La vacunació contra la Covid-19 cada vegada s’assembla més a una tragicomèdia, no tant com els clàssics drames grecs que li van donar el nom, sinó, més aviat, a les versions del renaixement, com “El pastor fidel” de Giovanni Batista Guarini, que Hendel versionà en forma d’òpera o, potser, a les més modernes de Beckett o de Pinter. En tractar-se d’una qüestió prou greu per a la ciutadania que, quan creia que les seves dubtoses esperances en una solució comprensible de la pandèmia -intensament estimulades des de diverses localitzacions- estaven a l’abast de la mà, ara resulta que per motius no massa ben explicats, bona part de la població no acaba de saber quan podrà gaudir-ne.
Les vicissituds de la política vacunal, des de l’estratègia per a l’adquisició de les vacunes, fins a la seva distribució quantitativa i qualitativa segons els diversos col·lectius candidats, per posar tres exemples il·lustratius, han merescut una constant atenció crítica dels mitjans de comunicació i experts.
D’ençà de més de tres mesos des de les primeres vacunacions regulars, encara hi ha més interrogants que certeses: Que si els incompliments contractuals dels fabricants quant al subministrament; que si la suspensió temporal de la vacuna d’Astrazeneca a causa d’uns hipotètics efectes adversos no confirmats, que si la politització dels mecanismes d’autorització de les vacunes provinents de Rússia i la Xina i la resistència dels governs occidentals a intervenir temporalment les patents de fabricació, etc. Tot això fa pensar que les coses no s’han fet bé.
Encara que les causes d’aquestes possibles errades són d’origen molt divers, totes conflueixen en una certa incapacitat dels organismes governamentals per dissenyar una estratègia vacunal que contempli diferents escenaris de disponibilitat i administració de les vacunes.
Pocs mesos abans de l’inici de les vacunacions ja se sabia que -gairebé amb seguretat- durant el primer trimestre de 2021 disposaríem d’una vacuna efectiva i segura amb una sola dosi. Doncs bé, avui en dia, cap dels governs -ni l’estatal, ni els autonòmics- ha explicat amb claredat l’impacte i els canvis que hauria de suposar aquest fet en l’estratègia vacunal.
Els problemes apuntats s’agreugen amb el temps i, a començament del mes d’abril, encara no sabem quina dinàmica vacunal se seguirà el pròxim trimestre, sobretot pel que fa a la priorització dels grups etaris i amb factors de risc afegits i, el que potser és més greu, s’incrementa la confusió de la ciutadania quan es prenen iniciatives com l’enviament indiscriminat de missatges a col·lectius poblacionals convidant-los a demanar cita per vacunar-se.
Encara que les vacunes no fossin una solució definitiva, ni que la immunitat col·lectiva comporti l’erradicació del virus Covid-19, sembla que allà on la proporció de persones vacunades és més gran -amb qualsevol de les vacunes autoritzades- la morbiditat i la letalitat disminueixen amb efectes tangibles sobre la demanda sanitària. Un resultat que, ni que sigui provisional, justifica el disseny i la pràctica d’una estratègia vacunal capaç d’assolir de la forma més ràpida possible una elevada cobertura d’immunització de la població. Doncs bé, el ritme de la vacunació continua sent massa lent i no s’ha prioritzat l’estratègia d’administració d’una sola dosi vacunal com una forma d’accelerar-la, tal com han fet en el Regne Unit.
L’única iniciativa dels governs -entre ells el català- de la qual tenim coneixement per accelerar el pla de vacunació han estat els vacunòdromes. Una proposta que molts considerem inapropiada. Així, segons el Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP) en aquest diari, té molts més inconvenients que avantatges. Entre ells que accentua el deteriorament del sistema sanitari i la paràlisi d’innovació a què ha estat sotmès en les darreres dues dècades, sobretot en l’àmbit de l’atenció primària i comunitària, en fer palesa la desconfiança de les autoritats sanitàries mateixes sobre la seva capacitat de resposta i que els porta a buscar alternatives a fora sense valorar que així contribueixen a augmentar el seu desprestigi davant la població. Es torna a desaprofitar una oportunitat d’or per enfortir i innovar el sistema.
