La sala de l’UCI de l’hospital Sant Pau de Barcelona sembla tranquil·la ara. Hi ha habitacions buides. Però la vida i la mort continuen debatent-se entre les seves parets. De manera silenciosa. A vegades, el més transcendent no es fa sentir.
Un home entubat amb les cames separades mira al capdavant amb un rictus permanent d’horror. Un altre, ens observa des del seu llit amb els ulls molt oberts. Una dona major és canviada de posició per diverses treballadores sanitàries. Una habitació dorm mentre el monitor ens mostra el correcte funcionament de les seves constants vitals. En total, 25 pacients de COVID-19. Però fa a penes unes setmanes, aquestes sales van acollir a més de 100 alhora, 250 des que es va decretar l’estat d’alarma. La mitjana anual d’aquesta UCI en circumstàncies normals és d’uns 500. “Hem tingut un volum de treball cinc vegades superior a l’habitual”, resumeix Jordi Mancebo, director del Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau des de 2009.
Aquest reconegut especialista en insuficiència respiratòria aguda, ventilació artificial invasiva i no invasiva i suport ventilatori extracorpori no fa escarafalls del treball realitzat ni crítiques gratuïtes. Però tampoc s’oblida del context del qual veníem: “Tot el sistema sanitari públic espanyol ha sofert grans retallades des de fa deu anys i d’això no ens hem recuperat. No hem d’oblidar que aquest país ha tingut un gran rescat bancari i hi ha hagut temps en els quals els beneficis es privatitzaven i les pèrdues se socialitzaven. I potser això no està bé. Però això depèn de vostè i de mi. Que, cada quatre anys, quan votarem diguem el que creguem convenient”, etziba, amb tanta serenitat com contundència.
Ara, com puntualitza Mancebo, el personal del Sant Pau, com el de la resta dels hospitals de l’Estat espanyol, compta amb vestits i equips de protecció. Durant les primeres setmanes de pandèmia va haver-hi escassetat, però no sols d’EPI, màscares, ulleres o guants, sinó que també “vam estar a punt de quedar-nos sense medicació, sense respiradors… Hem estat molt prop de la vora del precipici”, explica, subratllant que no va fer “llenya de l’arbre caigut”, però que “els responsables haurien de donar explicacions”.
Mancebo recorda com va seguir l’evolució de la pandèmia en el nord d’Itàlia a través de converses amb col·legues radicats allí, com fins al 13 de març a penes tenien dos o tres pacients, i com de sobte tot va saltar per l’aire. Ara, davant l’advertiment d’experts i expertes que vindran noves onades de contagis, la seva principal recomanació és clara: “Que la gent no se’n vagi de vacances, hauran de quedar-se a les seves cases. Aquest virus es mou amb les persones, i mesures eficaces com una vacuna trigaran molts mesos a poder-se desenvolupar”.
Si algú sap bé que la pandèmia no s’ha acabat són els qui treballen als hospitals i centres d’atenció primària, que continuen rebent a persones malaltes, posant tot el seu coneixement i energies a curar-les, així com exposant-se a contagiar-se, a contagiar als seus éssers estimats i a morir, com ja han mort almenys 35 professionals sanitaris en tot el territori espanyol. Segons CCOO, són més de 51.000 els contagiats. Aquest escenari va ser el que va fer que la direcció de l’Hospital Sant Pau, com moltes altres en tot el país, decidís crear un programa d’atenció psicològica per al seu personal, els pacients i els seus familiars. En aquest cas va ser el psicòleg Joaquim Solé, responsable de la Unitat de Trastorn Clínic, l’encarregat de coordinar a l’equip de més de 15 psicòlegs i psiquiatres que han intentat contenir els efectes d’aquesta crisi sociosanitària.
“Una situació de crisi genera forçosament emocions intenses que poden ser puntuals i mitigar-se amb el temps, o cronificar-se. El nostre objectiu era evitar el segon”, explica aquest expert en trastorn límit de personalitat just abans d’iniciar una sessió de teràpia grupal amb personal sanitari que ha hagut de treballar a preu fet en aquests més de dos mesos de pandèmia.
En les primeres setmanes, la qual cosa més temia l’equip de suport psicològic era que els torns de fins a dotze hores en un context nou i d’alta tensió, poguessin provocar-los estrès posttraumàtic. Mancebo considera que és aviat per a extreure conclusions, però intueix que la seva incidència ha estat menor de la temuda gràcies a les mesures adoptades.
Inicialment, van elaborar una guia orientativa per al personal dirigida a reduir els efectes de l’estrès. En ella, es recomana conèixer el treball que hauran de fer abans d’abordar-lo per a evitar «situacions ambivalents o impredictibles. Quan pots anticipar, redueixes l’ansietat“, explica. El document subratlla els beneficis del treball en equip per a poder manejar les situacions més tibants, fer pauses en les quals beure aigua i cobrir les necessitats fisiològiques, sortir al fet que els toqués el sol per a no trencar amb el cicle circadiari… “Si no monitores les teves emocions, van escalant i quan estàs a dalt, és més difícil regular-te emocionalment”.
Uns consells aplicables a qualsevol faceta de la vida, en realitat. Com la importància d’autocuidar-se a la sortida del treball: “pots necessitar o no parlar del tema, però no cal reverberar sobre la mateixa qüestió. També és important no recórrer a estratègies evitatives com beure i no imposar-te coses molt demandants“, exposa Solé. No obstant això, els professionals de la neteja, l’administració, la infermeria i la medicina, a més d’enfrontar-se a un context per al qual ningú està preparat –”com ningú està preparat per a un tsunami”, recorda Mosso–, suportaven l’ansietat per poder contagiar-se i contagiar als seus éssers estimats, veure’s en la tessitura d’haver d’atendre companys malalts… Per a ajudar a manejar aquestes situacions, es van muntar grups de suport psicològic, tant presencials com virtuals, que continuen funcionant avui dia.
La infermera Mar Vega Castosa, supervisora de la Unitat de Vigilància intensiva de l’Hospital Sant Pau, ha estat una de les seves usuàries. “Quan estàs treballant no t’adones del desgast. És quan arribes a casa quan entens que necessites parlar-ho, d’una altra manera”, explica en el seu despatx, a tot just uns metres d’on els pacients continuen morint i sobrevivint a la COVID-19.”Hem tingut pacients de moltes edats. I sempre feies el símil amb algú: la teva parella, el teu pare, els teus amics… Però no hi havia temps de res perquè no parava d’arribar gent. Era la primera vegada que vivíem una cosa així. Aquesta pandèmia ens passarà factura a tots: hi ha un abans i un després. Tots hem canviat”, explica amb veu pausada i la màscara posada.
Com totes les persones que he entrevistat i que han estat en relació directa amb el virus, la por és la paraula que més repeteix. “Espero que amb el temps passi la por, que segueix aquí perquè és un virus que desconeixem encara. Però no cal perdre-li el respecte”. Com la majoria dels professionals de la medicina consultats, dubte que la vacuna pugui estar llesta per a la seva distribució en uns pocs mesos, per això crida a la responsabilitat de la ciutadania. “La clau està en el fet que la gent entengui que ha de protegir-se, en què siguin responsables”.
Vega, com qualsevol treballador d’una UCI, està molt acostumada a bregar amb la mort. I, així i tot, el sorprèn la virulència d’aquest virus: “La gent arribava molt greu. No hi havia ni mil·lèsimes de segons, calia fer ràpidament el tractament per a intentar salvar les seves vides”, explica. Aquesta és una de les raons per la qual molts dels pacients de coronavirus no han pogut si més no rebre atenció psicològica, perquè immediatament calia sedar-los per a entubar-los. I molts dels quals sí que van rebre aquest suport, va anar a través de l’equip psicològic de cures pal·liatives. “L’atenció psicològica en aquestes circumstàncies dependrà de cada pacient. Hi ha persones que no estan preparades per a acceptar aquesta informació. El personal ha de ser sensible al que cadascun pot processar”, afirma el psicòleg Solé. “Es tracta de transmetre la informació amb empatia i de manera progressiva, sense mentir i validant el seu sofriment. Això és gairebé més important que intentar resoldre quan les opcions de resolució són escasses”, afegeix.
Però la majoria de les peticions de suport que ha rebut aquest equip psicològic creat per l’Hospital Sant Pau no han estat de personal sanitari ni de pacients, sinó de familiars dels difunts. “Els duels per COVID-19 tenen més possibilitats de complicar-se perquè no hi ha un suport social: no pots veure als teus familiars, el personal sanitari et manté informat, però de forma interrompuda i això et genera una sensació d’incertesa que no facilita el duel”, declara Solé. “Intentem mitigar, en la mesura que sigui possible, les reaccions perquè siguin les normals de tristesa, però que no es converteixin en un duel complicat”.
El doctor Mancebo passa revisió per l’UCI als seus pacients. Quan li demanem prendre-li una fotografia, insisteix a ser retratat amb alguns dels seus companys. “Amb aquesta pandèmia hem après que tots som molt vulnerables i que demà tots podem morir per una malaltia infecciosa”, sentència amb senzillesa el també editor associat de la revista American Journal of Respiratory and Critical Care Medicine. «Ara com ara només podem contenir aquesta pandèmia mitjançant el confinament i el distanciament social, sabent que té conseqüències socials i econòmiques, possiblement, a molt llarg termini. Són decisions que no són senzilles. I d’aquí la nostra vulnerabilitat davant un virus que és invisible als ulls humans», conclou.
Al seu voltant, pacients de diferents edats continuen vius gràcies a respiradors i a l’atenció del seu equip. A uns metres, als carrers del centre de Barcelona, sembla que hi ha els qui han perdut la por al virus. I el respecte.
