Carme Valls, metgessa especialista en endocrinologia, acaba de publicar el llibre Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing), on descriu les últimes investigacions i avenços en perspectiva de gènere en salut. Segons assenyala Valls, en els darrers anys hi ha hagut alguns avenços pel que fa a la inclusió de les dones en les investigacions, però encara es tracta d’una tímida aproximació.
La metgessa, que dirigeix el programa “Dona, Salut i Qualitat de Vida” del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris, considera que cal un major desenvolupament de la ciència de la diferència, la qual estableix les diferències entre homes i dones pel que fa la salut. Segons ella, d’aquesta manera, es podrà acabar amb la invisibilització de les dones en la medicina. “Ha de néixer una ciència amb perspectiva de gènere i, després, aquesta mirada s’ha de transmetre a les facultats, de manera que els nous professionals de la salut que es graduïn, els metges, metgesses, infermeres, infermers, psicòlogues, psicòlegs… ja desenvolupin una nova mirada i entenguin que hi ha malalties que afecten de manera diferent a homes i dones”, explica.
El llibre que acaba de publicar és una versió revisada i actualitzada d’un llibre seu de l’any 2006. En termes generals, en catorze anys, les dones segueixen sent invisibles per a la medicina o hi ha hagut alguns canvis en els darrers anys?
En algunes àrees de la medicina hem avançat una mica. Una de les principals crítiques era que les malalties cardiovasculars, que són la primera causa de mort de les dones, havien estat excloses de tots els treballs de recerca que s’havien fet fins als anys noranta. Actualment, un 38% dels estudis sobre mortalitat i morbiditat de malalties coronàries inclouen les dones. Però això encara es fa de forma molt desigual. Si mirem el total de la literatura mèdica, veurem que encara es diferencia molt poc per sexe i, quan es diferencia, sovint no s’analitzen les diferències entre un sexe i l’altre. És necessària una discussió sobre si ser home o dona influeix en l’evolució de la malaltia o en el tractament. Això encara costa molt que es faci.
En altres qüestions no hem avançat gaire. Per exemple, pel que fa a la sexualitat. Se segueix equiparant la sexualitat de la dona amb la de l’home, quan les dones tenim un tipus de sexualitat diferent dels homes. Aquest és el motiu pel qual la viagra femenina no ha funcionat.
Els estudis sobre la Covid-19 tenen en compte les dones?
La majoria de treballs que s’han publicat no diferencien per sexe. Hi ha excepcions, clar. Per exemple, els estudis que fan els epidemiòlegs del Ministeri de Sanitat cada 15 dies sí que diferencien per sexes. I es poden extreure algunes conclusions. Queda la impressió que la malaltia predomina entre els homes, però realment la malaltia ha tingut des de l’inici més incidència en les dones. A la primera onada el 56% de les persones contagiades eren dones i un 44% homes. A la segona onada, el 52% són dones i el 48% homes. Ara bé, la mortalitat sí que és superior en els homes; un 60% de les persones que han mort per coronavirus són homes.
Per tant, l’evolució de la malaltia és diferent entre homes i dones i la incidència és superior en les dones, per dos motius. Primer, per raons socials perquè, per exemple, les sanitàries representen el 70% entre el total de sanitaris contagiats. A més, els treballs més precaris són duts a terme majoritàriament per dones. Pel que fa a les causes biològiques, s’estan fent estudis sobre l’efecte que pot tenir el virus sobre l’enzim ECA. Sembla que aquests receptors estan més expressats en el cos de la dona, però, alhora, les dones segreguen un enzim protector antiinflamatori que fa que no tinguin afectacions tan greus als pulmons, fet que es tradueix en menys ingressos a l’UCI i menys mortalitat.
Hi ha, per tant, necessitat de diferenciar els dos sexes en la pràctica mèdica?
Estudiar la ciència de la diferència, que permet diferenciar entre els dos sexes i que és una assignatura pendent per la medicina, ens permetria recollir més informació per tractar millor als pacients d’ambdós sexes. A més del que ja he mencionat, cal destacar totes aquelles patologies que pateixen més les dones respecte als homes, com serien les malalties de carència de ferro, les anèmies i les malalties autoimmunes. Els i les professionals no surten de la facultat de medicina preparades per atendre aquestes malalties cròniques que després es veuen a la consulta. A l’atenció primària, especialment, és necessari el desenvolupament de la ciència de la diferència.
Vostè aborda molts aspectes en el seu llibre sobre la salut de les dones, però quina és l’essència de la discriminació de les dones en la medicina? Per què s’invisibilitzen?
Bernadine Healy, una cardiòloga americana, ja denunciava feia anys que no tractàvem igual les malalties coronàries entre homes i dones; que les dones les enviaven a casa i els homes a operar-se. Hi ha un estereotip de gènere, que implica dues coses. Per una banda, la concepció que si s’estudiava els homes, ja s’estudiava les dones i, per l’altra, els prejudicis a l’hora d’investigar: fins als anys noranta, els treballs de recerca no contenien cap dona. Aquí hi ha també el problema de les ciències androcèntriques, que creuen que no cal estudiar la diferència, és a dir, creuen que passa el mateix en un sexe i un altre. Això seria el biaix de gènere mental. Durant segles, la dona ha sigut considerada inferior, poc important. Això també passa en l’àmbit farmacèutic. Quan es fa un estudi de fàrmacs i s’utilitzen animals, el 75% dels treballs són amb rates mascles. Ho justifiquen dient que les rates tenen el cicle estral, que és una mena de cicle menstrual, i que això molesta per estudiar un fàrmac.
Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball.
Aquest biaix de gènere que vostè destaca en el seu llibre, contrasta clarament amb la progressiva feminització del sector sanitari.
Sí. Perquè l’esperit crític s’ha d’anar desenvolupant, i quan a la facultat t’ensenyen les coses d’una determinada manera, surts d’allà amb aquella perspectiva. Que és una mirada androcèntrica. Hi ha una part de professionals que creuen que no val la pena introduir la perspectiva de gènere en la salut, que creuen que segurament som tots iguals i que si s’estudia un sexe, ja s’estudia l’altre. I això queda de manera permanent en el cap de molts metges i metgesses.
En els últims anys, però, hi ha hagut un canvi. Els estudiants de Medicina i Infermeria noten que hi ha una mancança en la seva formació i ens demanen a professionals que treballem amb altres mirades que anem a fer sessions a la universitat sobre gènere i salut. Això ho trobo fantàstic. Però realment és només com envoltar el nucli principal, perquè les assignatures troncals de Medicina no incorporen la perspectiva de gènere. Penso que hi hauria d’haver un esforç per part de la docència universitària d’incorporar-la a totes les assignatures, no només fer una assignatura. La perspectiva de gènere ha d’incorporar-se transversalment, assignatura per assignatura.
Per on cal començar?
L’inici d’aquest canvi de paradigma es troba en la recerca. Ha de néixer una ciència amb perspectiva de gènere i, després, aquesta mirada s’ha de transmetre a les facultats, de manera que els nous professionals que es graduïn, els metges, metgesses, infermeres, infermers, psicòlogues, psicòlegs… ja tinguin una mirada diferent i entenguin que hi ha malalties que afecten diferent a homes i dones
El 1996 el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris va organitzar un congrés, reunint a experts de 53 països per parlar sobre la perspectiva de gènere en salut, un congrés que va tenir molta repercussió, perquè va permetre aconseguir una xarxa de recerca a escala mundial. La primera conclusió que se’n va extreure era que calia que s’incorporés la perspectiva de gènere a les Facultats de Medicina. Això no s’ha aconseguit encara, tot i que s’ha aconseguit una tímida aproximació. Hi ha països i universitats que han anat més de pressa en aquesta evolució i compten amb especialitats com la Medicina de la Dona.
La crisi sanitària de la Covid-19 ha disparat encara més el consum d’ansiolítics i antidepressius. Segons les dades, el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones. A què ho podem atribuir?
El problema és que hi ha un desconeixement de les causes dels símptomes de les dones. Evidentment que pot ser que les dones pateixin més ansietat, pel fet de viure en una situació androcèntrica que els hi diu que no valen res, que no les deixa fer una carrera professional i que les impulsa a fer treballs precaris o que cobren diferent per la mateixa feina que un home. Però això són problemes socials, no mèdics. Si tractes un problema social amb una pastilla t’estàs equivocant molt. Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball. El que es fa, però, és tractar les dones amb sedants i antidepressius. Està demostrat que en la primera consulta és molt més freqüent donar un ansiolític a una dona que a un home. Actualment, a Espanya donem cinc vegades més antidepressius a dones que a homes i el doble d’ansiolítics.
En termes de cura dels fills i de les feines de la casa, la crisi del coronavirus ha servit per equilibrar i repartir les cures a casa? O creu que no ha canviat res i que el pes segueix recaient sobre les dones?
A la primera onada es va fer un estudi que deia que no havia canviat res, que la dona s’havia sentit com que no tenia ni dos minuts per respirar. Actualment no hi ha dades, però la meva impressió és que en alguns casos ha servit per compartir les cures, però que, en general, el teletreball de l’home era sempre el prioritari. L’home es tancava en una habitació i no sortia fins al vespre. La dona comptabilitzava: treballava, feia el dinar, ajudava als fills a fer els deures… tenia el mateix rol, estant tots a casa. També hi ha homes que posen la rentadora, és clar, però la figura de pal de paller de les cures encara recau en l’esquena de la dona. Cal fer estudis al respecte.
En quina mesura afecta la seva salut que les dones es dediquin en gran part a cuidar els fills i fer les feines de casa?
Sobretot, van perdent la possibilitat de recuperar la seva carrera professional. La dona renúncia a tenir una habitació pròpia, com deia la Virginia Woolf, i renúncia a tenir desitjos. Això la fa més ansiosa i, sobretot, la fa renunciar a una major qualitat de vida, a viure en plenitud. A llegir, a escoltar música… a fer el que li vingui de gust, sense estar sempre pendent de la vida dels qui l’envolten. Però no vull fer victimisme. La veritat és que moltes ens hem anat guanyant els nostres espais. Però a vegades és esgotador. Està clar que la feina de les cures s’ha de repartir molt més en la societat, perquè és un element que afavoreix l’estrès físic i mental de les dones.
Les residències no són un negoci, són una inversió en qualitat de vida per a les nostres àvies i avis.
També parla en el llibre de la importància d’envellir amb salut. Com hauria de canviar l’atenció als sociosanitaris i residències? Cap on hauríem d’anar?
S’ha de canviar el model totalment. Si és possible, l’envelliment ha de ser en el teu entorn personal. Si no és possible, les residències han de ser cada vegada més un lloc que no sigui ‘aparcar’ a la gent com si fossin mòmies. Han de ser llocs on puguis mantenir una qualitat de vida. Les habitacions, per exemple, si és possible haurien de ser individuals, perquè la gent necessita un respecte a la seva pròpia dignitat. Els poders públics, per la seva banda, han de supervisar i evitar que les residències es converteixin en un negoci, perquè algunes ho són. Una residència no hauria de donar diners, s’haurien de reinvertir aquests beneficis en més personal, en una millor atenció i en pagar adequadament als seus treballadors. Les residències no són un negoci, són una inversió en qualitat de vida per a les nostres àvies i avis.
A la part del final del llibre parla de les condicions de les dones per empoderar-se i néixer per si mateixes.
La Medicina ha tardat molts anys a visibilitzar les dones en els estudis i encara trigarà molts més a fer visible tot el que és la dimensió de la salut de la dona. Moltes ja no hi serem. Per això, en l’últim capítol del llibre defenso que cal renéixer per nosaltres mateixes, recuperar els nostres desitjos i la voluntat de gaudir de la vida. En qualsevol circumstància, sempre podem trobar petits espais de llibertat per tornar a recuperar el plaer a la nostra vida. Cal que recuperem la sensualitat i la sexualitat, que això ens doni vitalitat. Hi ha dones que han superat circumstàncies molt difícils; hem d’emmirallar-nos en això i fer una mirada cap endavant i viure els anys que ens quedin amb el màxim de plaers possibles. Mentre la ciència i la medicina avancen, a la vida quotidiana totes les dones han de ser protagonistes de la seva salut. Trobar espais de salut per gaudir perquè, al final, sí que tenim una cosa bona que és la vida.
