Febre alta, fatiga i mal d’esquena intens i, de vegades, dolor abdominal i vòmits. Aquests eren alguns dels símptomes de la verola, una malaltia contagiosa aguda, causada pel virus variola, que també es va caracteritzar per l’erupció de pústules plenes de líquid i després de pus, repartides primer a la cara i després en el cos dels malalts, que acabaven coberts de crostes.
Milions de persones van morir a causa d’aquesta patologia, que es creu que va poder haver existit durant 3.000 anys i que es transmetia pel contacte proper entre persones a través de gotetes infeccioses. Només en el segle XX es van produir entre 300 i 500 milions de morts a causa de la verola, letal en el 30% dels casos.
Per això, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va llançar el 1967 un pla definitiu per erradicar-la a través de la vacuna que el metge britànic Edward Jenner havia aconseguit el 1796 i que portava des de llavors administrant. A mitjan del segle XX, la vacunació va acabar sent global i l’últim cas natural conegut es va produir a Somàlia el 1977.
“Al principi hi va haver molta reticència a la vacunació, fins i tot es va ridiculitzar a Edward Jenner amb caricatures. Parlem de principis del segle XIX. Portar la vacuna a les colònies i al nou món va suposar un gran repte, però a poc a poc es va anar estenent i vam trigar més d’un segle en acabar erradicant la verola”, assenyala a SINC José Antonio López Guerrero, director del grup de Neurovirologia del departament de Biologia Molecular de la Universitat Autònoma de Madrid.
Va succeir el 9 de desembre de 1979, quan l’OMS va declarar la fi d’aquesta patologia infecciosa humana, que va ser la primera -i fins ara l’única humana- que l’ésser humà ha aconseguit erradicar gràcies a la immunització de tota la població. “La vacunació es va suspendre després de l’erradicació i ara la majoria de les persones menors de 40 anys no han estat vacunades”, explica a SINC David Heymann, epidemiòleg nord-americà a la London School of Hygiene and Tropical Medicine.
Segons l’investigador, la immunitat de la vacuna persisteix quatre dècades després, “però no se sap exactament quant de temps més. S’assumeix que ha proporcionat immunitat de per vida a la majoria de les persones vacunades”, concreta Heymann.
Una coordinació mundial efectiva
Tot i que s’han produït altres intents d’erradicació d’altres malalties -és a dir, el control i l’eliminació a tot el món sense excepcions-, només han estat eliminades amb èxit a través de la vacunació la verola i la pesta bovina.
Aquesta última es va convertir en la primera malaltia animal en ser erradicada en la història de la humanitat. La seva fi la van declarar el 2011 l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO, per les seves sigles en anglès) i l’Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE, també per les seves sigles en anglès) després de 20 anys de campanya mundial per acabar amb aquesta patologia viral que atacava el bestiar.
“Encara que la pesta bovina no va infectar als humans, sí que va provocar una greu escassetat d’aliments al llarg dels segles”, recalca l’epidemiòleg nord-americà. La seva fi no només va suposar un reconeixement a la comunitat científica, que va emprendre programes de vacunació globals i fortes mesures de control de virus, sinó també a la cooperació i coordinació internacionals.
En el cas de la verola, l’expert, que ha treballat més de 22 anys a l’OMS, on va liderar la resposta global al SARS de 2003, assenyala que la seva erradicació es va produir gràcies “a una vacuna eficaç, al fet que no existís un reservori en la naturalesa, que totes les infeccions s’expressessin clínicament de la mateixa manera i que l’estratègia de recerca i contenció fora altament efectiva i fàcil d’aconseguir”.
Podrà succeir el mateix amb les vacunes contra la Covid-19 o altres malalties? “No totes han demostrat tenir una arma a la vacunació. Hi ha virus com el VIH amb el qual portem en pandèmia des de 1980 intentant elaborar vacunes. No tots els patògens són susceptibles de tenir vacunes contra ells”, aclareix el viròleg espanyol.
La complicació per trobar una vacuna pot radicar en la via d’entrada de virus o en la forma d’infecció, com el virus de la sida, que s’integra en les cèl·lules. “En molts altres casos és perquè són malalties que no han despertat un interès econòmic per a la inversió en la seva erradicació”, confessa l’investigador de la UAM.
Segons ell, perquè una malaltia sigui susceptible de tenir una vacuna, la patologia ha de fer-se global o afectar el primer món, “on la investigació i les empreses farmacèutiques mostren un clar interès”.
En el cas de la malària, aconseguir una vacuna ajudaria a prevenir dos milions de casos i quatre milions de morts addicionals per a 2030, per exemple. “S’està invertint cada vegada més diners en aquesta malaltia i s’estan produint diferents vacunes d’efectivitat limitada, però no s’ha aconseguit res comparable amb el que està passant amb el coronavirus. La coordinació mundial i la inversió econòmica no han tingut precedents en la història de la humanitat”, recalca López Guerrero.
Altres malalties a un pas de l’erradicació
L’erradicació de la verola i la pesta bovina van demostrar que la vacunació és “una eina poderosa per prevenir malalties infeccioses”, declara Heymann. En aquest sentit, l’experiència adquirida amb la vacunació de la verola i els projectes internacionals que es van desenvolupar en aquell temps estan permetent que s’intenti acabar amb altres patologies.
En l’actualitat, a més de l’hepatitis C, s’està treballant en l’erradicació de la poliomielitis, el virus de la qual es multiplica en l’intestí i afecta el sistema nerviós, arribant a provocar paràlisi, sobretot als nens menors de cinc anys que es contagien per via oral o fecal.
El 1988, es va llançar la Iniciativa Mundial d’erradicació de la Poliomielitis després de l’adopció de la resolució per l’Assemblea Mundial de la Salut. Encapçalada pels governs nacionals, l’OMS, l’organització Rotary International, els Centres per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC) dels EUA, UNICEF, i més tard la Fundació Bill i Melinda Gates i Gavi, l’Aliança de Vacunes, la resposta a la malaltia va donar els seus fruits.
Els casos de poliovirus infantil van disminuir en més del 99% des de finals dels anys 80, és a dir, que van passar de 350.000 casos en més de 125 països endèmics a 175 casos notificats el 2019, gràcies a les vacunes.
Però la poliomielitis s’enfronta a altres problemes directament relacionats amb el virus. “Hi ha encara alguna soca de virus, de les tres conegudes, que està sense erradicar. S’espera que amb una mica de sort en els propers anys es pugui aconseguir acabar amb ella”, assenyala l’investigador espanyol.
Es va aconseguir posar fi a la soca salvatge tipus 2 en 1999 i des del 2012 no s’ha notificat cap cas del tipus 3. Les dues soques es consideren erradicades a escala mundial, però en l’actualitat, el poliovirus salvatge tipus 1 segueix afectant al Pakistan i l’Afganistan .
Segons l’OMS, les estratègies per a l’erradicació de la poliomielitis funcionen quan s’apliquen plenament, com ha quedat demostrat a l’Índia, “el lloc més desafiant des del punt de vista tècnic”, el 2011.
Malgrat tot, la vacunació de la poliomielitis s’ha topat amb greus obstacles. Les dificultats socioculturals en alguns països on es rebutjava la medicació i s’atacava als sanitaris, les complicacions de països empobrits de l’Àfrica subsahariana i la mobilitat de les persones en temps de guerra han provocat la seva reaparició en certes nacions. La desinformació o les pseudociències en aquestes zones han perjudicat el programa de vacunació, com ha passat a Nigèria, explica José Antonio López Guerrero.
En el cas de l’hepatitis C, la proposta per abordar la seva erradicació no inclou vacuna, sinó medicaments, davant la inexistència de la primera. “És una cosa gairebé més filosòfica que tècnica, perquè només amb fàrmacs és molt difícil acabar amb una malaltia, tret que sigui un abordatge coordinat d’índole mundial”, subratlla el viròleg espanyol.
La fi de la pandèmia de la Covid-19?
En la lluita contra la Covid-19, a l’igual que per tantes altres malalties, les vacunes seran una eina important, “però pel fet que moltes infeccions són asimptomàtiques o lleument simptomàtiques i no s’identifiquen, el control seguirà sent un desafiament i hi ha la necessitat de teràpies i proves estratègiques sòlides”, suggereix a SINC David Heymann.
El desenvolupament de les vacunes contra la Covid-19 va començar tan aviat com els científics xinesos van publicar la seqüència de la SARS-CoV-2 l’11 de gener de 2020. “La primera prova de fase 1 va començar entre vuit i deu setmanes després. L’OMS ha estat involucrada en esforços de R + D des de gener”, indiquen a SINC fonts d’aquesta organització mundial.
Després d’un any intens d’assajos clínics per aconseguir-la a una velocitat extraordinària, les vacunes de Pzifer-BioNtech i Moderna, a la qual li seguirà la d’AstraZeneca-Oxford, porten des de principis de desembre de 2020 administrant-se, però, per ara, no són suficients per frenar el coronavirus. “Hem de recordar que, tot i que les vacunes ajudaran a posar fi a la pandèmia, no ho resoldran tot”, diuen fonts consultades a l’Organització Mundial de la Salut.
A mesura que continua la crisi de la Covid-19, l’OMS aconsella seguir prenent totes les mesures necessàries per evitar que el virus es propagui i causi més morts. “Necessitem seguir endavant i adoptar un enfocament de ‘fer-ho tot’: mantenir la distància física, quedar-nos a casa si se’ns demana, i seguir totes les mesures que es posen en marxa per mantenir-nos fora de perill”, recalquen.
Els experts coincideixen que les vacunes obtingudes sí que protegeixen contra els casos més greus de la malaltia, i que en el futur “amb sort també ho faran contra les infeccions i el portador nasal”, afirma Heymann.
No obstant això, en tractar-se d’un virus respiratori, no està clar encara si les vacunes permeten de moment la no dispersió de virus. A més, gran part de la comunitat científica considera que la SARS-CoV-2 s’acabarà convertint en endèmic.
40 anys després de l’erradicació: el cas de la verola
Un cop erradicada la verola a la fi de 1979, les vacunes van deixar de administrar-se a les persones, de manera que totes aquelles menors de 40 anys no han estat immunitzades contra aquesta patologia.
En un treball publicat a la revista Vaccine, un grup internacional de científics, que ha analitzat les conseqüències de l’erradicació d’aquesta malaltia del gènere Orthopoxvirus, estima que més del 70% de la població mundial ja no està protegida contra ella.
No només això. A través de la immunitat creuada, aquestes persones tampoc ho estan contra altres Orthopoxvirus, com sí ho estarien les que al seu moment van ser vacunades contra la verola. Així, la verola símica, que és transmesa de manera esporàdica als humans per animals salvatges com rosegadors i primats i de la qual encara no s’ha identificat un reservori, podria suposar una nova amenaça.
Tot i que aquesta malaltia encara es considera una infecció zoonòtica, “és preocupant el fet que la transmissió sembla estar augmentant entre els menors de 40 anys en els boscos tropicals d’Àfrica”, subratlla a SINC David Heymann, epidemiòleg a la London School of Hygiene and tropical Medicine i coautor de l’estudi.
Els experts suggereixen que cal comprendre millor l’evolució genòmica i l’epidemiologia canviant d’aquest tipus de virus i millorar les estratègies de control de malalties.
Aquest és un article publicat originalment per l’Agència SINC
