https://twitter.com/naxoxan/status/1297877070110953473?ref_src=twsrc%5Etfw%7Ctwcamp%5Etweetembed%7Ctwterm%5E1298119474516824064%7Ctwgr%5E&ref_url=https%3A%2F%2Felmon.cat%2Fmonterrassa%2Fsocietat%2Fresidencia-terrassa-acomiada-treballadores-que-havien-maltractat-usuaria
Les imatges de les suposades professionals de Terrassa son condemnables rotundament. La dignitat i la seguretat de totes les persones ateses a qualsevol recurs residencial han d’estar garantides. Atendre les persones requereix d’una formació i uns equips professionals que garanteixin les millors respostes davant la complexitat que suposen els diferents oficis que se n’ocupen.
L’atenció a les persones en l’actualitat no sempre està sent ben valorat per les administracions. La sensació entre molts professionals és que en els darrers temps hi ha una idea que flota en l’ambient que qualsevol pot atendre les persones grans, les persones amb discapacitat o nens i nenes tutoritzades per la direcció general d’atenció a la infància.
L’administració catalana ha flexibilitzat en els darrers anys la contractació de personal sense garantir una formació de solidesa universitària i sense garantir la mínima rotació possible amb contractes que suposin estabilitat real entre els equips professionals. En la mesura que l’administració faci un aposta real per valorar degudament els professionals d’atenció a les persones també podran tenir equips professionals més formats i que garanteixin una major qualitat en una feina tant important com és atendre les persones en els llocs on estan vivint.
En la mesura que l’administració faci un aposta real per valorar degudament els professionals podran tenir equips més formats i que garanteixin una major qualitat
Al sistema d’atenció a les persones hi poden haver molts perfils professionals, però fa temps que tenim la sensació que se’ns dóna qualsevol justificació per escollir el més econòmics. Espais com els de l’atenció a la infància i l’adolescència havien estat ocupats per professionals de l’educació social amb solvència contrastada fa dècades. Però les noves decisions polítiques justifiquen massa fàcilment que els nens i nenes tutoritzats per l’administració catalana no mereixen una atenció professionalitzada, amb rigor, i amb expertesa reconeguda.
Passa el mateix amb la poca valoració que fa l’administració dels professionals que atenen persones amb discapacitat. Per l’administració, pràcticament, val qualsevol perfil perquè el model assistencial ja li és suficient al govern. Les institucions del sector de l’atenció a la diversitat funcional fa massa anys que reclamen al govern de la Generalitat poder oferir un serveis millors amb un reconeixement real dels professionals.
Hi ha centenars d’espais residencials on viuen persones amb discapacitat que caldrien tenir el reconeixement econòmic suficient com per poder garantir equips estables i formats amb el màxim rigor possible. Perquè encara que potser no ho sembli, treballar al lloc on viuen les persones és d’una extrema complexitat que requereix de formació i experiència que només es pot garantir invertint econòmicament i tenint cura per les qüestions importants i no pas només fent inspeccions absurdes.
Les decisions que es prenen en aquests espais son molt importants perquè tenen a veure amb la vida de les persones i amb les expectatives personals de cadascuna d’elles. I per acompanyar en aquests processos calen professionals que hagin dedicat temps a formar-se i que hagin desenvolupat competències bàsiques per entendre justament aquesta complexitat.
Com exemple claríssim és el procés engegat per l’acreditació de personal auxiliar d’atenció a la dependència i que pot convertir totes les llars per persones amb discapacitat en espais assistencials i sense pràcticament professionals amb formacions universitàries. Això sí, l’administració tindrà una atenció a les persones més econòmica i blinda la possibilitat de millorar el reconeixement professional. O bé passarà com a moltes escoles, que es contractarà personal universitari camuflant-lo amb altres perfils i contractacions laborals.
La crisi de la COVID19 ha deixat clar que tenim una assignatura pendent amb l’atenció a la gent gran del nostre país
Passa el mateix amb la gent gran. També poden haver-hi molts perfils professionals, alguns amb formacions de poc temps d’inversió i que fan una tasca extraordinària. Però els equips també han de garantir rigor, professionalitat i experiència que, novament només es garanteixen valorant els professionals de l’atenció a les persones de manera clara. La crisi de la COVID19 ha deixat clar que tenim una assignatura pendent amb l’atenció a la gent gran del nostre país.
Les administracions han de garantir aquest tipus d’espais professionals amb estabilitat laboral perquè augmenta l’autoconeixement de l’equip, la discussió estable dels conflictes ètics amb els que es troben i el disseny acurat de les formes d’acompanyament a les persones i a les decisions que aquestes prenen a la seva vida diària.
Tenir un model assistencial d’atenció a les persones i amb poc reconeixement professional ens porta a un país que no garanteix l’acompanyament de totes les dimensions humanes de les persones més vulnerables i ens perpetua en models dels anys 70. No invertir de forma decidida en l’atenció social ens porta a una situació molt preocupant perquè les decisions que es prenen avui reduint aquesta inversió normalment perduren massa en el temps i fins i tot es perpetuen.
