les persones que hi treballen tinguin recursos i un mínim per poder viure el dia a dia i fer la seva feina com l’han de fer”.
Elena Hidalgo: “Ens hem unit més i s’ha fet una gran família”
Mentre la pandèmia de la Covid-19 s’emportava moltes vides, n’han seguit arribant d’altres. Hidalgo és llevadora a l’Hospital General de Granollers -que durant algunes setmanes va desplaçar les seves unitats de salut infantil a un centre de gestió privada requerit per la Generalitat- i ha assistit parts sospitosos de coronavirus en un “espai reduït i en condicions com si haguéssim retrocedit 20 anys”.
Per la banda negativa apunta: “Ens ha costat interioritzar que durant el part les dones no puguin estar acompanyades de la seva parella fins al darrer moment”. Per l’altre costat, destaca la resiliència i companyonia dels equips sanitaris. “Mentre a la majoria d’unitats hi havia morts i complicacions, nosaltres hem seguit vivint moments especials. Som afortunades sempre, i ara encara més”, reconeix.
Mireia Ortega: “Ens ha marcat a totes i ens ha fet créixer com a infermeres”
Va rebre un missatge al grup de classe demanant reforços per treballar a residències de l’àrea de Barcelona. No s’ho va pensar gaire i durant les setmanes pic de la pandèmia Mireia Ortega, estudiant de 3r d’Infermeria a la Universitat Rovira i Virgili, ha treballat a la residència de gent gran Jaume Batlle de Barcelona.
Ha tingut dificultats per compaginar-ho amb les classes i treballs del grau universitari, però “només trec coses positives, m’ha anat molt bé”. Els dubtes i les pors de la seva primera experiència sanitària fora de les classes es van diluir amb “infermeres del centre en què ens recolzàvem”.
Ortega espera que la crisi sigui “un canvi de xip” perquè la societat no permeti noves retallades en sanitat i adquireixi hàbits sanitaris. Ella va posar de la seva part amb vídeos diaris que penjava a Instagram intentant conscienciar de la gravetat de la situació i animant a seguir les recomanacions sanitàries: “Això és real, ho estic vivint i em segueixes. Saps qui sóc”.
